Respostes a Salvador López Arnal (article publicat a Rebelión)

Respostes a les preguntes que es planteja

Salvador López Arnal al pròleg

del llibre Conversaciones sobre Catalunya.

Joan Vecord (aturat barceloní de 34 anys)

[Advertiment al lector de Rebelión: el text està escrit en una altra de les llengües de Sefarad, tot pensant que, no traduint-lo, es podran desplegar i mostrar algunes de les potencialitats, impossibilitats i límits d'aquest projecte mític que reivindica en Salvador].

Salvador, no ens coneixem personalment, però jo sé un mica qui ets perquè he llegit alguns dels teus articles i llibres, i he assistit a alguna xerrada on has participat. Malauradament, al contrari és impossible, perquè jo no he escrit res ni he donat cap xerrada: sóc simplement un aturat que participo, en la mesura de les seves possibilitats (que són ben poques), a provar de canviar el món per a fer-lo més just, per exemple a través de l'Ateneu Layret del barri barceloní de Sant Antoni. Tanmateix, m'he permès la molèstia de respondre les preguntes que formules al pròleg del llibre Conversaciones sobre Catalunya que acabes d'editar en PDF, amb l'esperança que no les havies formulades retòricament. Tot i això, sé que servirà de ben poc, perquè fa tota la impressió que tens una idea ben ferma al respecte i no la penses canviar: de tot plegat ja en vas discutir amb algú molt més capacitat que jo (parlo d'aquest article que et va escriure no fa gaire en David Fernández també a Rebelión), i no només sembla que no n'hagis fet gaire cas, sinó que has considerat que el David (o algú amb unes opinions semblants a les seves) no és prou interessant per a aparèixer a les teves Conversaciones sobre Catalunya. Al meu entendre, això li dóna al llibre un biaix que l'empetiteix, i és amb la intenció de provar de compensar una mica aquest biaix malintencionat que m'he pres la molèstia de respondre't les preguntes, amb l'esperança que algun lector de Rebelión pugui agrair-ho.

1 ¿Por qué se habla en estos momentos y de forma generalizada del“derecho a decidir” no se sabe muy bien qué y no del derecho de autodeterminación de todos los pueblos como explícitamente se hacía en uno de los puntos de la Assemblea de Catalunya de los años setenta del siglo pasado?

Parlem del “dret a decidir” perquè volem tenir dret a decidir sobre qualsevol cosa, és a dir, volem ser sobirans i que ens reconeguin aquesta sobirania. I si hem passat del “dret d'autodeterminació de tots els pobles” al “dret de decidir dels catalans”, potser és per la senzilla raó que, quan hem volgut dur a la pràctica aquell dret d'autodeterminació de tots els pobles, hem vist que no podíem perquè als catalans no se'ns concedeix el dret de decidir (és a dir, que perquè puguem seguir defensant el dret d'autodeterminació de tots els pobles primer ens cal poder tenir el dret de decidir fer-ho nosaltres).

Podríem dir, doncs, que és un canvi fruit d'haver passat de l'àmbit de la teoria (“el dret d'autodeterminació dels pobles”) al de la pràctica (“els catalans som un poble que ens volem autodeterminar, però no ens ho permeten”). I com que la manera més il·lustrativa de mostrar aquest impediment d'autodeterminar-nos són les amenaces amb la prohibició de la consulta sobre el dret a decidir, no és tan estrany que ara adoptem aquesta consulta com a símbol, i que al carrer es parli més del dret a decidir que del dret d'autodeterminació, encara que estiguem parlant del mateix.

2 Por qué se suele olvidar –y no sólo por fuerzas conservadoras y (ultra)neoliberales- un punto nodal de las tradiciones de la izquierda emancipatoria catalana (y española) como es el de la unión libre, solidaria y fraternal de todos los pueblos de Sefarad?

No l'hem oblidada: l'hem abandonada. I l'hem abandonada (els que mai l'havíem tinguda) per l'experiència de comprovar que el federalisme és un camí sense sortida. I ho és, per començar, perquè els primers en oblidar-se'n, els primers en no creure en el federalisme, van ser els espanyols. On era el federalisme, on era la crida a Sefarad aquests darrers 30 anys a Espanya? On era quan es va atacar el Pla Ibarretxe? On era quan ens van tombar l'Estatu? On és ara la progressia espanyola, que no té cap problema per a defensar l'autodeterminació del poble palestí o del poble saharaui, a l'hora de defensar el dret d'autodeterminació dels catalans?

I és també un carreró sense sortida perquè darrere del federalisme hi sol haver (per exemple des del PSC) la intenció de defensar el mateix de sempre (el sotmetiment de l'especificitat i la sobirania catalana a l'uniformisme castellà) amb una nova etiqueta que sembli més moderna, més progre, més vendible. No he pogut acabar d'entendre mai perquè els suposats federalistes s'oposen a l'autodeterminació de Catalunya, quan la sobirania és una qüestió prèvia i fonamental per a poder-se federar. Vull dir que, per a poder-nos federar realment amb Espanya, primer hauríem de ser considerats sobirans i poder-nos-ho preguntar, oi?

 3 ¿Tiene sentido tiene la expresión “España contra Cataluña (1714-2014)”? ¿De qué España se habla? ¿A qué Cataluña se hace referencia?

Es parla de l'Espanya oficial (que sovint s'ha correspost amb l'Espanya majoritària), l'Espanya centralista, uniformadora i que tolera les “particularitats regionals” només mentre no suposin un risc que contraresti l'hegemonia dels símbols nacionals espanyols. I es fa referència a la Catalunya que resisteix, la Catalunya que no vol renunciar a perdre uns trets distintius que la caracteritzen com a poble, com a nació.

Evidentment són respostes tramposes, perquè sempre és injust fer aquestes generalitzacions amb entitats tan complexes com les nacions, països o estats. Però precisament per això també les teves preguntes eren tramposes, i podríem jugar amb aquesta trampa i girar la pregunta (i formular-ne una com ara: «té sentit l'expressió “la independència de Catalunya contra Espanya”?») o la podríem redirigir i aplicar a qualsevol altre conflicte, fins a reduir-la a l'absurd que suposa: «té sentit l'expressió “Israel contra Palestina? De quin Israel parlem? A quina Palestina fem referència?», o fins i tot, per a acabar de ser provocadors del tot: «té sentit l'expressió “l'Alemanya de Hitler contra Polònia”? Que potser no hi havia alemanys contraris al nazisme i polonesos nazis?».

4 ¿Puede hablarse del franquismo como un régimen político que oprimió Cataluña? ¿El fascismo hispánico fue, en algún sentido comprensible y consistente, algo exterior a Cataluña? ¿Es significativa la expresión “el franquismo contra Cataluña”?

És evident que el franquisme va ser molt més, però és innegable que també va ser ultranacionalisme espanyol i, en conseqüència, opressor de la nació Catalunya. I també és innegable que hi va haver franquistes catalans (igual que hi va haver nazis austríacs o polonesos), però podríem considerar que sí, que en bona part van actuar d'acord amb una lògica externa (o exterior): així, per exemple, la prohibició franquista de la llengua catalana (que és evidentment fruit d'una lògica exterior, és a dir, no-catalana: no crec que cap franquista català hagués pensat que prohibir la seva pròpia llengua fos una mesura assenyada per a aturar els “rojos”) va ser acceptada pels franquistes catalans perquè els convenia i n'esperaven treure uns altres avantatges (i millors, al seu entendre). Posats a ser demagogs (ja em perdonaràs, però les teves preguntes fomenten la demagògia), podríem preguntar-nos també si “el masclisme és exterior a les dones” o si «és significativa l'expressió “el masclisme contra les dones”» des del moment que hi ha dones que surten a manifestar-se a favor de la xaria islàmica i l'obligació de dur el burca.

5 ¿Sólo el catalán debería ser lengua propia de Cataluña? ¿No es o no debería ser el catalán, como así ha sido defendido por la izquierda aragonesa, lengua propia de Aragón, al igual que el castellano o la fabla ? ¿Por qué entonces no es –ni se considera- el castellano una lengua propia de Cataluña?

Deixant de banda que té la seva gràcia que posis com a exemple el model aragonès (o n'hauríem de dir “model LAPAPYP”?), la resposta a aquestes teves preguntes les hauríem de decidir els catalans (no t'ho sembla?). I com que veig que trobes que és un tema tan important, m'estranya que a la pregunta número 1 et preguntessis sobre l'interès del “dret a decidir”. Ara ja en tens la resposta: per a qüestions com aquesta.

Personalment (però insisteixo en què és una decisió que hem de prendre tots els catalans), trobo bé que es consideri només el català com a “pròpia”, perquè ha estat la llengua històricament dominant del territori. Ara bé, és evident que el castellà és la llengua pròpia i familiar de molts catalans, però és això motiu suficient per a considerar-la llengua pròpia d'un país? Amb aquest argument, per què no ho poden ser també l'àrab, l'amazic, el romanès i tantes altres llengües que són pròpies de molts dels nous catalans? M'estàs insinuant que les famílies d'origen marroquí o romanès són ciutadans de segona i que tenen menys dret que les famílies d'origen espanyol?

6 ¿Por qué la mal denominada “inmersión lingüística” (que no lo es en el 40% de los casos, el de las familias cataloparlantes) es un tema intocable en Cataluña cuando el actual president de la Generalitat (que no del país), el señor don Artur Mas, que defiende tal “inmersión” en el ágora pública, decidió llevar a sus hijos a una escuela privada de élite –“Aula”- donde no sólo no se practica sino que tampoco se aconseja ni permite, más allá de la voluntad de la familia, la citada inmersión?

Tret que es vulgui fer demagògia, l'acció personal d'un individu (per molt que sigui el President de la Generalitat i actuï de manera hipòcrita) no hauria de ser gaire rellevant per a jutjar la validesa o no de la “immersió lingüística”. I no és un tema intocable (a Catalunya en seguirem parlant i discutint el que calgui), sinó un tema sobre el qual estem menys disposats a permetre la ingerència externa (en aquest cas, el govern de Madrid), per la seva importància en l'establiment d'una societat menys conflictiva. Perquè la llengua, sí, és també motiu de conflicte (sempre ho ha estat, però potser no ho semblava tant perquè els catalanoparlants majoritàriament abaixaven el cap i es passaven al castellà per a no provocar-ne), i amb la “immersió” es busca, precisament, que el català sigui també la llengua de tothom, tothom pugui entendre's i reduir les situacions de conflictivitat lingüística. I per què cal la immersió? Doncs perquè hi ha molta gent que, malgrat viure a Catalunya, mai no miren cap televisió catalana, ni escolten ràdio en català, ni llegeixen premsa o novel·les catalanes, i mai no adquiririen un nivell prou competent de l'idioma si no fos per la “immersió lingüística”. Sense la immersió, doncs, seria impossible fins i tot la utopia del “bilingüisme”, que requereix també que tothom sigui capaç d'entendre el català (fet que no es dóna ni avui mateix, després de tants anys d'immersió).

(Cal remarcar, ja que hi som, que “bilingüisme”, fins l'aparició del mot “federalisme”, era l'arma preferida dels qui volen fer desaparèixer el català sin que se note el cuidado, perquè els seus defensors solen defensar-ne un model asimètric: segons aquest enfocament pervers, “bilingües” no calia que ho fóssim tots, n'hi havia prou amb què els catalanoparlants ens passéssim al castellà quan el nostre interlocutor no ens entengués. Seguint en la mateixa línia asimètrica i tramposa, avui sembla que no caldria que, per a “federar-nos”, tots els membres siguem entitats independents i sobiranes: amb què ho sigui Espanya n'hi hauria prou).

7 ¿Tiene algún sentido –y cuál si es el caso- que Francesc Cambó tenga un momento en la gran ciudad barcelonesa y una avenida que lleve su nombre? Ibidem respecto al espacio dedicado a Joan Antoni (Juan Antonio) Samaranch.

Al meu entendre, no: no haurien de tenir cap monument ni carrer. Però què hi té a veure, això?

8 ¿Qué sentido tiene, como ocurre en algunos listados independentistas, ubicar en la misma serie, en el mismo catálogo al criminal golpista y asesino Queipo de Llano y a los presidentes republicanos Manuel Azaña y Juan Negrín?

Ara mateix no sé a quines llistes et refereixes, però malgrat que és evident que no poden estar en el mateix nivell d'infàmia un feixista sanguinari i dos presidents republicans, aquests darrers no van destacar tampoc per la seva comprensió ni simpatia envers el catalanisme (i d'aquí, suposo, la seva inclusió a les llistes).

Cita d'Azaña: «Yo nunca he sido españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos o quien fuere. Pero esos hombres son inaguantables. Acabarían por dar la razón a Franco. Y mientras, venga poderes, dinero y más dinero».

Cita de Negrín: «No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo... y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡España! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos"».

9 ¿Por qué el cenetista asesinado en mayo de 1939 de nombre José Arnal es recordado en el monumento a los inmolados en Catalunya (no por Cataluña) como Josep Arnau?

No ho sé, però no podria ser un error? Algú ha demanat que es canviés? Algú altre ho ha impedit?

10 ¿López Rodó era catalán? ¿Lo fue Samaranch? ¿Lo fueron y lo son la familia Millet? ¿Y los Porcioles? ¿Fueron franquistas pero menos, con toques de distinción? ¿La España franquista expolió Cataluña y los catalanes?

Eren ben catalans, sí, i també ben franquistes. I van ajudar a espoliar les classes populars catalanes i col·laborar en el sotmetiment nacional de Catalunya. De tan evident com és, no entenc per quin motiu ho preguntes.

10 ¿Se pueden hablar propiamente, como suelen hablar los nacionalistas catalanes, de soberanismo? ¿De qué soberanía nacional se habla cuando se postula permanecer en la actual Unión Europea y en el euro?

D'una sobirania molt limitada, certament (i per això la CUP és contrària a la UE; o ni ERC ni ICV van avalar el Tractat de Lisboa). Però en qualsevol cas, què en traiem de quedar-nos a Espanya? I per què els catalans tenim prohibit d'existir com a país si no és a condició de fer uns experiments polítics que els espanyols no han sabut (o no han volgut) fer?

11 ¿El nacionalismo, como parecen propagar algunos colectivos interesados, es una especie de estado político natural de los ciudadanos catalanes dignos de ese nombre?

No entenc la pregunta ni sé de quins col·lectius parles, però et torno a girar la pregunta, aviam si amb la teva resposta puc entendre-la millor: “és l'unionisme una mena d'estat polític natural dels ciutadans catalans dignes d'aquest nom?”.

Tanmateix, aventuro una resposta a aquella teva pregunta en la línia dels conceptes que hi has emprat: com que trobo més digna la persona que s'alça contra la injustícia que aquella que es manté callada i no fa res (o, pitjor encara, que entorpeix aquells que proven d'alçar-se), trobo més digne, sí, aquell català que s'alça contra les injustícies del sotmetiment a l'Estat espanyol. Pel que fa a la “naturalitat”, no m'atreveixo a fer-ne cap judici, perquè tampoc tinc clar que, per exemple, en una situació com l'actual de crisi i aprofundiment del robatori capitalista i la injustícia social, “l'estat polític natural dels ciutadans europeus” sigui (o hagi de ser) el socialisme. Malauradament.

12 ¿Por qué mitifica tanto su propia historia, hasta el simple desconocimiento y exageración falsificadora, el independentismo catalán?

Ho fa? I, en cas de fer-ho, ho fa de manera diferent que qualsevol altre país? Perquè si la resposta a aquesta segona pregunta és que no, tornem a la mateixa situació que a la pregunta 10: és injust que se'ns exigeixi als catalans un grau de perfecció, exquisidesa i correcció que no es demana a la resta de països. Que no tenen mites nacionals, França, Alemanya o Espanya? O tu mateix, Salvador, que no mitifiques també el passat amb les teves contínues referències a Sefarad?

13 ¿Qué sentido tiene el término político “botifler”? ¿Traidor es todo aquel que no es independentista?

No ho sé, perquè no és una paraula que faci servir gaire, jo. I de la gent que conec, cadascú la fa servir una mica a la seva manera, sempre amb el denominador comú de ser algú que, malgrat ser català, es posiciona en contra de Catalunya o dels seus interessos. Però com que cadascú té la seva pròpia idea del que és exactament Catalunya i quins són els seus interessos, hi haurà gent que efectivament considerarà botiflers (o traïdors o col·laboracionistes) els qui no són independentistes. Però repeteixo que no hi ha consens al respecte.

Em permetràs que, novament, et giri les preguntes i te les torni: “Quin sentit té el terme polític “nacionalista burgès”? “Tots els independentistes som traïdors al socialisme?”.

14 ¿Por qué se ignora tanto y se simplifica aún más la historia de España a la que se biyecta con una barbarie de brutos, sin matices ni resistencias ciudadanas populares en los ámbitos nacionalistas catalanes?

Perdó? Hauré de canviar els meus “àmbits nacionalistes”, perquè jo no ho he vist, això! Me'n pots donar exemples? Jo, a canvi, te'n puc donar a cabassos de com, des de mitjans espanyols de gran tirada i audiència (o des de els partits polítics dominants), s'associa Catalunya amb nazisme i totalitarisme. Gairebé cada dia.

15 ¿El Ejército Popular de la II República española invadió Cataluña? ¿Es eso lo que se cree?

Et torno a demanar que donis les fonts de les teves afirmacions, perquè fas passar l'opinió de grups minoritaris com si fossin l'expressió popular del nacionalisme majoritari. Qui ho creu, això? Ens van retirar per la força les atribucions militars que s'havia adjudicat la generalitat, però encara no m'he trobat amb ningú que parli de cap invasió republicana!

16 ¿No fue el president mártir el que gritó en repetidas ocasiones en las Cortes españolas republicanas el “¡Viva España!”?

Sí, va ser ell. Se suposa que això ens ha de suposar cap problema? Em sembla que és un fet que et provoca més maldecaps a tu que nosaltres! Espero, com a mínim, que la teva pregunta 16 respongui ara la teva pròpia pregunta 2: si afusellar-lo com a “separatista” és la manera d'agrair els intents de concebre una Espanya plurinacional i agermanada, entendràs que és ben comprensible el declivi de projectes com Sefarad o l'Espanya federal.

17 ¿Por qué no es posible la convivencia entre los diferentes pueblos de Sefarad? ¿Es un insulto a Cataluña, a su ciudadanía, querer pertenecer a la misma comunidad humana que García Lorca, que Luis Cernuda, que Miguel Hernández, que Castelao, que Gabriel Aresti, que Salvador Puig Antich, que Federicha Montseny, que Enrique Ruano, que Dolores Ibárruri, que Rafael Alberti, que Francisco Fernández Buey, que Manuel Sacristán, que Neus Porta, que Miguel Sánchez Mazas, que Rafael Poch de Feliu, que Joan Marsé, que Jaime Gil de Biedma, que José Agustín Goytisolo…? ¿No ha sido esta siempre la línea fundamental, en este ámbito, de la izquierda emancipatoria?

Qui diu que no sigui possible la convivència amb els pobles peninsulars? Que no hi podem conviure de manera amigable i fructuosa des de la independència? De fet, la relació de Madrid amb Lisboa és menys tensa i condicionada que la de Madrid amb Barcelona. Mira si hi guanyaríem, amb la independència!

I no, no és cap insult voler pertànyer a la comunitat humana de Lorca, Cernuda i companyia. Però per què hem de renunciar a Brecht, Breton o Gramsci? Ens acuseu als catalanistes d'alçar murs entre les persones, però sovint els murs ja els porteu vosaltres i no us n'adoneu o feu veure que no els porteu (murs que, curiosament, coincideixen amb Espanya). Esteu en contra dels nacionalismes, però els vostres marcs referencials són rabiosament espanyols. Ens has parlat “dels diferents pobles de Sefarad”, però a l'hora de fer la llista no has citat cap artista ni intel·lectual portuguès (i el basc Gabriel Aresti hi ha entrat una mica amb calçador). No ho trobes simptomàtic?

18 ¿El denominado Estado propio será un nuevo Estado? ¿En qué sentido? ¿Dónde su ubicarán las novedades? ¿Ese nuevo seguirá dejando la sanidad en manos de un gestor y fanático neoliberal implicado en mil desastres ciudadanos? ¿Y la educación, será considerada la educación pública la cenicienta de todos los despropósitos privatizadores?

Tornes a fer unes preguntes que només podem respondre els catalans com a poble, i novament fas palesa, contra la teva voluntat, la necessitat d'assolir (i exercir) el dret a decidir. No serà un camí de roses, i potser no ens en sortirem, però provarem de fer-ho millor que els Bárcenas, Werts, Aznars, Borbons i Bonos que haurem deixat enrere. Novament, per què exigeixes al projecte polític català com a irrenunciables unes condicions que el projecte polític espanyol (i la gran majoria de països existents) s'han mostrat incapaços d'assolir?

19 ¿Garantizará ese Estado propio el derecho a la autodeterminación de las comunidades que quieran ejercerlo una vez constituido?

Si aquesta és la voluntat dels aranesos, així ho espero.

20 ¿Por qué algunos de los argumentos esgrimidos en estos últimos años para defender ese “derecho a decidir” huelen –incluso apestan- a argumentos muy próximos a los usados ad nauseam por la Liga del Norte italiana?

Pots concretar quins arguments? I encara que fos cert, mantenir-nos a Espanya tampoc no és gaire encoratjador: alguns dels arguments en contra del dret a decidir fan encara més pudor. Sigui com sigui, em sembla un joc molt brut fer aquesta mena de fal·làcies per a desacreditar l'independen-tisme. T'ha faltat recordar-nos que Hitler era vegetarià, i que alguns independentistes també ho són, de vegetarians.

21 ¿Hay realmente un proceso liberador en este proceso de intereses políticos no siempre bien definidos? ¿Alguien puede pensar honestamente en coordenadas emancipatorias?

Alguns ho creiem, sí (en major o menor grau, gairebé tothom de la CUP, bona part d'ERC i alguns d'ICV). El fet de sortir al carrer, de manifestar-se, d'emprenyar-se per l'status quo, d'aspirar a millorar les coses, de fer projectes comuns, d'engrescar persones que mai no ho haurien fet, té una potencialitat gens menyspreable. Coses que hauries vist i experimentat si haguessis participat a la gran manifestació de l'11 de setembre o a la campanya de les consultes sobiranistes iniciades a Arenys de Munt.

22 ¿Qué ganarían con él –y en él- las clases trabajadoras catalanas? ¿Y las clases populares del resto de Sefarad?

Les catalanes, a banda de la llibertat de poder viure plenament en català, la il·lusió de jugar amb una sobirania acabada d'aconseguir, i les possibilitats emancipadores que això suposa. I tant les catalanes com les espanyoles ens haurem desprès dels llast dels debats identitaris, i podrem centrar-nos a combatre les injustícies socials, que seran més visibles sense les excuses dels nacionalismes. Els respectius Estats seran més petits i, per tant, en principi una mica més fàcils de controlar o avaluar per la seva ciutadania.

23 ¿Por qué no pueden convivir juntas las lenguas, comunidades y culturas de la pell de brau, como quería, señalaba y defendía el gran poeta y dramaturgo catalán Salvador Espriu?

Això t'ho haurien de respondre força més els espanyols que els catalans, perquè als carrers de Catalunya sovint s'hi viu una convivència plurilingüística i plurinacional de facto, mentre que a Espanya tenen costum d'etzibar-te a les primeres de canvi que “en castellà, perquè ens puguem entendre tots”. Espanya no hi ha fet gaire (per a no dir res) a favor els darrers trenta anys, ni tan sols ha admès “les altres llengües de Sefarad” a les cambres de representació ciutadana (Senat i Congrés). Potser si Espanya hagués cregut mai en Sefarad, ara els catalans no en voldríem marxar. Però és evident que no hi ha cregut abans ni pensa fer-ho ara.

* * *

Enllaç a Rebelión (amb la versió original i una "traducció" al castellà del Google Translate): http://www.rebelion.org/noticia.php?id=170760

Las cuestiones nacionales y las izquierdas en el Estado español (Resposta de David Fernández a Salvador López Arnal)

En respuesta a Salvador López Arnal
Las cuestiones nacionales y las izquierdas en el Estado español

David Fernández
Rebelión


Article de Salvador López Arnal: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=161431

He leído con atención –y con cierta sorpresa y con cierta desazón, también– las reflexiones de Salvador Lopez Arnal en Rebelión a propósito del discurso colectivo de la CUP en el pasado pleno de investidura. Como un bucle melancólico, de te fabula narratur: esta historia ya había sido escrita, discutida, polemizada. Desde la década de los 70 en el seno de la(s) izquierda(s). Pero dado que con Salvador nos conocemos, que hemos coincidido anteriormente y que en otras ocasiones me ha entrevistado a propósito del cooperativismo y las alternativas financieras éticas, me he tomado el sinfín de preguntas –algunas profundas, otras ramplonas– que lanza como una nueva entrevista. Esta vez, empero, en auténtico tercer grado y ante un dedo acusador.

Sea como fuere, estas son las respuestas, Salvador. Rápidas por la urgencia de darlas en plena era digital. Siempre desde la fraternidad pero, en esta ocasión, desde una profunda y radical discrepancia. Como diría l'estimat Ramon Zallo, las respuestas son de cajón. De rey desnudo. De perogrullo. Dejo para el final algunas consideraciones últimas y el porqué de una respuesta que es, en primera instancia y por ahora, interna y sin voluntad de ser publicada.

Un abrazo roig.

[Les preguntes van precedides per P (en l'original estan en negreta), les respostes per R].

[P] Sobre los pueblos del Estado español. ¿No aspiran todos ellos, no aspiramos todas y todos, a la ruptura democrática en serio, a la transformación social con orientación y finalidades socialistas y a la conquista de una democracia real que no sea un timo ni un mito ni un concepto demediado hasta la simple y pura asignificatividad?

[R] Si, por supuesto, y eso esperamos a pesar de las debilidades actuales de las izquierdas y de las aspiraciones referidas. Pero venimos de la derrota, cabrá recordarlo, y la hegemonía dominante es la que es. Concretando aspiraciones: no solo con los otros pueblos del Estado español –con los que 'compartimos' estructuras y superestructuras de dominación– sino con los del sur europeo -empezando por Grecia, donde nos la jugamos todos. Y más, mucho más, porque pretendemos no olvidarnos de nada ni de nadie: también abiertamente con los pueblos latinoamericanos y con todos los pueblos del mundo. Desde una profunda perspectiva internacionalista. Pero entrando en el quid de la cuestión que López Arnal sugiere... cabría recordar y retener que en el acto central de campaña electoral de la CUP-Alternativa d'Esquerres en Barcelona había sólo dos invitados que precisamente expresaban ese anhelo y una solidaridad inalterable e inalterada. Diego Cañamero, del Sindicato Andaluz de Trabajadores, y Txelui Moreno, portavoz de la izquierda abertzale. El cariño y la estima con la que fueron recibidos y ovacionados es la mejor muestra de esa complicidad granítica. Hechos, no palabras: es la mejor enmienda general a tu pregunta. Además, cabría recordar, ante una izquierda española mayoritariamente ausente del reclamo y/o respeto al libre derecho de autodeterminación, las palabras precisas de Cañamero el pasado 18 de noviembre: reclamó a viva voz el derecho a la independencia de Catalunya. Como derecho democrático y desde la solidaridad de clase. Por eso, Cañamero sí nos representa.

[P] Països Catalans. ¿Por una historia común? ¿Por proyectos políticos muy similares? ¿Por la existencia de una misma lengua? ¿O se trata más bien del proyecto político-territorial que una vanguardia quiere construir, quiere sugerir, basándose en una determinada lectura de una historia que ofrece multitud de interpretaciones consistentes que ponen el acento en puntos de unión y no de diferenciación?

[R] Los Països Catalans son hoy –y han sido– una innegable realidad cultural y social. ¿Política? Sin tiempo ni espacio para reflexionar sobre rasgos histórico-culturales comunes y diferenciales cabe afirmar que, al menos desde 1968 , se conforma como un proyecto político de liberación: el de la izquierda independentista y otras expresiones de izquierda radical. No hay tiempo para hablar del PSUC y el PSAN (su embrión). Pero en todo caso, desde 1968, es un proyecto, como insistimos en la investidura, que radica en la indisociabilidad de la liberación nacional y la emancipación social. Y viceversa. Rebobinemos para seguir. Del fraude de la transición –donde el papel de la tradición eurocomunista respecto a la autodeterminación nacional (Constitución, Monarquía) y social (trágala de los Pactos de la Moncloa) debería ser objeto de otra crítica extensa que hoy no podrá ser– dan buena fe los propósitos franquistas y presiones militares en el proceso de redacción de la Constitución de 1978. Que se lo pregunten a Herrero de Miñón. Prohibición explícita de libre federación de comunidades autónomas (pensando en los Països Catalans) y segregación de País Vasco y Navarra (hasta el PSOE vindicaba su federación). No es casual, por ende, que las 'batallas' más duras de la transición se librarán en el País Valencià y Navarra. Es directamente causal y causado por el proyecto hegemónico del nacionalismo español, cuyos lastres arrastran hoy, y todavía, muchas izquierdas estatistas/nacionalistas españolas. Esa realidad compleja que son los Països Catalans es más evidente, ahora mismo, si observamos como se cierne la misma ofensiva centralizadora, españolizadora y floridopensilera de Wert y sus muchachos en... Pues si, especialmente en los Països Catalans. ¿Es casual que sea la mismo ofensiva? Ofensiva contra el modelo de inmersión lingüística en Catalunya (¿cabe recordar que sólo 12 familias de 50.000 han demandado no hacerlo?), apartheid en el País Valencià (125.000 alumnos sin poder estudiar en la opción escogida: el valencià) y en les Illes Balears –y a pesar de ello, el 87% de las familias sigue optando por un catalán que se quiere retirar de la vida público-institucional. En todo caso, Salvador, bienvenido el debate sobre la complejidad del laberinto español. Donde el nacionalismo español conservador es de una hegemonía que abruma y donde –más allà de 'la Roja'– las raíces y sesgos identitarios siguen hundidas en Torquemada: la negación/ridiculización/folklorización del otro. La indisolubilidad de la patria eterna. Si: metafalangismo del siglo XXI a nuestro parecer.

[P] ¿Qué gentes, qué ciudadanos han parado esos desahucios?

[R] Sin duda, Salvador, personas plurales, de diferentes sensibilidades y adscripciones múltiples. Sólo faltaría y nadie ha dicho lo contrario. No cabe la tendencia a la manipulación. No es de recibo. Y no es justo mezclar reflexiones diferentes y diferenciadas –una sobre Països Catalans, otra sobre movilizaciones populares– cuando nosotros no lo hacemos. Además, eso de “en su mayor parte alejadas de proyectos independentistas” es muy discutible. ¿De dónde lo sacas? Es acientífica, muy alejada de la realidad concreta y discutible del todo. Más todavía si analizamos la trama de resistencias en las comarcas y en la conurbación urbana metropolitana, con conformaciones sociales desiguales. Mira, las hostias son para todos siempre, pero para visualizar el vínculo estrecho entre izquierda independentista y luchas sociales te diría, como simple y modesto ejemplo y sin ninguna medalla, que de los 100 detenidos en la huelga general del 29M, 54 eran activistas del independentismo de izquierdas. Como dato singular. “Alejadas de proyectos independentistas” no es análisis ni dialéctica. Nace de un prejuicio profundo. Y parte de un apriorismo algo ciego, ramplón y sesgado y cansadamente cansino: alimentar la falso moto –insultante– que Catalunya es CiU, que no hay matiz alguno y que todo es la misma cosa. Intelectualmente deplorable. Con metonimias que asustan. Como decir que todos los nacionalismos son idénticos: ¿es lo mismo Somoza que Sandino? ¿Es lo mismo Pemán que Comorera? ¿Es lo mismo la resistencia saharauí que Mohamed VI? Pedrolo desbrozaba el entuerto: “hay nacionalismos de dominación y nacionalismos de dominación”. Las resistencias y tensiones nacionales (pueblos contra imperios, liberaciones contra dominaciones) existen, Salvador. Y existirán. Aunque algunas voces se empeñen en reducirlo, decimonónicamente, a “simple invento de la burguesía” como argumento prepolítico e infantil. Telón de fondo agotador: constatar, una vez más, que ciertas izquierdas solo hablan de autodeterminación cuando el pueblo que la reclama este lejos. Cuanto más lejos mejor. Si esta cerca, el derecho se invoca como formalidad para que nunca se ejerza. Acabáramos. Lo hemos dicho mil veces y hoy cabe insistir de nuevo: la diferencia entre CiU y la CUP es la misma que media entre la Duquesa de Alba y Diego Cañamero. La intervención de la CUP-AE en la investidura quedó meridianamente clara: uno de nuestros adversarios es el Estado español y con ello visualizábamos que en ningún caso, jamás, son el resto de pueblos y culturas. Duele hasta tener que escribirlo, cuando es una obviedad. Algunos no es que no lo entiendan. Es peor: no lo quieren entender.

[P] Sobre la oligarquía catalana.

[R] O no hemos oído el mismo discurso o no oíste que hablamos abiertamente de Millet, Pretoria, cas Palau, cas Treball, cas Turisme, La Caixa (a quién exigimos sus pingües beneficios para revertir la crisis) y Abertis. Y le respondimos –en la réplica de 20 minutos que tal vez no hayas visto– que eso de privatizar agua (ATL) y autopistas (Tabasa) a los mismos que conforman el CAREC, consejo asesor económico del Govern presidido por Salvador Alemany (Abertis), es confundir el país con una empresa y el gobierno con un Consejo de Administración. Por cierto, que es el empresariado catalán el que más se opone, y más radicalmente, a la independencia. Cabe recordar, como hemos hecho en campaña, las palabras de Salvador Seguí, en el Ateneo de Madrid en 1919, sobre el carácter (de clase y nacional español) de la burguesía catalana: “En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”

Te adjunto dos artículos recientes al respecto:

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/voleu-fer-favor-callar
http://www.setmanaridirecta.info/noticia/posen-cartera-posen-senyera?mini=calendar%2F2012-10

[P] Sobre Millet y Samaranch.

[R] Media hora da para media hora, Salvador. Con aciertos y errores. Juzgar todas las omisiones y elevar metonimias a rango de conclusiones es abiertamente injusto. Pero en todo caso, sabes perfectamente que formamos parte, como impulsores, de la Acusación Popular del caso Millet/Palau de la Música Catalana. Y, sobre, Samaranch, ahí va (en archivo adjunto) la denuncia que escribí en la Directa ante el vergonzante funeral de Estado que se le otorgó. Al que también asistieron, por cierto, algunas muchas izquierdas catalanas y españolas salvo honrosas excepciones. La CUP, no. Ni tan sólo fue invitada: porqué su proyecto radica en la memoria antifascista y porque seguimos denunciamos que el nuevo Museo Olímpico de Barcelona lleve su nombre: no solo por su pasado franquista sino por hacer del COI una mafia multinacional.

[P] ¿La Falange es un asunto estrictamente “español”? ¿No hay, no ha habido falangistas catalanes?

[R] Otra pregunta absurda, por obvia. Ni mucho menos: Nani Riera lo pormenorizó perfectamente en 'Els catalans de Franco' en un ejercicio de memoria imprescindible e irrenunciable. Por qué aclara de donde venimos y porqué estamos donde estamos aún. Ni Falange fue sólo “español” ni las resistencias antifascistas solo “periféricas”. Simplismo en demasía.

[P] ¿Expresión popular masiva? ¿Qué porcentaje de la ciudadanía participó en las consultas soberanistas?

[R] Y tanto que masiva, Salvador. Y tanto. 555 consultas en 555 municipios (de 944) y 900.000 votos a favor. O sea, que si: ciclo movilizador y expresión popular masiva. Manifestación del 10J de 2010 y del 11S de 2012, la mayor de la historia de la ciudad y del país y la más explícitamente independentista. En cambio, las recientes movilizaciones españolistas en Barcelona apenas 6.000 personas (12 de octubre) y 3.000 (6 de diciembre), con activos miembros de extrema derecha y neonazis localizados, por cierto. Y disponiendo de todo la amplificación y tensión mediática de la caverna de Madrid (las soberanistas también gozaron de amplia difusión mediática). Demoscopicamente, ¿de què hablamos?. Pues que tenemos lo que tenemos: un 51% de la sociedad catalana ya está a favor de la independencia. Y el 71% de esa mayoría se declara abiertamente de izquierdas.

[P] ¿No había que hacer referencia aquí al 15M, al movimiento cívico-rebelde que ha sido caracterizado como “españolista” en ambientes nacionalistas catalanes?

[R] Por supuesto que hicimos referencia: tanto que dijimos que es lo mejor que le había pasado a la sociedad! Agradezco el matiz (“algunos ambientes nacionalistas”) sobre desde que sectores (concretos) vertieron críticas envenenadas. Fue la derecha nacionalista catalana y un cierto independentismo neoliberal de nuevo cuño el que lo demonizó y azuzó con argumentos surrealistas su estigmatización. Y también, ¿te olvidas?, fuertemente criticado por ambientes nacionalistas españoles. Cabe recordar, en todo caso, que el 90% de la Asamblea del 15M en plaça Catalunya votó a favor del derecho de autodeterminación. Por lo demás, bien lo sabes: engrueso la larga lista de heridos en el desalojo policial del 27M. 22 porrazos, 13 contusiones. Y somos 57 los que hemos mantenemos la denuncia judicial todavía: indignados no-independentistas y indignados independentistas. Es decir... no es que hablemos o no de ellos, como tu preguntas. Es que, simplemente, estábamos allí. Otros no. Radical diferencia corporal-espacial nuevamente: el movimiento se demuestra andando. Cuando los hechos del Parlament del 15J, la CUP salió en abierta defensa de los indignados mientras todas las fuerzas parlamentarias se encerraban en su autismo. La CUP lo sostiene desde mayo de 2011: es el ciclo combinado de soberanismo e indignación lo que ha posibilitado ciertas experiencias municipalistas altamente positivas. 65.000 votos en las municipales del 22M de 2011 (7 días después del 15M) presentándose solo al 10% de los municipios. 4 alcaldías, 101 concejales. Y política confederativa en movimiento autónomo y a pie de calle.

[P] Podía y debía haberse añadido: reconociendo, por justicia y verdad, que cuando muchos “nacionalistas” no hablaban del tema ni de muchos otros asuntos y estaban ubicándose en la línea de mando y oportunidades neoliberales, la tradición marxista-comunista no independentista, catalana y no catalana, abonó la lucha por el ejercicio de ese derecho.

[R] Podía y debía, no, Salvador. Podíamos y debíamos. En la réplica de la investidura hablamos del PSUC. Y nuestra memoria de elefantes nada olvidadiza sabemos de sobra de 'El Peque', de Cazcarra, de los maquis, de los subalternos que se dejaron la piel mientras los 'catalanes de Franco' les sobreexplotaban. ¿Por qué nos tratas con ese desliz paternalista, como si fuéramos presuntamente ignorantes, con ese sesgo de atalaya que nos juzga 'desviados'? Pero insistamos: no nos puedes exigir que lo dijéramos todo en 30 minutos. És un puro tecnicismo temporal: no podíamos. Por cierto: la tradición marxista-comunista (en la que siempre me he ubicado desde la heterodoxia) es más amplia también, no? Hay una tradición marxista independentista también. Y siempre se la silencia. Por ejemplo: August Gil Matamala, que cerraba la lista electoral por Barcelona de la CUP el pasado 25N, y que fue responsable de intelectuales del PSUC hasta 1965.

[P] La lengua catalana, una de las lenguas de Maria Mercè Marçal, ¿es el único medio de hermanamiento social y cultural en los “Países catalanes”? ¿No hay otras lenguas que incluso son, en muchos territorios de esos Países, tan o más incluso más habladas que la catalana? ¿El castellano no es también medio de hermanamiento social y cultural en estas tierras?

[R] No es el único, pero sin duda es el que más nos define –no el único– como cultura mediterránea (una más) de código abierto. Claro que hay más lenguas: la castellana, por supuesto, aunque hoy en nuestros barrios se habla urdú, amazigh o árabe. Afortunadamente. También hay comarcas valencianas castellanohablantes y un país construido en base a un desarrollo desigual, a agregaciones migratorias (yo mismo, que vengo de tierras zamoranas) y múltiples exclusiones para con las clases populares. ¿No citamos acaso a Miguel Hernández en el discurso? Si, deliberadamente y a consciencia. Pienso además, que si alguna cultura emancipatoria de izquierdas se reclama también de Hernández, de García Lorca, de Machado o de Gil de Biedma (a quién el PSUC, por cierto, estigmatizó su valía por su homosexualidad) se da en las izquierdas catalanas. ¿Es recíproco? Creo que no o que es muy desigual. Pocas izquierdas españolas, hoy, disfrutan de los poemas de Sarrionaindia o de las canciones de Ovidi Montllor, por poner dos ejemplos silenciados. De hecho, dudo que se conozca en demasía la obra feminista de Marçal: “al azar agradezco tres dones: haber nacido mujer, de clase baja y nación oprimida”. La incompresión continua y se trata, sin querer generalizar, a las 'culturas periféricas' como un anecdótico localismo patuà. La estimada izquierda autónoma madrileña, en cambio, dedicó en 'Diagonal' el pasado año sendos especiales a Montllor y Marçal. Y Lluís Llach, en Madrid, siempre es acogido con sumo cariño. Rompamos pues ese discurso falaz que pretende azuzar la confrontación entre culturas y no entre clases y abandonemos esa ceguera incapaz de entender lo plurinacional y plurilingüístico. Ya vale de bloques monolíticos y falsos frontismos. Que nos dejen decidir libremente. Tan sencillo como eso.

[P] ¿Quico?

[R] Débil argumento de ataque pero no, no es un problema de traducción. No conozco al señor Homs. Lo vi arriba, en la zona de invitados e improvisé. Mediáticamente se usa a menudo Quico. Hace poco llame a Artur Mas, Ártur Mas (con el acento del programa satírico de Polonia). Cosas del directo. Lo de la familiaridad infundada es mala leche fundada, ¿no? :-) Aquí, simplemente, lo que reclamamos es que el futuro de Catalunya lo decidan democráticamente su ciudadanía. ¿Any problem? No Madrid, no Bruselas, no la troika, no nuestra burgesía. ¿Tanto miedo hay a la democracia que supone el libre ejercicio del derecho a la autodeterminación? Parece que si y se azuza la peor cultura del miedo, de una fractura social que no será. Simplemente hablamos de democracia política y de que somos una nación. Eso que el españolismo niega a cada segundo.

[P] Por lo demás, la España neofranquista y neoliberal no es ni puede ser el futuro para ninguno de los pueblos que la constituyen. ¿Por qué iba a saberlo? ¿Qué pueblos rebeldes abonan ese horizonte?

[R] Porqué iba a serlo... ¿por qué el PP arrasa, tal vez, y con mayoría absoluta? ¿Por el deterioro acumulado de las culturas emancipatorias en el Estado español y en los Països Catalans? ¿Por què Zapatero ganó de 'chiripa' un congreso del PSOE, con sólo siete votos de diferencia, frente a un tal José Bono, nacionalista español rezumado? ¿Por qué el anticatalanismo pervive en la política oficial como elemento cohesionador fundamental, fundacional? ¿Por qué el ministro de cultura manda españolizarnos de nuevo? Manía de descubrir lo obvio para autoafirmarse. Claro que hay burgesía española. Y catalana. Y vasca. Pero hay sobretodo Bildu, hay Anova, hay CUP y hay otras izquierdas catalanas, hay miles de experiencias que vuelven a exigir que nos retornen todo lo robado, todo lo negado. Desde la reivindicación autodeterminista de izquierdas no se diluyen las contradicciones sociales: muy al contrario, se clarifican del todo y se visualizan mejor. Y en cambio, Salvador, ¿exactamente de qué otras izquierdas hablas (y haberlas, haylas, y son bienqueridas)? ¿Puede haber federalismo, ucrónico, sin federalistas? Subyace además otro grave error de bulto: pretendes visualizar que hay un único relato independentista, Salvador. Y eso es radicalmente falso. Hacer metonimia es hacer trampa. Meter a la CUP en el carro de CiU es como meter a nuestros queridos bucaneros de Vallecas en la sede misma del PP. Un despropósito intelectual y diría que ético. Injusto. Más aún cuando CiU, presuntamente, acaba de llegar hace dos meses a la vindicación de autodeterminación. Otros llevan 40 años exigiéndola.

[P] ¿Incluimos también al empresariado y a las finanzas catalanas?

[R] Sólo hay que ver la segunda respuesta de esta entrevista improvisada. Hay una frase que rechazamos de plano: tots els catalans som bons. Y un cuerno. Aquí tenemos Mossos que nos parten la cara, Angladas que azuzan la xenofobia, evasores fiscales de pro, un Puig que nos deja tuertos y oligarquía que nos roba por desposesión. Enmedio de la Europa del capital.

[P] Estos, por ejemplo: Ibárruri, Cernuda, García Lorca, Antonio Machado, Julián Grimau, José Arnal Cerezuelo. ¿Ellos son también franquismo, españolismo y reacción?

[R] En esta ocasión, y sin que sirva de precedente, la simple pregunta ofende. Una barbaridad.

[P] ¿El franquismo es un estado de Derecho? ¿Qué tipo de derecho?

[R] Sobre la (falsa) polémica sobre si el franquismo era un Estado de Derecho y de Derechas (campaña de Fraga Iribarne en 1964) era una fínisma ironía con realidad y base, desgraciadamente, jurídico-legal. Sobre Estado de Derecho y Estado de Excepción, recomiendo vivamente a Giorgio Agamben. Sublime. Por cierto que Miguel Hernández y “lo mejor del país sigue en la cuneta” porque hubo reforma pactada y continuidad jurídica de Derecho –harakiri de las Cortes, Reforma Política, Constitución– desde un franquismo que quedó impune. Ninguna ruptura. Y así nos va. Con las cunetas llenas todavía. Gracias al 'Estado de Derecho'. O al Derecho de Estado (español).

[P] ¿Sólo los españolistas son nacionalistas?

[R] Ni mucho menos. Pero a estas alturas del siglo XXI cabe convenir que los nacionalismos existen, perdurarán y de todo hay. Son como la condición humana: capaz de lo más terrible y de lo más sublime. En el siglo XX, el nacionalismo hipertrofiado y supremacista ha traído el peor horror (los fascismos) y la muerte misma de la cultura en sentido civilizatorio (Adorno) a las puertas de Auswitchz. Pero las luchas de liberación nacional también han traído procesos emancipatorios y de resistencia: del ghetto de Varsovia a Nicaragua y a tantas decenas de ejemplos. Supongo que lo te genera aversión es el término “nacionalista”. Bien, a mi también. Mira, nuestro Joan Fuster escribía: “tenemos unas terribles ganas de dejar de ser nacionalistas pero no nos dejan”.

[P] Sepharad.

[R] El recurso a Sepharad era para recordarle a CiU la equívoca campaña nacionalista conservadora de “Catalunya es CiU” y Mas el Mesías (“nunca un pueblo debe ponerse tras un sola persona” escribía Espriu). Nada más. No le busques tres pies ni traspíes al gato, por favor.

[P] ¿Es traidora la familia Mas por ello? ¿Entonces…?

[R] En nuestro vocabulario la palabra traición no se frecuenta mucho. Refiere una cultura política sectaria y maniquea. Pero en todo caso, la mayoría de la burguesía catalana apoyó a Franco. No por traición, apuntaría: sino por pura fidelidad de clase, ¿no?. La dictadura franquista fue eso precisamente, una dictadura de clase y nacional (española). CiU también apoyó a Aznar. CiU gobierna hoy la Diputación de Barcelona y Badalona con el PP. No creo que descubras nada nuevo. O si: el independentismo de izquierdas lucha contra su burguesía y es solidaria con los trabajadores de todo el mundo desde un perspectiva de clase irrenunciable. El viejo lema de paz entre pueblos y guerra entre clases. Pasa que pasa que el programa de la derecha española de siempre se parece en demasía a al de la derecha catalana de siempre. Menuda novedad. Nada nuevo bajo el (cara al) sol. Y pasa que pasa que los nacionalismos conservadores –el español, el catalán– se retroalimentan en veleidades y victimismos: ambos utilizan la independencia para tapar la crisis. En cambio, los independentismos de liberación nos apoyamos mutuamente.

[P] ¿Mano extendida a CiU, a quiénes abonan agresiones sociales, demonizan, agreden e insultan a las clases trabajadoras y privatizan aguas, educación y sanidad? ¿Un acuerdo con gentes así?

[R] Cítanos correctamente, por favor. Literalmente “mano extendida a nuestro pueblo”, no a CiU. Te confundes de nuevo: el pueblo catalán no es CiU. Mano tendida por la autodeterminación como derecho democrático irrenunciable. ¿Si un día CiU se levanta y dice que es antirracista... dejaremos de serlo? Y, sobretodo, puño cerrado al neoliberalismo desde un proyecto anticapitalista que reivindica la autodeterminación política, económica y energética en base a la autorganización popular, la desobediencia civil y una vía institucional hasta ahora inexplorada. También con CiU hemos coincidido, en campaña electoral, en una propuesta transversal contra la homofobia. ¿Somos impuros? Si, afortunadamente. Pero en algo llevas razón compartida, sin que nos descubras nada: todo proceso de autodeterminación es complejo y no exento de contradicciones. ¿Y? ¿Descubrimos la sopa de ajo? Te dejas el final de la síntesis que hicimos: “y luces y taquígrafos en la gestión”. Contra la corrupción: que no es del sistema. Es el sistema. Se ha acabado el tiempo de meter la mano en la caja pública. El acta de sesiones lo recoge.

[P] ¿Y quiénes niegan esa libertad? ¿”Los españoles”, el gobierno central, los Botín, los Godó? ¿Quiénes?

[R] El estado español, los mercados financieros y la burguesía catalana. El orden ponlo tu. En términos recientes: el Estado español a través del Tribunal Constitucional (sentencia Estatut), los mercados financieros (deudoracia) y nuestra burguesía (que en 2010, vía CiU, pretendió transmutar, reciclar y descafeinar el ciclo soberanista catalán con un difuso pacto fiscal). Y algo más, en buena lógica spinoziana: también nosotros la negamos. Desde nuestra indolencia o pasividad, si somos incapaces de construir contrahegemonías.

----

Y cuatro apuntes finales

* Yo no soy nacionalista. Soy independentista. O como diría el señor K de Brecht en tono fusteriano... soy nacionalista según quién tenga delante.

* Críticas pero propones escasas alternativas, cuando izquierda española y autodeterminaciones tienen tan malas, y tan tensas, relaciones. Y acabo. ¿La nueva izquierda española será Llamazares con Baltasar Garzón? Sólo pregunto. Y pregunto... ¿dónde estaba la izquierda inexistente que sugieres cuando cerraron Egin y Egunkaria? ¿dónde cuando torturaban a independentistas de izquierdas en 1992 y Garzón miraba a otro lado, como dictaminó el Tribunal Europeo de Derechos Humanos? ¿Dónde cuándo Garzón encarcelaba impunemente a pacifistas y desobedientes vascos cómo reconoció el Supremo? ¿Dónde... dónde carajo estaba? Una sola anécdota: cuando el proceso de Nou Estatut llegó a Madrid se buscaron apoyos en la sociedad civil española a las demandas catalanas. Sólo fue una sola persona: Santiago Carrillo. Otro ejemplo, esta vez personal pero transferible: durante el sumarísimo 18/98 (2007) contra la izquierda abertzale vasca mediamos para recabar apoyos contra un proceso jurídico inquisitorial anclado en el Derecho Penal de Enemigo. En dos ocasiones, me reuní con dos miembros de la tradición catalana marxista-comunista no independentista que reclamas para que nos apoyaran en la denuncia. Conoces a los dos: uno es político, otro es catedrático. Es mejor, por doloroso, por extremadamente doloroso, no reproducir ni los nombres ni el contenido terriblemente desolador de su respuesta. Sólo añadiré una cosa: estaban al nivel 'guantanamero' de las diatribas de Mayor Oreja.

* El nudo gordiano que no te atreves a plantear en tu reflexión –que agradezco aunque también la juzgué algo envenenada y de sesgo atávico para con la autodeterminación– es, finalmente, el sujeto de decisión. Como la tradición marxista reclamó, la autodeterminación de Catalunya atañe al pueblo de Catalunya en base a procesos democráticos, de libre decisión y opinión (los que votarán que si y los que votarán que no, sólo faltaría). Y ahí hay quién se cierra numantinamente a que el sujeto de decisión es el pueblo español. Y eso, company, eso es puro nacionalismo español negador de libertades ajenas. Camuflado, matizado o desbordado. Si de lo que se trata en cambio es de hablar de federalismos no huecos y sinceros, hablemos entonces de Pi i Margall. Primero libres y después ya decidiremos con quién nos federamos.

* La hegemonía histórica del nacionalismo conservador convergente, de 23 años de pujolismo, ha dañado antes y deteriora hoy este debate. Se utiliza como ariete y excusa y piedra arrojadiza. Nosotros no le vamos a regalar la autodeterminación a CiU: más todavía cuando la libertad política de Catalunya fue defendida en dictadura por la clandestinidad comunista mientras los catalanes de Franco hacían sus negocios. Por eso tan necesario el independentismo de izquierdas: para desnudar a CiU y desproveerle de la manía de envolverse en la bandera para hacer negocios. Pero apenas sugerir –dejar caer, hacer intuir– que las miles y miles de personas que en dictadura o en democracia se han comprometido con la plena libertad política y la máxima justicia social en los Països Catalans, desde un acreditado internacionalismo, son CiU o le hacen el juego es una falta de respeto en toda regla. Y diría que grave.

* No sé si el análisis etimológico, tal vez simple, de un discurso -uno más, ni más ni menos- es la mejor forma de afrontar el irresoluto debate necesario, imprescindible, sobre la izquierda ante cuestión nacional. Hubiera preferido una crítica política al proyecto CUP. Pero mira, estos días hemos tenido la suerte de poder conversar largamente con Jaime Pastor y Miguel Romero. Para nosotros ha sido un lujo. Viento sur y calidez izquierdista desde Madrid en apoyo a la autodeterminación. Absolutos compañeros de viaje. De Pastor te recomiendo “Los nacionalismos, el Estado español y la izquierda”, de recientísima publicación. Y que habla precisamente de lo que subyace en esa epístola cruzada: la incompresión intelectual de los hechos nacionales y los procesos históricos, la incapacidad programada y deliberada para disfrutar de la pell de brau d'Espriu y la absoluta ausencia de voluntad política de cierta izquierda para respetar siquiera -ya no digo demandar- el derecho a la autodeterminación. Motivado por una persistente hegemonía nacionalista españolista conservadora que los ha hecho cautivos de un españolismo militante, difuso o camuflado. Ese es el quid. Y cuando caiga esa cortina de humo... tal vez nosotros nos liberemos de nuestros Millets y ellos de sus Botines.

* Anécdota de campaña que viene muy a colación. En una entrevista en Catalunya Radio, Manuel Fuentes preguntándome que haría el día de la independencia. Proseguir el largo camino ímprobo de la plena liberación, por supuesto, sin renunciar a Vallecas ni a Zamora ni a Marinaleda ni a un proyecto confederal como Coop57 ni a la suerte, el lujo y el honor de compartir proyectos, por ejemplo, escribiendo en el quincenal Diagonal. No hay ningún motivo para hacerlo y están todos los argumentos para reforzar esos lazos. En todo caso, fuera mitos y fantasmas, la respuesta personal y transferible a Manuel Fuentes fue que me iría al Raval, a buscar al bueno de Lluís Cabrera, fundador en 9 Barris de la peña flamenca Enrique Morente en 1969 y uno de los activos culturales imprescindibles del flamenco en Barcelona y en Europa. Y que con Cabrera nos iríamos a tomar unas cañas y a cantar Morente. 'Gernika-Iraq', por ejemplo, o 'Manhattan' (homenaje a Lorca) uno de sus mejores temas en mi modesta opinión desde abajo a la izquierda.

Bueno, lo dejo aquí. Con desazón, decía al principio, porque en tu artículo subyace un punto de soberbia y algún grado de menosdesprecio hacia la CUP que sólo tu sabrás de dónde nace y que lo impulsa. Un abrazo y la próxima en directo analógico y no virtual digital. El artículo, eso si, tiene una virtud crítica: reabrir un debate siempre cerrado con siete llaves y cien candados. El de las cuestiones nacionales y las izquierdas en el Estado español.

Sobre el hipotético carácter público de esta respuesta en Rebelión, lo dejo a tu criterio y al criterio también de Espai Marx, estimat Salvador. Si consideráis que puede servir para un buen debate dialéctico y ayudar a la confrontación libre de ideas entre diferentes tradiciones de las izquierdas, cosa que someto a vuestra consideración, lo publicaría en Rebelión. Si, otroramente, consideráis que alimentará el bucle de la incomprensión o contribuirá a estancar todavía más un debate que ha nacido algo envenenado, lo dejamos aquí.

Nos vemos en la próxima manifestación, ¿no?

Salut i llibertat.

PS. He escrito en castellano en homenaje y desmentimiento a Wert: para demostrar que la inmersión lingüística –que nació en los barrios obreros de Santa Coloma de Gramenet en 1983 a demanda de padres, madres, profesores y alumnos– no limita la cultura sino que la amplia.

PS. Abrazos a Miras, a Tafalla y tantos otros de los que aprendí hace 20 años, tantas lecciones nacidas de los recovecos subrayados de los Grundisse y los Manifiestos filosófico-económicos de Marx.

Després de les eleccions

Considerant que l'Avort defalleix pels mals sentiments i vibracions que em fa venir la realitat política que ens envolta, no semblaria que hagués de ser avui el millor dia per a tornar-lo a manifestar... però vaja, serà perquè encara arrossego una mica de la febre que m'ha acompanyat aquest cap de setmana (porto 20 dies amb un etern refredat, però no m'havia vençut la febre fins divendres), però tinc la impressió que els resultats electorals no han estat tan dolents...

Que sí, que sí, que el PP ha aconseguit majoria absoluta a Espanya i que CiU ha guanyat a Catalunya, i això objectivament és una puta merda de les grosses... però ja sabíem que la meitat dels nostres conciutadans són idiotes, i aquests no han augmentat gaire el seu nombre de membres (a l'Estat, entre el PP i UPyD només han aconseguit 1.300.000 vots més; a Catalunya, entre PP, CiU, UPyD i PxC 450.000). Per això hem de mirar-nos-en la part positiva: a l'Estat espanyol hi ha força gent que ha deixat de formar part de l'altra meitat d'idiotes: el PSOE n'ha perdut 4.300.000. És a dir, podríem dir (amb una d'aquelles lectures sempre frívoles que permeten les eleccions) que de 4 persones que s'han cansat del PSOE, només 1 hauria passat a engreixar les llistes de la dreta, mentre que un altre probablement hagi passat a votar IU (ha guanyat 700.000 vots), i els altres dos s'hagin abstingut (l'abstenció ha augmentat en 2.000.000 de persones, fins arribar als 11.700.000) o votat en blanc (que ha pujat 250.000 vots, fins assolir els 580.000) o nul (n'ha pujat 50.000, fins assolir els 380.000). L'Estat espanyol ha guanyat 3 milions de ciutadans potencialment conscienciats, i això sempre resulta esperançador!

Catalunya, tanmateix, podria desdibuixar aquest enfocament "optimista", atès que bona part de les pèrdues estatals  del PSOE s'han donat aquí (800.000 vots) i no queda tan clar que els haguem pogut recuperar per a la ciutadania conscienciada (i d'esquerres, perquè la dreta, en això de la consciència de classe, ens porta molt d'avantatge), ja que és probable que la meitat d'ells s'hagin passat a CiU (250.000 vots més), PP (100.000 més) o PxC i UPyd (100.000 vots més si sumem tots els seus feixistes junts) i només n'haguem pogut recuperar l'altre meitat, perquè dono per entès que algun ex-PSOE hi haurà d'entre els 600.000 nous abstencionistes (amb un total de 2.400.000) i 100.000 dels nous vots a ICV-EUiA (amb un total de 280.000).

Per si és de l'interès d'algú, un servidor va votar —després de fer un sorteig mental entre l'abstenció (opció que em dominava), el blanc, el nul i alguns partits petits d'aquests que emprenyen— els Anticapitalistes al Congrés (quina merda de resultats, per cert: 25.000 vots a tot l'Estat) i als Escons en Blanc al Senat. 

Com a reflexió postelectoral, us convido a llegir un parell d'articles que l'Alba Rico va escriure durant la campanya electoral (no em vingueu ara amb què és massa tard, perquè tots sabem que la seva influència hauria estat nul·la): El poder de la indiferència i Què significa ser d'esquerres. Malgrat que les brases de la dura polèmica pel tema libi encara cremen per internet (si no heu seguit la polèmica, sapigueu que s'acusa l'Alba Rico, amb paraules molt gruixudes, de ser un agent de l'imperialisme i d'haver donat suport a l'atac de l'OTAN contra Líbia) i a mi em produeix encara cert cobriment de l'esperit remenar aquest pou de merda i ressentiment entre gent que se suposa que estem en el mateix bàndol socialista, vaig poder reunir l'esma suficient com per a traduir-ne aquells dos articles (i també El dret a ser llançat contra la paret), de tema diferent al de la polèmica. Quan acabi de recuperar (si la recupero mai) la fortalesa mental com per a enfrontar-m'hi, traduiré tots els articles polèmics que tinc pendents per a què cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

La dreta arrasa i l'esquerra segueix llançant-se els plats pel cap... ¡qui s'avorreixi aquests propers anys és perquè vol!

Feixisme a Anglaterra

L'estem veient en tres nivells: 

1) a nivell atomitzat, el dels lumpen que aprofiten les protestes per a provocar aldarulls i fer ús de la força per a saquejar comerços.

2) a nivell ja una mica organitzat, el dels "escamots anti-avalots" (sovint constituïts a partir de les branques locals del grupuscle racista English Defence League) que s'estan formant per a contrarestar els saquejos dels primers i, de pas, atonyinar algun negre o jueu. Serveixi aquest vídeo per a fer-se una idea de quina fauna en forma part.

3) a nivell ja oficial, que seria el realment perillós, amb les declaracions del Primer Ministre del Regne Unit, en David Cameron, a propòsit dels aldarulls d'aquests dies. En podeu llegir el discurs sencer en aquest enllaç, però m'agradaria destacar-ne dos fragments. El primer apareix entre els segons 1:01 i 1:14 d'aquest vídeo i diu el següent:

Picture by picture, these criminals are being identified, arrested and we will not let any phoney concerns about human rights get in the way of the publication of these pictures and arrest of these individuals.

És a dir: "foto a foto, aquests criminals estan sent identificats, arrestats, i no permetrem que cap fals escrúpol sobre els Drets Humans interfereixi en la publicació d'aquestes fotos i la detenció d'aquestes persones". L'altre fragment apareix entre els segons 3:45 i 3:50 del mateix vídeo, on diu:

There are pockets of our society that are not just broken but frankly sick.

Que en traducció matussera podria quedar en alguna cosa així com "hi ha sectors (bosses) de la nostra societat que no és que estiguin trencats sinó sincerament malalts". És a dir, tenim un enemic que està per sota del nostre nivell de civilització (el clàssic recurs feixista de la infrahumanització, com bé van haver de patir els jueus a mans dels nazis) i que es pensen passar l'estat de Dret pels collons per tal de combatre'ls. I ho diu el president d'un govern democràtic!

*

PD: d'altra banda, els enfrontament a Anglaterra ens poden servir per a fer una comparació amb els enfrontaments que hi van haver a Barcelona amb els moviment dels indignats. Recapitulem: a Anglaterra portem 3 dies d'edificis cremant, avalots generalitzats, pedres, pals, còctels molotovs, batalles campals i només 26 policies ferits (dades d'ahir). A Barcelona vam tenir 2 hores de mans enlaire, floretes, corredisses, quatre pals, molts insults... i se'n van ferir 36!

Conclusió 1: els barcelonins emprenyats som unes machines, i no hi hauria exèrcit d'Stallones que se'ns resistís.

Conclusió 2: els Mossos van mentir, i van inflar la xifra d'agents ferits (i hi van comptabilitzar els que es van fer mal al canell de tant colpejar gent indefensa i asseguda). És clar que això seria molt lleig per a un cos tan honorable com el nostre, tal i com ja em vaig encarregar d'arreplegar en un altre apunt. Aquesta gent no és sèria... ¿us imagineu cap altre representant sindical d'un cos policial que estigués a punt de cagar-la i dir davant del públic que va anar de poc que no traguessin les pistoles? Doncs els mossos en tenen un, sí, i ho podeu comprovar en el segon 0:43 - 0:50 d'aquest vídeo.
.

L'Avort desperta de la migdiadeta d'estiu

Igual que alguns lectors —que se m'han queixat en privat—, jo mateix m'enyorava una mica d'aquest blog, però diferents circumstàncies me n'han mantingut allunyat.

Hi he tingut algun motiu anecdòtic, com ara posseir informació que podria haver posat en perill el triomf convergent a l'Ajuntament de Barcelona. Vaig estar temptat de publicar-la, però en veure la sort que va córrer el periodista anglès que va descobrir la trama del News of the World se'm va fer patent que la campanya electoral me l'estaven dirigint a mi i no al gran públic: "tu Tggias". I vaig triar seguir amb vida, és clar.

Evidentment no és del tot cert, però amb tot aquest temps fora de joc he pensat que el blog necessitava recuperar una pàtina d'importància i seriositat que mai no ha tingut, i ja sabeu que em fascina el fet contrastat aquest que dels rumors sempre en queda alguna cosa (o més popularment: "tu escampa merda, que el vent no s'ho endurà tot"), i no hi tinc res a perdre. En qualsevol cas, també queda demostrat que els blogs, per molt estúpids que puguin semblar, també corren els seus riscos, i si no que li expliquin al badaloní Alberto Lumbreras, el blog del qual fa temps que podeu seguir en els enllaços de l'esquerra ("la Maldekstra Kolono"), que a principis de juliol va rebre amenaces per part del feixista Santacreu en aquesta entrada. 

D'aquest paràgraf anterior, ara sí, podem extreure dos dels motius principals per la meva indolència envers el blog, i és que havia caigut en un estat catatònico-depressiu a causa de: (1) el triomf de Convergència a les eleccions municipals (malgrat ser el més obvi que passaria, no deixa de deprimir-me com de fills de puta n'arriben a ser els catalans rics, i com d'idiotes la resta) ; i (2) l'augment lent però inexorable del feixisme en totes les capes de la societat.

Aquest segon punt es podria considerar un sub-apartat del primer, però afortunadament per a Convergència i malauradament per la resta (o seria del revés?) la serp del feixisme té la majoria d'ous fora del niu convergent. Una avís important el vam tenir amb les manifestacions dels "indignats" i les reaccions dretanes contra ells de bona part de la població ("pollosos, aprofitats, ganduls" i tot l'arsenal despectiu clàssic de la mentalitat burgesa), i un punt culminant en va ser la massacre de Noruega, que al menys ha tingut un cantó positiu i ha estat el de poder-nos ajudar a entendre en quins camps es mou bona part del feixisme contemporani (p.ex. no deixa de ser simptomàtic que hagi passat de ser un moviment rabiosament anti-jueu a ser malaltissament pro-israelià). És clar que tots aquests detallets es poden llegir en el document que ens ha llegat el feixista que va provocar la massacre, i que tanta gent i tan poderosa (com els mitjans de comunicació) s'esforcen en voler silenciar alhora que no paren d'esbombar-nos amb d'altres detalls més morbosos. Personalment, trobo que és un error voler amagar les motivacions dels feixistes (no sé si per a què la gent "normal" no s'espanti tot llegint que aquests monstres, blancs i catòlics, no pensen d'una manera gaire diferent a ells), igual que avui prohibeixen encara el Mein Kampf (i això que per a moltes coses ja ha quedat més desfasat que el bigotet de Hitler). Per tot plegat,us he enllaçat amb l'obra de l'Anders Behring Breivik, i que en tragueu les vostres pròpies conclusions si teniu fetge i paciència per a llegir-ne les 1500 pàgines.

Dues mostres més menudes d'aquest temps feliç que viu el feixisme les podem llegir, sense anar gaire lluny, llegint només el diari d'avui dilluns. Bé, els diaris alternatius, ja m'enteneu, perquè no solen ser coses que ocupin pàgines a la nostra premsa oficial si passen fora de Cuba, Veneçuela o Euskal Herria. Així, a casa veiem com ataquen el casal Quico Sabaté de Sant Celoni (notícia); a Espanya, com intenten impedir un homenatge als republicans afusellats (notícia). I mentrestant, a Barcelona ja hi ha hagut 37 denúncies per no dura la samarreta posada... Sort que de tant en tant l'actualitat (esportiva!) et sorprèn amb notícies reconfortants, com aquesta per la qual sabem que en Javi Poves, un jove futbolista madrileny de 24 anys que aquesta darrera temporada jugava a l'Sporting de Gijón, ha decidit "penjar les botes" perquè n'està fins als collons del capitalisme inhumà que dirigeix el món del futbol. Entre d'altres perles, ha afirmat que "el futbol professional és només corrupció i diners: el futbol és capitalisme, és mort" o que "en lloc de tant 15M i tanta hòstia, el que cal fer és anar als bancs i cremar-los, tallar caps". Jo no ho sabria dir millor!

Per anar acabant (que ja me n'anava per les branques), els dos motius efectius que m'han allunyat del blog van ser (de menys a més, per a seguir amb la tònica de l'entrada d'avui): tot el procés d'ERO que estem patint a la botiga (la notificació, tot el procés de negociació —sóc representant sindical— i, finalment des de fa unes setmanes, la seva aplicació, que suposa uns canvis d'horari que t'acaben de destarotar les rutines quotidianes) i, sobretot, tot el procés ligirofòbic d'aquest Sant Joan. La meva batalla d'enguany amb els petards mereixeria una entrada per a ella soleta, però per resumir-ho diré que les meves visites al psicòleg han suposat una experiència ambivalent: d'una banda hi ha situacions que porto força millor, i que sóc conscient que són passets que em porten cap a la victòria; però de l'altra em resulten molt més traumàtiques les experiències que encara no puc afrontar. Així, per exemple, les darreres tempestes m'han posat més nerviós que mai, perquè els trons encara em queden fora del meu abast (tot just he "passat" els globus i començo a jugar amb les piules) però malgrat tot m'hi he de provar d'enfrontar i no fugir-ne còmodament a les primeres de canvi com m'havia acostumat a fer. El resultat, però, és que aguanto ben poc i acabo fugint-ne a les segones de canvi, amb les consegüents tensions i frustracions acumulades. I, en aquest estat, no tenia gens de ganes d'atansar-me al blog. Ni tampoc les tenia en un altre dels estats que em provoca ara la ligirofòbia: un passotisme hiperdesenvolupat, causat pel fet que totes les estratègies, totes les tècniques i tots els esforços que se suposa que he d'aplicar conscientment contra les explosions per tal de què el meu cos no hi reaccioni de manera exagerada, ara va i les desenvolupo inconscientment contra tota la resta de coses: ja pot començar la revolució a 50 metres de la feina o poden morir-se milers de persones al dia a la banya d'Àfrica que a mi me la bufa. Si hi penso, evidentment, m'acabo emprenyant, però d'entrada el meu cos és capaç de passar olímpicament de sentir cap emoció ni reacció visceral (per petita que sigui). Bé, sempre he estat una persona freda i una mica insensible, però estic arribant a uns nivells que no sé si són preocupants. Crec que seria capaç d'assolir el nirvana en qualsevol situació tret d'un d'explossiva...

Finalment (ara sí, ara sí), part del temps que dedicava a l'ordinador l'he passat a ocupar a sortir amb la bicicleta. No amb la bicicleta plegable que ja tinc de fa anys, sinó amb una mountain bike que em vaig comprar a principis de juliol. Feia temps que tenia ganes de tornar a pujar en bici per Montjuïc o Collserola (no ho feia des dels 18 anys!), i el meu caparró va trobar l'excusa per a gastar-m'hi els 340€ que em va costar: em servirien per a fer teràpia contra els petards, i en lloc de gastar-me cada mes 50€ en una visita al psicòleg, amb la bicicleta podria pujar cada matí dalt del Castell de Montjuïc i tirar-hi petards, perquè allà gairebé segur que no molestaré ningú abans de les 8h... Tanmateix, encara no ho he provat, perquè de moment encara estic en la fase de preparació física i estic agafant forma per a poder pujar fins al Castell a quarts de vuit d'un matí qualsevol sense vomitar ni treure el fetge per la boca. De moment, progresso força bé, i calculo que un parell de setmanes ja podré fer-ho. Si teniu curiositat morbosa, podeu seguir les meves evolucions físiques en aquest altre blog que he creat avui mateix (sí, sí, en part també estic escrivint ara això per la mala consciència d'haver començat l'altre blog sense haver recuperat aquest). Com que segur que ja heu pensat que arribar dalt de Montjuïc sense morir-se no sembla justificar la creació d'un blog, he de dir que amb un amic hem decidit tot just fa una setmana preparar-nos per a córrer la marató de Barcelona el proper 25 de març. Ell tot just haurà complert els 33 anys, i a mi només me'n quedaran 3 dies... i si Jesús va morir dalt d'una creu amb 33 anys, per què no podríem nosaltres fer-ho sobre l'asfalt?

Un matí qualsevol en una Barcelona sense crisi ni tensió social

Arribo a la feina a les 8 del matí. Al centre de la Plaça Catalunya s'hi veu l'acampada local (vegeu-ne el blog que han obert) de les moltes que han sorgit a l'Estat espanyol després de la manifestació Democràcia Real Ja del passat diumenge.

Surto a esmorzar a quarts d'onze. Fa cinc minuts la Ronda de Sant Pere era plena dels xiulets i petards dels manifestants d'Alstom, una de les empreses veteranes en aquesta crisi que patim.

Poc després de l'una del migdia, se sent arribar des de Plaça Universitat l'estol d'universitaris que han sortit a protestar per les retallades en educació.

A quarts de tres, hora en què a la botiga fem el canvi de torn, aprofitem per a reunir-nos amb el gerent i parlar de l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO o, en castellà, ERE) que ens ha d'afectar imminentment i que ens suposarà a tots els treballadors la reducció de la nostra jornada laboral en un 25%, amb la corresponent davallada del sou. 

La reunió l'hem de fer amb la persiana baixada (és blindada, afortunadament), perquè a fora els Mossos han desallotjat el carrer per una amenaça de bomba en un autobús. 

A les municipals, jo votaré la CUP de Barcelona

Ha començat la campanya electoral de cara a les properes eleccions municipals, i l'Avort no se'n podia quedar al marge. Mentre duri i fins el mateix dia de la votació, el blog lluirà a la dreta de la pantalla el logo de la CUP de Barcelona, ni que sigui per a contrarestar una miqueta el buit mediàtic a què es veuen sotmesos els partits petits.

Malgrat tot (és a dir, malgrat aquesta descompensació informativa entre els graaans partits, els seus encara més graaans recursos i nosaltres el poble, que juga a tercera regional), la bona feina de la CUP ja s'ha fet el seu espai en els mitjans de comunicació: si just l'endemà de començar la campanya un sociata de pro, en Joan Barril, ens reconeixia l'afany democràtic i encartellador en aquest article, després hem aconseguit fins i tot colar-nos en un article (aquest) que parlava del candidat convergent, en Xavier Trias: «A prop del Mercat de Sant Antoni, un activista de les CUP s'ha acostat a l'alcaldable de CiU per a entregar-li un dels opuscles electorals que estava repartint per la zona:  "Agafi'l, per si vol canviar d'opinió", li ha etzibat a Trias». 

M'ha fet especial emoció citar aquesta notícia perquè "l'activista etzibador" en qüestió (collons, li faltava dir "antisistema") era... jo mateix! ;-) Em trobava davant d'una de les portes dels barracons del Mercat (sí, a Catalunya tot funciona a base de barracons, no només l'educació), ajudant tres militants de la CUP a repartir fulletons entre els vianants, quan de cop vam veure aparèixer grups d'entre tres i sis persones vestides amb la samarreta blanca i el logo del candidat de CiU ("tu Trias", valgui la broma). M'hi vaig atansar i, amb bon humor els vaig oferir els nostres fulletons, dient-los que encara estaven a temps de repensar-s'ho i podien votar per l'alternativa de l'alternativa. La gran majoria d'ells s'ho van prendre també amb molt bon humor (i "amb il·lusió", que diu el Mas del Polònia), i vaig anar repartint força fulletons i bromes entre l'agrupació cada cop més nombrosa de convergents que anaven apareixent. En van arribar a ser tants, que una d'aquestes em giro per a seguir oferint-los fulletons (feien cua i tot per a agafar-me'n!) i no me'n vaig adonar que a qui li n'estava oferint un era ni més ni menys que el mateix Trias. Salvant totes les distàncies —perquè ni jo m'assemblo al Harrison Ford (però de poc hi va, eh?) ni, molt menys encara, el Trias té cap semblança amb el Hitler (i que això quedi ben clar, que encara caurà el pes de la Llei de Partits damunt de la CUP per culpa meva!)— però la situació em va recordar una mica l'escena aquella de l'Última Croada en què l'Indiana Jones es troba, empès pel fervor del seguici, cara a cara amb el dictador alemany i aquest acaba... signant-li un llibre. Així també, jo em vaig trobar de cop, amb la mà plena de fulletons de la CUP, cara a cara amb en Trias, que es va aturar, em va mirar, va agafar-me un dels fulletons... i va donar-me la mà abans de seguir el seu camí. 

No vull convèncer ningú de res (bé, evidentment no és del tot cert, perquè si no no hauria escrit tota aquesta parrafada), però sí que demanaria, si esteu emprenyats amb el món i la política que el regeix, no sabeu encara a qui votar i teniu una mica de paciència, que us passegéssiu una mica per la pàgina web de la CUP-Barcelona, i per la pàgina específica de la campanya electoral per a les municipals ("revolucionem Barcelona"),  i que, si esteu avorrits davant de l'ordinador (que m'estigueu llegint a mi ja n'és un indici), tafanegeu el PDF amb el seu programa electoral.

PD: Jesús, a tu t'eximeixo de mirar el PDF amb el programa electoral, perquè ja sé que et llegeixes tots els meus enllaços però és que aquest en concret té 170 pàgines! ;-)