Cas Vilaró (capítol 3: prepotència)

No conec el senyor Xavier Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana, ni l'he vist mai enlloc ni n'havia llegit cap declaració o entrevista, amb lo que el meu posicionament respecte el seu cas no respon a cap tírria personal (tret de la desconfiança que em pugui despertar qualsevol alt càrrec institucional, perquè els camins de l'ascens sovint van plens de suborns, abaixades de pantalons, silencis còmplices, pactes d'índole mafiosa i d'altres herbes verinoses). Senzillament, em va cridar molt que la versió oficial culpés de la pilotada als Mossos, quan sempre es tendeix al contrari, és a dir, minimitzar o ocultar els efectes de la brutalitat de les càrregues policials. Navegant una mica, vaig poder descobrir que hi havia hagut una segona versió (la de la pallissa al puticlub), que ràpidament sí que va patir el procediment informatiu a què m'acabo de referir: o bé es va minimitzar (de 'puticlub' es va passar a 'club', per exemple) o bé es va silenciar directament (i això va ser en la majoria dels casos). Passaven les hores i en la majoria de diaris (fins i tot els que s'havien adaptat al "procediment habitual") apareixien informacions que palesaven força contradiccions. Tot plegat feia pudor, molta pudor. Els ciutadans estàvem mal informats i es va arribar a l'extrem de querellar-se contra els periodistes que provaven d'il·luminar el cas des de d'altres angles. I avui el diari El País publica una entrevista amb el senyor Vilaró (llegiu-la pitjant aquí) que m'ha emprenyat encara una mica més, i ara ja sí que comencem a lliscar pel terreny de la mania personal. Alguns apunts al respecte: (a) Afirma que va tornar a la Plaça d'Espanya a la 1:40h, quan "els Mossos estaven carregant i la gent ho destrossava tot", i llavors va rebre l'impacte davant de l'hotel Plaza. Cosa que desmenteixen tant la versió dels Mossos (segons la qual els alderulls s'havien desplaçat cap al carrer Tarragona) com les fotografies d'alguns periodistes (vegeu-ne la notícia a Vilaweb). (b) El tio es defensa insultant i amb prepotència: davant de les informacions contra-oficials, remet al refrany de "cree el ladrón que todos son de su condición". És a dir, que si un periodista troba indicis de què podria haver estat apallissat en un burdell, és el periodista el que passa automàticament a ser un putero. Es veu que els periodistes, en fer la seva feina, són uns camaleons, perquè es van transformant en allò que investiguen. Els de l'Entre Línies, sense anar més lluny, i segons el senyor Vilaró, han estat estafadors, proxenetes, desfalcadors i unes quantes bèsties més. I per si no havia quedat clar, afegeix que "els que diuen que jo era a un prostíbul, igual ho pensen perquè ells i els seus amics en són clients habituals". Sí, senyor, amb l'elegància i decoro que correspon a tot un cap de la Guàrdia Urbana. Doncs miri, senyor Vilaró, jo no tinc clar què va passar aquella nit, però la versió oficial em fa sospitar i no veig massa descabellada l'opció de la pallissa al prostíbul. I ni jo ni els meus amics (com a mínim els més propers) hem anat mai de putes, gràcies. (c) Quan se li pregunta si ha pecat d'ingenu en voler ser tan discret (és a dir, en no dir res ni a l'intendent de la Guàrida Urbana ni als Mossos, cosa que sembla la més normal del món i pròpia del càrreg que detenta), diu que "potser he pecat d'excessiva lleialtat al sistema", cosa que em fa venir un tremolor a l'espinada i m'omple de curiositat per saber a què es refereix quan parlar de 'sistema' (el legal-ideal o el real-mafiós?) (d) Quan li pregunten si pensa que hi pot haver gent que li tingui ganes, respon que ni ho sap ni li interessa. Novament, doncs, em de recórrer a fonts d'informació alternatives (és a dir, susceptibles de patir una querella), com ara aquest article publicat a Kaosenlared en què es denuncien algunes complicitats de la Guàrdia Urbana amb estafadors, proxenetes i membres de la ultradreta. (e) Diu que la querella contra els periodistes és per a salvar l'honor de la Guàrdia Urbana, però li ha faltat afegir que és també per a embrutar l'honor dels Mossos, que passen a ser uns salvatges que no segueixen la normativa i disparen les boles apuntant al cos. Un honor, d'altra banda, que queda ja força retratat en l'article de Kaos que he citat al punt anterior, i del que reprodueixo un paràgraf: "En el cas del 2006, en què l'agent que tenia una xarxa de proxenetisme a Sant Andreu (també acusat de suborn, estafa i tràfic d'influències), l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va DEFENSAR L'HONRADESA del cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona després de fer-se públic el tercer cas d'agents presumptament implicats en coaccions a empresaris, que l'alcalde Hereu va qualificar aleshores d' "anècdotes" i "anomalies". [PS 00:15h]: Casos en què policies deshonren el Cos n'hi ha a cabassos. Sense anar gaire lluny, avui podem llegir que els Maulets de Mataró han volgut acomiadar-se de l'ex-cap de policia de la ciutat, que va ser pillat conduint borratxo, portant-li una panera plena d'alcohol. L'ajuntament de Mataró ha considerat que aquest cop l'honor podia ser restituït oferint-li una nova feina en una empresa municipal cobrant 67.000€. Ai, l'honor. Més aviat semblen mamonejos mafiosos... (f) I no té altra manera d'acabar l'entrevista que amb un toc d'humor negre. Textualment: "si hi ha una sentència condemnatòria (per les querelles), destinaré els diners a la fundació contra l'Alzheimer de Pasqual Maragall, per a què no s'oblidin els fets". Un catxondo prepotent, és la impressió que en començo a tenir. Un dels perfils clàssics de putero, d'altra banda.

Periodisme ranci: Vilaró i Antonio Burgos

(1) Seguim amb el cas Vilaró: no només es dóna el cas per tancat, sinó que finalment es querellen contra El Mundo i Vilaweb. És a dir, només pots exercir com a periodista si no et surts de la línia del poder. A partir d'ara, només articles com el de la portada de l'Avui (d'avui dimarts): "La prova de Vilaró", en què el posicionament amb la línia oficial es ben clara. L'article, per cert, té collons, perquè se suposa que ens demostra l'autenticitat de la versió oficial però, un cop ben llegit, veus que no demostra res. La clau de l'article és un foto en què es veu un paio parlant pel mòbil, amb un peu de foto tan carregat de credibilitat com aquest: "algunes fonts apunten que la persona que apareix amb el telèfon mòbil és el cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró". Algunes fonts apunten... guau! A sobre, la foto sembla un muntatge fet amb el Photoshop, perquè l'encaix de les figures en primer pla amb l'autobús del fons no acaba de convèncer. Posats a filar prim, fixeu-vos amb el tio que hi ha tot just al centre i a la part més inferior de la imatge (samarreta blanca, corretja fosca travessant-la en bandolera): ¿oi que té el braç dret tallat en sec per una línia recta? Mmm... molt sospitós... Però vaja, això sempre podria ser degut a la mala qualitat de la fotografia, vés què diran. El més greu, tanmateix, és la part textual de l'article, ja que no confirma en cap moment la versió oficial, perquè: (a) ens diu que la foto és de les 23:10h, i que (b) la càrrega dels mossos va ser a la 1:30h i que (c) entremig va estar voltant per la ciutat "controlant alderulls". O sigui, que es perfectament possible que durant aquestes més de 2 hores entre la foto i el seu "retorn" a la Plaça d'Espanya s'hagués anat de putes. O no? Pel que pugui ser, nosaltres ens curem en salut i seguim defensant la versió oficial (és a dir, que els mossos tiren a matar i ja no respecten ni als col·legues). (2) Un famós articulista de la caverna, l'Antonio Burgos, s'ha despenjat amb un article a l'ABC en què critica el nou fitxatge per part de TV1 de la meteoròloga Mònica López. Què li critica? Que sigui dona, catalana i de TV3 (uuiii! gairebé tenim el poema de la Maria Mercè Marçal!). El de sempre: anticatalanisme i masclisme. I tot amb la seva dosi d'incultura i dèficit investigador (¡però si arriba a afirmar que la Mònica té 22 anys quan en té 33!). No cal ni dubtar que tal engendre és un dels fatxes signants del Manifiesto per la llengua comuna, tal i com ell mateix esbomba.

Cas Vilaró: qüestió de pilotes

La notícia de l'hospitalització del cap de la Guàrdia Urbana la nit del triomf de la Selecció Espanyola de futbol comença a prendre la forma d'un vergonyós esperpent. Informacions oficials poc clares, donades massa tard i malament (fins i tot amb amenaces de querella per aquells que se surtin de la versió oficial). I tot plegat que fa mala espina: ¿com és que la versió oficial és que va rebre una pilotada dels Mossos, que és com tirar-se una pedra damunt la pròpia teulada? ¿Serà que el que va passar en realitat és encara pitjor que deixar els cossos de seguretat com a bèsties que apunten a matar? Hi ha qui diu (periodistes de Vilaweb, RAC-1 i El Mundo) que s'està ocultant el fet de què el senyor Xavier Vilaró va rebre una pallissa en un prostíbul, perquè no va voler pagar els serveis prestats apel·lant a la seva condició de Capo municipal. De fet, sembla ser que les ferides no es limiten a la zona on hi ha la melsa, sinó també pel braç i d'altres parts del cos. Més aviat una pallissa, vaja, però suposo que diran que va caure producte de la pilotada (i per pilotada ara em refereixo a la dels Mossos, no la de l'entrecuix que la pobra meuca hauria hagut de satisfer). I el PP, com sempre, a la seva: encarregant els serveis d'un detectiu privat (amb quins diners?), els resultats de la investigació del qual el senyor Alberto Fernánde Díaz "de moment, declina comentar". En fi, vodevil municipal en tota regla. En veurem el musical al Grec de l'any vinent? De moment, i pel que pugui passar, jo amb la versió oficial (és a dir, que els mossos són uns salvatges, però sense dir-ho).

Síndrome de diumenge a la tarda

La sensació (i neguit) de tenir moltes coses per fer. La sensació (i angoixa) de veure que cap d'aquestes coses-per-fer sigui realment important. La sensació (i apatia) d'adonar-se que encara hi ha menys ganes de posar-se a fer alguna d'aquestes coses-per-fer-poc-importants. I acabes no fent res, però et segueixen pesant el neguit, l'angoixa i l'apatia. I comences a fer alguna coseta (en el meu cas, la traducció de la darrera entrevista al Santiago Alba), i encara va i unes gotes de mala consciència m'espesseixen una mica més la maleïda tarda de diumenge. Sortir-se de la rutinària òrbita laboral, més que un alliberament, hi ha dies que és un veritable suplici: sures enmig de l'espai sideral, i et veus petit, minúscul i insignificant, mentre que els planetes i estels imposen la seva presència mil·lenària, les seves forces perpètues (la gravetat, l'atracció, l'esclavatge). No vols tornar-hi, però tampoc no vols seguir surant sense sentit ni desig entre la buidor més freda i anihilant. I a la buidor només pots oferir-li neguit, angoixa, apatia i mala consciència. Però hem tornat a sortir a córrer per Montjuïc, i l'esgotament físic m'ha distret d'aquesta dicotomia desquiciant de diumenge a la tarda. Tortura i esclavatge. Tortura o esclavatge. Fa segles que hi som, en això. Volíem llibertat per a poder escapar-nos-en, però encara ens hi enfonsem més. Senyal ben clara que encara no som prou lliures. I mentre no ho siguem del tot, de lliures, les mitges llibertats, les llibertats parcials, encara ens fan més esclaus. I em pregunto què passarà, quan siguem ja un 99% lliures. Llavors, serem molt i molt lliures, però tan o més esclaus encara. I el combat serà terrible. I caurem enrere novament fins a una llibertat gairebé inexistent, o farem tot just un passet i assolirem la llibertat absoluta. De fet, sempre estem només a un passet de la llibertat absoluta. I això ho saps (però no ho raones) una tarda avorrida de diumenge. Veus la passeta, veus els lligams, veus els planetes, veus la teva insignificància. I et sents impotent. I la impotència s'afegeix al neguit, l'angoixa, l'apatia i la mala consciència. Sort que demà a les 06:45h sonarà el despertador i la quotidianitat laboral em redreçarà l'existència.

Tortura, normalitat i democràcia

(1) A la Contra d'avui de La Vanguardia (Espanyola), entrevisten en Murat Kurnaz, un alemany d'ascendència turca que va ser detingut amb 19 anys al Pakistan i venut als EEUU per 3.000 dòlars. Sense cap prova i sabent que era innocent, l'han tingut retingut i torturat durant 6 anys a Guantánamo, amb la complicitat del govern alemany, que sabia la situació del seu ciutadà però que no va moure cap dit per a ajudar-lo. Aquest són alguns fragments de l'entrevista: --Vaig aprendre dues coses: que és molt fàcil enganyar la gent manipulant les aparences (volien que jo signés una confessió escrita segons la qual pertanyia a Al Qaeda) i que la gent d'aspecte normal, de la qual te'n refiaries, pot cometre els actes més atroços. --Els països democràtics i més avançats tenen llocs on es tortura la gent fins a la mort. --Primer em van dur a la presó secreta nordamericana de Kandahar, on vaig passar 3 mesos de contínues tortures, pallisses, electroxocs, ofegaments en cubells d'aigua i penjaments pels canells. Un metge ho supervisava tot, et duïen al límit de la mort. Tanmateix, hi he vist morir molts homes. --Entre els soldats que torturaven n'hi havia de 18 anys i també dones. No paraven de cridar: "¡som americans, sou terroristes, ho pagareu!" i es liaven a patades amb algú de nosaltres fins a matar-lo. --A Guantánamo vivíem en gàbies petites, havíem d'estar asseguts i, quan es feia fosc, panxa enlaire ; si parlàvem ens pegaven ; ens torturaven cada dia i de forma arbitrària. Un cop em van tenir tres mesos seguits en aïllament, en un forat totalment fosc i amb un fred espantós. No és una presó, és un camp de tortures. --El pres més jove tenia 9 anys, i el més vell 105. Sóc testimoni de com obligaven els pares a veure la tortura dels seus fills, i viceversa. El meu company de cel·la, un home de 85 anys, era paralític des de en feia 27. A ell també el torturaven. --Un cop van portar un noi de 19 anys, no tenia cames sinó dos monyons ensangonats i purul·lents. Venia de la presó de Bagram, on feia tant de fred que se li havien gelat els peus i a l'hospital militar li havien tallat les cames. No era l'únic a qui li havien tallat una part del cos, ho he vist diverses vegades. Molts tenien les cames, braços o peus trencats a causa dels cops, però allí no tractaven les fractures. "Es curen soles", deien els guàrdies. (2) El passat dilluns dia 7 va morir Juan Antonio Gil Rubiales. Era el Comissari en Cap del Cos Nacional de Policia a Santa Cruz de Tenerife. Però també havia estat condemnat pel Tribunal Suprem per torturar fins a la mort el camioner basc José Arregui l'any 1981. I havia format part de la temuda Brigada Central d'Informació comanda pel sempre franquista i avui president de Sogecable, Rodolfo Martín Villa, coneguda per tenir els policies més sanguinaris i brutals. Però en el seu enterrament va rebre grans ofrenes i gairebé uns funerals d'Estat, amb la presència de molts càrrecs i cossos democràtics (llegiu-ne una notícia més extensa aquí). Perquè sí, democràcia i tortura sovint van del bracet, i tan amples. (3) Amb aquesta institucionalizació i reconeixement de la tortura, no ens han d'estranyar tant els casos com el de Centelles de l'altre dia, o aquest altre que he llegit avui en què uns mossos, quan han entrat en un pis de Manresa per a detenir uns traficants de drogues, s'han trobat que aquests havien omplert fins dalt la banyera i hi anaven a ofegar un deutor. Ara bé, la culpa és només dels videojocs.

Un crim català - An american crime

Hi ha vegades que la realitat supera la ficció. En el cas que descriuré, tanmateix, caldria dir que la realitat supera la realitat. I posats a ser curosos, ni tan sols la supera. Què tenim, doncs, abans de lliscar cap a una tautologia perversa? A aquestes alçades ja no ens queda ni la caixa de Pandora... Anem a pams: aquest cap de setmana he vist una pel·lícula que es titula "An American Crime" , que explica els esgarrifosos fets que es van esdevenir l'any 1965 a l'estat nordamericà d'Indianapolis, en què una noia de 15 anys, Sylvia Likens, va ser víctima durant 3 mesos d'humiliacions i tortures per part no només de la dona que l'acollia (Gertrude Baniszewski), sinó també dels seus 6 fills (!!) i d'alguns dels amics dels fills (!!!). Va ser cremada centenars de vegades amb cigarretes, colpejada (fins i tot un dels veïns la utilitzava per a entrenar-se en les arts marcials), obligada a introduir-se una ampolla per la vagina, obligada a menjar-se els seus propis excrements, banyada amb aigua bullent i molt mal alimentada fins que finalment va morir d'un "mal cop" d'escombra al cap. La pel·lícula et deixa una mala sensació a l'estómac, i no només pels maltractaments (dels quals no se'ns donen, afortunadament, imatges explícites) sinó perquè és un exemple de què la maldat no és sempre atribuïble a subjectes desequilibrats i psicòpates (tot i que resulta molt còmode pensar-ho), sinó que sovint és fruit d'una espiral en què s'hi barregen diversos elements força arrelats en la nostra societat (de la que els EEUU en són paradigma, d'aquí que sigui "un crim americà"). I la pobra Sylvia va tenir la mala sort de coincidir amb molts d'aquests elements que permeten que l'extrema violència esclati: pobresa, ressentiment, obcecació religiosa, repressió sexual, etc. (de fet, al principi de tot no són tortures sinó "càstics" perquè veuen i projecten en la noia allò mateix de què ells són víctimes: principalment la mentida i un embaràs no desitjat). Però també hi col·laboren, un cop ja ha esclatat el mal, el silenci covard dels veïns (¡què típic d'occident, mirar cap a una altra banda si algú pateix!) i l'autoritat mal entesa (o molt ben aprofitada, vés a saber), ja que el judici que es va produir a partir dels fets té moltes ressonàncies amb el judici de Nüremberg o el judici a Jerusalem, perquè els joves implicats van al·legar, com havia fet Eichmann, que ells només seguien les ordres de senyora Baniszewski. [[En aquest sentit d'obediència a l'autoritat, resulten aterradors els resultats de l'experiment que (a propòsit del judici a Eichmann, precisament) va dur a terme el psicòleg Stanley Milgram, en què va mostrar que és falsa la creença de què la majoria de gent no infligiria dolor excessiu a algú altre encara que li ho ordenessin, sinó tot lo contrari: la major part de nosaltres torturaria algú si alguna autoritat li ho manés. Vegeu-ne els detalls a l'entrada que li dedica la wikipèdia: Milgram experiment]].

Doncs amb aquest nus a l'estómac em trobava jo, mirant-me tothom pel carrer com si fossin teies impregnades de gasolina a les que només faltava un misto per a cremar i il·luminar la terra amb el Mal, i provant de superar-ho pensant que aquests casos només es donen massa casualment i molt de tant en tant, que va i (casualment!?) donen la notícia de què a Centelles (Osona) han rescatat una noia que 5 persones mantenien segrestada i torturada des de feia un parell de mesos. Llegiu-ne aquí la notícia i vegeu aquest breu vídeo on la noia ho explica.

Tal i com va dir Théoden, rei de Rohan, davant l'avanç imparable del Mal : ¿com és que hem arribat a això? Com és que hem deixat que al món hi triomfi el mal, es trepitgi l'estendard de la justícia i ja no ens impressionin el sons de la dignitat, l'honor i la decència?

Where is the horse and the rider? Where is the horn that was blowing? They have passed like rain on the mountains. Like wind in the meadow. The days have gone down in the west. Behind the hills, into shadow. How did it come to this?

Manifestament cansat

Aquests dies escric poc perquè fa massa calor davant de l'ordinador i, sobretot, perquè vaig molt cansat: he anat quasi cada matí a fer piscina i he sortit dues nits a córrer amb el Guillermo per Montjuïc. I en aquest estat de satisfacció somàtica (o gairebé millor: de saturació corporal) en tinc prou d'asseure'm i mirar el sostre per a assolir aquell estat de senzilla plenitud que vaig gaudir a Formentera. Però motius de vòmit no me'n falten: (1) Els fatxes del Manifiesto por la lengua común vénen a provocar muntant una paradeta a la Plaça Catalunya (ben emparats per la bandera espanyola que presideix el Banc d'Espanya, edifici sota del qual han decidit instal·lar-se), aviam si algú els tira una pedra i ja tenim la cirereta al seu discurs victimista. [Ben mirat, com que el seu és un discurs en què ja se'ns acusa desacomplexadament de nazis i violents, pel mateix preu se'n podrien tornar a casa amb una cara nova]. La qüestió és que l'assumpte segueix remenant, a nivell intel·lectual (genial l'article que va publicar el catedràtic madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera a Público: el manifiesto nacionalista, on es desmunten novament moltes de les incongruències i contradiccions del text) i a nivell de carrer: l'altre dia se'n va liar una de grossa a la botiga quan la parella d'una companya de feina (votant de Ciutadans) va dir que ell havia signat el manifest, i tota la resta dels presents vam tirar-nos-hi al damunt (metafòricament, eh? deixem la cirereta per les postres!). Malgrat que jo li donava la raó en la defensa del dret de poder-se educar en castellà (de fet, és un dels meus principals motius en favor de la independència: mentre això sigui Espanya, considero que qualsevol espanyol té el dret de poder educar el seu fill en la seva llengua), no li va agradar que jo "l'insultés" diguent-li "fatxa", ni li va agradar la meva posterior explicació de què no l'estava insultant sinó descrivint, ja que considero que els signants d'aquest manifest recullen el testimoni del programa feixista espanyol de la Una, Grande y Libre. Emprenyat, va dir que no tornaria més, i tots ens en vam alegrar. (2) El Periódico ara va i es despenja avui amb una portada d'aquelles pseudo-catalanistes que no saps que pretenen (a part de lloar els socialistes, vull dir) ni amb qui és que volen quedar bé: que si el PSOE surt en defensa del model lingüístic català (ai ai ai, millor calladets i ja ens defensem naltros solets, eh?), que si el Laporta s'emociona i emociona i fins i tot (amb uns tocs de progressia i esquerranositat) que si el cap de la Guàrdia Urbana va ser víctima d'un cop de pilota d'un Mosso durant les celebracions per la victòria de la selecció espanyola. Per cert: ¿què hi feia allà l'urbano de paisà? ¿vigilava en secret, provocava alderulls per a justificar la repressió dels mossos (quina novetat, oi?) o hi participava entusiasta i delictivament?. Tot plegat té collons, perquè ja sabem de sempre que molts cops els mossos apunten a tocar quan disparen les boles de goma: ¿i ara se'n fan creus només perquè la víctima ha estat un alt càrrec de la Urbana? ¿Haurem, doncs, de desitjar que insultin, provoquin, vexin i torturin algun altre alt càrrec per a què es comencin a prendre mesures contra els seus abusos? (3) Sense deixar les forces de repressió (perdó, d'inseguretat), llegeixo a l'Avui que els sindicats policials es consideren discriminats per parlar castellà. Ja sé que són policies i que per tant no cal esperar gaire raonament, però el que volien dir no seria més aviat que se'ls discrimina per NO parlar CATALÀ? És l'eterna cançó: ells venen de fora sense ganes ni interès per a integrar-se, però la culpa és dels d'aquí que no els permetem seguir sent tan purament espanyols com eren allà. Tant de refinament dels "intel·lectuals" amb el seu Manifiesto per a dissimular les seves pretensions colonitzadores i tot a fer punyetes amb aquesta gentussa d'uniforme i arma a la cintura... ai senyor! (4) Per negar-se a condemnar determinada violència, en aquest país s'han tancat diaris i prohibit partits, però si a Alacant el PP vota en contra de la moció que volia retirar el nomenament de fill adoptiu i predilecte a Francisco Franco, aquí no passa res. Per si no havia quedat clar amb l'Eurocopa de futbol, quan va veure's que pots onejar banderes franquistes amb tota la impunitat del món. Encara sort que ningú no va anar i va estripar una d'aquestes rojigualdas amb l'aligot, que segur que encara va i me l'empresonen (oi, Franki?) (5) Parlant de la "justícia" (sí, en minúscules i entre cometes, quin remei), en Marc Belzunces (autor del bloc de l'Holocè estant) va ser citat a declarar davant d'un jutge acusat de delicte electoral, ja que no es va presentar a la mesa de les passades eleccions espanyoles (ho va explicar així en el seu blog) i ha alegat objeció de consciència en tant que ciutadà català, tal i com explica en la declaració que li ha entregat al jutge. Dijous va ser la citació, i aquí podeu llegir com va anar tot, a banda de que s'hi explica la manera d'ajudar-lo econòmicament, ja que s'enfronta a una dura condemna (una primera pena de 180 a 1800€, més una segona de presó que pot ser substituïda a raó de 30€ per dia). Un extraordinari exemple cívic a seguir. (6) I qui vulgui seguir amb tot un reguitzell de notícies injustes, descaradament parcials i altres exquisiteses del nostre periodisme, ja pot llegir el recull de perles informatives del mes de juny a càrrec d'en Pascual Serrano.