Diari d'avort

Després de les eleccions

2011-11-21T16:34:00.000+01:00

Considerant que l'Avort defalleix pels mals sentiments i vibracions que em fa venir la realitat política que ens envolta, no semblaria que hagués de ser avui el millor dia per a tornar-lo a manifestar... però vaja, serà perquè encara arrossego una mica de la febre que m'ha acompanyat aquest cap de setmana (porto 20 dies amb un etern refredat, però no m'havia vençut la febre fins divendres), però tinc la impressió que els resultats electorals no han estat tan dolents...

Que sí, que sí, que el PP ha aconseguit majoria absoluta a Espanya i que CiU ha guanyat a Catalunya, i això objectivament és una puta merda de les grosses... però ja sabíem que la meitat dels nostres conciutadans són idiotes, i aquests no han augmentat gaire el seu nombre de membres (a l'Estat, entre el PP i UPyD només han aconseguit 1.300.000 vots més; a Catalunya, entre PP, CiU, UPyD i PxC 450.000). Per això hem de mirar-nos-en la part positiva: a l'Estat espanyol hi ha força gent que ha deixat de formar part de l'altra meitat d'idiotes: el PSOE n'ha perdut 4.300.000. És a dir, podríem dir (amb una d'aquelles lectures sempre frívoles que permeten les eleccions) que de 4 persones que s'han cansat del PSOE, només 1 hauria passat a engreixar les llistes de la dreta, mentre que un altre probablement hagi passat a votar IU (ha guanyat 700.000 vots), i els altres dos s'hagin abstingut (l'abstenció ha augmentat en 2.000.000 de persones, fins arribar als 11.700.000) o votat en blanc (que ha pujat 250.000 vots, fins assolir els 580.000) o nul (n'ha pujat 50.000, fins assolir els 380.000). L'Estat espanyol ha guanyat 3 milions de ciutadans potencialment conscienciats, i això sempre resulta esperançador!

Catalunya, tanmateix, podria desdibuixar aquest enfocament "optimista", atès que bona part de les pèrdues estatals del PSOE s'han donat aquí (800.000 vots) i no queda tan clar que els haguem pogut recuperar per a la ciutadania conscienciada (i d'esquerres, perquè la dreta, en això de la consciència de classe, ens porta molt d'avantatge), ja que és probable que la meitat d'ells s'hagin passat a CiU (250.000 vots més), PP (100.000 més) o PxC i UPyd (100.000 vots més si sumem tots els seus feixistes junts) i només n'haguem pogut recuperar l'altre meitat, perquè dono per entès que algun ex-PSOE hi haurà d'entre els 600.000 nous abstencionistes (amb un total de 2.400.000) i 100.000 dels nous vots a ICV-EUiA (amb un total de 280.000).

Per si és de l'interès d'algú, un servidor va votar —després de fer un sorteig mental entre l'abstenció (opció que em dominava), el blanc, el nul i alguns partits petits d'aquests que emprenyen— els Anticapitalistes al Congrés (quina merda de resultats, per cert: 25.000 vots a tot l'Estat) i als Escons en Blanc al Senat.

Com a reflexió postelectoral, us convido a llegir un parell d'articles que l'Alba Rico va escriure durant la campanya electoral (no em vingueu ara amb què és massa tard, perquè tots sabem que la seva influència hauria estat nul·la): El poder de la indiferència i Què significa ser d'esquerres. Malgrat que les brases de la dura polèmica pel tema libi encara cremen per internet (si no heu seguit la polèmica, sapigueu que s'acusa l'Alba Rico, amb paraules molt gruixudes, de ser un agent de l'imperialisme i d'haver donat suport a l'atac de l'OTAN contra Líbia) i a mi em produeix encara cert cobriment de l'esperit remenar aquest pou de merda i ressentiment entre gent que se suposa que estem en el mateix bàndol socialista, vaig poder reunir l'esma suficient com per a traduir-ne aquells dos articles (i també El dret a ser llançat contra la paret), de tema diferent al de la polèmica. Quan acabi de recuperar (si la recupero mai) la fortalesa mental com per a enfrontar-m'hi, traduiré tots els articles polèmics que tinc pendents per a què cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

La dreta arrasa i l'esquerra segueix llançant-se els plats pel cap... ¡qui s'avorreixi aquests propers anys és perquè vol!

Feixisme a Anglaterra

2011-08-10T18:13:00.001+02:00

L'estem veient en tres nivells:

1) a nivell atomitzat, el dels lumpen que aprofiten les protestes per a provocar aldarulls i fer ús de la força per a saquejar comerços.

2) a nivell ja una mica organitzat, el dels "escamots anti-avalots" (sovint constituïts a partir de les branques locals del grupuscle racista English Defence League) que s'estan formant per a contrarestar els saquejos dels primers i, de pas, atonyinar algun negre o jueu. Serveixi aquest vídeo per a fer-se una idea de quina fauna en forma part.

3) a nivell ja oficial, que seria el realment perillós, amb les declaracions del Primer Ministre del Regne Unit, en David Cameron, a propòsit dels aldarulls d'aquests dies. En podeu llegir el discurs sencer en aquest enllaç, però m'agradaria destacar-ne dos fragments. El primer apareix entre els segons 1:01 i 1:14 d'aquest vídeo i diu el següent:

Picture by picture, these criminals are being identified, arrested and we will not let any phoney concerns about human rights get in the way of the publication of these pictures and arrest of these individuals.

És a dir: "foto a foto, aquests criminals estan sent identificats, arrestats, i no permetrem que cap fals escrúpol sobre els Drets Humans interfereixi en la publicació d'aquestes fotos i la detenció d'aquestes persones". L'altre fragment apareix entre els segons 3:45 i 3:50 del mateix vídeo, on diu:

There are pockets of our society that are not just broken but frankly sick.

Que en traducció matussera podria quedar en alguna cosa així com "hi ha sectors (bosses) de la nostra societat que no és que estiguin trencats sinó sincerament malalts". És a dir, tenim un enemic que està per sota del nostre nivell de civilització (el clàssic recurs feixista de la infrahumanització, com bé van haver de patir els jueus a mans dels nazis) i que es pensen passar l'estat de Dret pels collons per tal de combatre'ls. I ho diu el president d'un govern democràtic!

*

PD: d'altra banda, els enfrontament a Anglaterra ens poden servir per a fer una comparació amb els enfrontaments que hi van haver a Barcelona amb els moviment dels indignats. Recapitulem: a Anglaterra portem 3 dies d'edificis cremant, avalots generalitzats, pedres, pals, còctels molotovs, batalles campals i només 26 policies ferits (dades d'ahir). A Barcelona vam tenir 2 hores de mans enlaire, floretes, corredisses, quatre pals, molts insults... i se'n van ferir 36!

Conclusió 1: els barcelonins emprenyats som unes machines, i no hi hauria exèrcit d'Stallones que se'ns resistís.

Conclusió 2: els Mossos van mentir, i van inflar la xifra d'agents ferits (i hi van comptabilitzar els que es van fer mal al canell de tant colpejar gent indefensa i asseguda). És clar que això seria molt lleig per a un cos tan honorable com el nostre, tal i com ja em vaig encarregar d'arreplegar en un altre apunt. Aquesta gent no és sèria... ¿us imagineu cap altre representant sindical d'un cos policial que estigués a punt de cagar-la i dir davant del públic que va anar de poc que no traguessin les pistoles? Doncs els mossos en tenen un, sí, i ho podeu comprovar en el segon 0:43 - 0:50 d'aquest vídeo.
.

L'Avort desperta de la migdiadeta d'estiu

2011-08-09T00:14:00.000+02:00

Igual que alguns lectors —que se m'han queixat en privat—, jo mateix m'enyorava una mica d'aquest blog, però diferents circumstàncies me n'han mantingut allunyat.

Hi he tingut algun motiu anecdòtic, com ara posseir informació que podria haver posat en perill el triomf convergent a l'Ajuntament de Barcelona. Vaig estar temptat de publicar-la, però en veure la sort que va córrer el periodista anglès que va descobrir la trama del News of the World se'm va fer patent que la campanya electoral me l'estaven dirigint a mi i no al gran públic: "tu Tggias". I vaig triar seguir amb vida, és clar.

Evidentment no és del tot cert, però amb tot aquest temps fora de joc he pensat que el blog necessitava recuperar una pàtina d'importància i seriositat que mai no ha tingut, i ja sabeu que em fascina el fet contrastat aquest que dels rumors sempre en queda alguna cosa (o més popularment: "tu escampa merda, que el vent no s'ho endurà tot"), i no hi tinc res a perdre. En qualsevol cas, també queda demostrat que els blogs, per molt estúpids que puguin semblar, també corren els seus riscos, i si no que li expliquin al badaloní Alberto Lumbreras, el blog del qual fa temps que podeu seguir en els enllaços de l'esquerra ("la Maldekstra Kolono"), que a principis de juliol va rebre amenaces per part del feixista Santacreu en aquesta entrada.

D'aquest paràgraf anterior, ara sí, podem extreure dos dels motius principals per la meva indolència envers el blog, i és que havia caigut en un estat catatònico-depressiu a causa de: (1) el triomf de Convergència a les eleccions municipals (malgrat ser el més obvi que passaria, no deixa de deprimir-me com de fills de puta n'arriben a ser els catalans rics, i com d'idiotes la resta) ; i (2) l'augment lent però inexorable del feixisme en totes les capes de la societat.

Aquest segon punt es podria considerar un sub-apartat del primer, però afortunadament per a Convergència i malauradament per la resta (o seria del revés?) la serp del feixisme té la majoria d'ous fora del niu convergent. Una avís important el vam tenir amb les manifestacions dels "indignats" i les reaccions dretanes contra ells de bona part de la població ("pollosos, aprofitats, ganduls" i tot l'arsenal despectiu clàssic de la mentalitat burgesa), i un punt culminant en va ser la massacre de Noruega, que al menys ha tingut un cantó positiu i ha estat el de poder-nos ajudar a entendre en quins camps es mou bona part del feixisme contemporani (p.ex. no deixa de ser simptomàtic que hagi passat de ser un moviment rabiosament anti-jueu a ser malaltissament pro-israelià). És clar que tots aquests detallets es poden llegir en el document que ens ha llegat el feixista que va provocar la massacre, i que tanta gent i tan poderosa (com els mitjans de comunicació) s'esforcen en voler silenciar alhora que no paren d'esbombar-nos amb d'altres detalls més morbosos. Personalment, trobo que és un error voler amagar les motivacions dels feixistes (no sé si per a què la gent "normal" no s'espanti tot llegint que aquests monstres, blancs i catòlics, no pensen d'una manera gaire diferent a ells), igual que avui prohibeixen encara el Mein Kampf (i això que per a moltes coses ja ha quedat més desfasat que el bigotet de Hitler). Per tot plegat,us he enllaçat amb l'obra de l'Anders Behring Breivik, i que en tragueu les vostres pròpies conclusions si teniu fetge i paciència per a llegir-ne les 1500 pàgines.

Dues mostres més menudes d'aquest temps feliç que viu el feixisme les podem llegir, sense anar gaire lluny, llegint només el diari d'avui dilluns. Bé, els diaris alternatius, ja m'enteneu, perquè no solen ser coses que ocupin pàgines a la nostra premsa oficial si passen fora de Cuba, Veneçuela o Euskal Herria. Així, a casa veiem com ataquen el casal Quico Sabaté de Sant Celoni (notícia); a Espanya, com intenten impedir un homenatge als republicans afusellats (notícia). I mentrestant, a Barcelona ja hi ha hagut 37 denúncies per no dura la samarreta posada... Sort que de tant en tant l'actualitat (esportiva!) et sorprèn amb notícies reconfortants, com aquesta per la qual sabem que en Javi Poves, un jove futbolista madrileny de 24 anys que aquesta darrera temporada jugava a l'Sporting de Gijón, ha decidit "penjar les botes" perquè n'està fins als collons del capitalisme inhumà que dirigeix el món del futbol. Entre d'altres perles, ha afirmat que "el futbol professional és només corrupció i diners: el futbol és capitalisme, és mort" o que "en lloc de tant 15M i tanta hòstia, el que cal fer és anar als bancs i cremar-los, tallar caps". Jo no ho sabria dir millor!

Per anar acabant (que ja me n'anava per les branques), els dos motius efectius que m'han allunyat del blog van ser (de menys a més, per a seguir amb la tònica de l'entrada d'avui): tot el procés d'ERO que estem patint a la botiga (la notificació, tot el procés de negociació —sóc representant sindical— i, finalment des de fa unes setmanes, la seva aplicació, que suposa uns canvis d'horari que t'acaben de destarotar les rutines quotidianes) i, sobretot, tot el procés ligirofòbic d'aquest Sant Joan. La meva batalla d'enguany amb els petards mereixeria una entrada per a ella soleta, però per resumir-ho diré que les meves visites al psicòleg han suposat una experiència ambivalent: d'una banda hi ha situacions que porto força millor, i que sóc conscient que són passets que em porten cap a la victòria; però de l'altra em resulten molt més traumàtiques les experiències que encara no puc afrontar. Així, per exemple, les darreres tempestes m'han posat més nerviós que mai, perquè els trons encara em queden fora del meu abast (tot just he "passat" els globus i començo a jugar amb les piules) però malgrat tot m'hi he de provar d'enfrontar i no fugir-ne còmodament a les primeres de canvi com m'havia acostumat a fer. El resultat, però, és que aguanto ben poc i acabo fugint-ne a les segones de canvi, amb les consegüents tensions i frustracions acumulades. I, en aquest estat, no tenia gens de ganes d'atansar-me al blog. Ni tampoc les tenia en un altre dels estats que em provoca ara la ligirofòbia: un passotisme hiperdesenvolupat, causat pel fet que totes les estratègies, totes les tècniques i tots els esforços que se suposa que he d'aplicar conscientment contra les explosions per tal de què el meu cos no hi reaccioni de manera exagerada, ara va i les desenvolupo inconscientment contra tota la resta de coses: ja pot començar la revolució a 50 metres de la feina o poden morir-se milers de persones al dia a la banya d'Àfrica que a mi me la bufa. Si hi penso, evidentment, m'acabo emprenyant, però d'entrada el meu cos és capaç de passar olímpicament de sentir cap emoció ni reacció visceral (per petita que sigui). Bé, sempre he estat una persona freda i una mica insensible, però estic arribant a uns nivells que no sé si són preocupants. Crec que seria capaç d'assolir el nirvana en qualsevol situació tret d'un d'explossiva...

Finalment (ara sí, ara sí), part del temps que dedicava a l'ordinador l'he passat a ocupar a sortir amb la bicicleta. No amb la bicicleta plegable que ja tinc de fa anys, sinó amb una mountain bike que em vaig comprar a principis de juliol. Feia temps que tenia ganes de tornar a pujar en bici per Montjuïc o Collserola (no ho feia des dels 18 anys!), i el meu caparró va trobar l'excusa per a gastar-m'hi els 340€ que em va costar: em servirien per a fer teràpia contra els petards, i en lloc de gastar-me cada mes 50€ en una visita al psicòleg, amb la bicicleta podria pujar cada matí dalt del Castell de Montjuïc i tirar-hi petards, perquè allà gairebé segur que no molestaré ningú abans de les 8h... Tanmateix, encara no ho he provat, perquè de moment encara estic en la fase de preparació física i estic agafant forma per a poder pujar fins al Castell a quarts de vuit d'un matí qualsevol sense vomitar ni treure el fetge per la boca. De moment, progresso força bé, i calculo que un parell de setmanes ja podré fer-ho. Si teniu curiositat morbosa, podeu seguir les meves evolucions físiques en aquest altre blog que he creat avui mateix (sí, sí, en part també estic escrivint ara això per la mala consciència d'haver començat l'altre blog sense haver recuperat aquest). Com que segur que ja heu pensat que arribar dalt de Montjuïc sense morir-se no sembla justificar la creació d'un blog, he de dir que amb un amic hem decidit tot just fa una setmana preparar-nos per a córrer la marató de Barcelona el proper 25 de març. Ell tot just haurà complert els 33 anys, i a mi només me'n quedaran 3 dies... i si Jesús va morir dalt d'una creu amb 33 anys, per què no podríem nosaltres fer-ho sobre l'asfalt?

Un matí qualsevol en una Barcelona sense crisi ni tensió social

2011-05-18T19:41:00.001+02:00

Arribo a la feina a les 8 del matí. Al centre de la Plaça Catalunya s'hi veu l'acampada local (vegeu-ne el blog que han obert) de les moltes que han sorgit a l'Estat espanyol després de la manifestació Democràcia Real Ja del passat diumenge.

Surto a esmorzar a quarts d'onze. Fa cinc minuts la Ronda de Sant Pere era plena dels xiulets i petards dels manifestants d'Alstom, una de les empreses veteranes en aquesta crisi que patim.

Poc després de l'una del migdia, se sent arribar des de Plaça Universitat l'estol d'universitaris que han sortit a protestar per les retallades en educació.

A quarts de tres, hora en què a la botiga fem el canvi de torn, aprofitem per a reunir-nos amb el gerent i parlar de l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO o, en castellà, ERE) que ens ha d'afectar imminentment i que ens suposarà a tots els treballadors la reducció de la nostra jornada laboral en un 25%, amb la corresponent davallada del sou.

La reunió l'hem de fer amb la persiana baixada (és blindada, afortunadament), perquè a fora els Mossos han desallotjat el carrer per una amenaça de bomba en un autobús.

A les municipals, jo votaré la CUP de Barcelona

2011-05-09T20:14:00.003+02:00

Ha començat la campanya electoral de cara a les properes eleccions municipals, i l'Avort no se'n podia quedar al marge. Mentre duri i fins el mateix dia de la votació, el blog lluirà a la dreta de la pantalla el logo de la CUP de Barcelona, ni que sigui per a contrarestar una miqueta el buit mediàtic a què es veuen sotmesos els partits petits.

Malgrat tot (és a dir, malgrat aquesta descompensació informativa entre els graaans partits, els seus encara més graaans recursos i nosaltres el poble, que juga a tercera regional), la bona feina de la CUP ja s'ha fet el seu espai en els mitjans de comunicació: si just l'endemà de començar la campanya un sociata de pro, en Joan Barril, ens reconeixia l'afany democràtic i encartellador en aquest article, després hem aconseguit fins i tot colar-nos en un article (aquest) que parlava del candidat convergent, en Xavier Trias: «A prop del Mercat de Sant Antoni, un activista de les CUP s'ha acostat a l'alcaldable de CiU per a entregar-li un dels opuscles electorals que estava repartint per la zona: "Agafi'l, per si vol canviar d'opinió", li ha etzibat a Trias».

M'ha fet especial emoció citar aquesta notícia perquè "l'activista etzibador" en qüestió (collons, li faltava dir "antisistema") era... jo mateix! ;-) Em trobava davant d'una de les portes dels barracons del Mercat (sí, a Catalunya tot funciona a base de barracons, no només l'educació), ajudant tres militants de la CUP a repartir fulletons entre els vianants, quan de cop vam veure aparèixer grups d'entre tres i sis persones vestides amb la samarreta blanca i el logo del candidat de CiU ("tu Trias", valgui la broma). M'hi vaig atansar i, amb bon humor els vaig oferir els nostres fulletons, dient-los que encara estaven a temps de repensar-s'ho i podien votar per l'alternativa de l'alternativa. La gran majoria d'ells s'ho van prendre també amb molt bon humor (i "amb il·lusió", que diu el Mas del Polònia), i vaig anar repartint força fulletons i bromes entre l'agrupació cada cop més nombrosa de convergents que anaven apareixent. En van arribar a ser tants, que una d'aquestes em giro per a seguir oferint-los fulletons (feien cua i tot per a agafar-me'n!) i no me'n vaig adonar que a qui li n'estava oferint un era ni més ni menys que el mateix Trias. Salvant totes les distàncies —perquè ni jo m'assemblo al Harrison Ford (però de poc hi va, eh?) ni, molt menys encara, el Trias té cap semblança amb el Hitler (i que això quedi ben clar, que encara caurà el pes de la Llei de Partits damunt de la CUP per culpa meva!)— però la situació em va recordar una mica l'escena aquella de l'Última Croada en què l'Indiana Jones es troba, empès pel fervor del seguici, cara a cara amb el dictador alemany i aquest acaba... signant-li un llibre. Així també, jo em vaig trobar de cop, amb la mà plena de fulletons de la CUP, cara a cara amb en Trias, que es va aturar, em va mirar, va agafar-me un dels fulletons... i va donar-me la mà abans de seguir el seu camí.

No vull convèncer ningú de res (bé, evidentment no és del tot cert, perquè si no no hauria escrit tota aquesta parrafada), però sí que demanaria, si esteu emprenyats amb el món i la política que el regeix, no sabeu encara a qui votar i teniu una mica de paciència, que us passegéssiu una mica per la pàgina web de la CUP-Barcelona, i per la pàgina específica de la campanya electoral per a les municipals ("revolucionem Barcelona"), i que, si esteu avorrits davant de l'ordinador (que m'estigueu llegint a mi ja n'és un indici), tafanegeu el PDF amb el seu programa electoral.

PD: Jesús, a tu t'eximeixo de mirar el PDF amb el programa electoral, perquè ja sé que et llegeixes tots els meus enllaços però és que aquest en concret té 170 pàgines! ;-)

Les nostres ovelletes democràtiques ens ensenyen les potetes de llop feixista

2011-05-05T00:24:00.009+02:00

Semblem un país de borregos demòcrates, però...

Fa temps que em neguitejo (l'últim cop no en fa ni 15 dies) en comprovar que anem fent passets cap al feixisme mentre la major part de la població no només ho accepta borregament sinó que, en cas de pensar-hi, encara les troba gairebé com una opció absolutament necessària. Jo no sé, per exemple, si a l'alemanya nazi dels anys 30 (a la que sovint ens remeten per a què la història "no es torni a repetir", malgrat que ja l'hem repetida unes quantes vegades) s'havia donat gaire sovint la circumstància de què tres polítics del més alt nivell haguessin fet, en menys de 3 dies, unes declaracions com les que a continuació reprodueixo, on es posa de manifest que, quan convé, la Democràcia, l'Estat de Dret i les garanties que se'n deriven no són únicament paper mullat (cosa que ja sabíem, com per exemple amb el cas de l'esquerra abertzale basca) sinó que, a sobre, se'n fan orgulloses mostres en públic (perquè en el cas de la lluita contra l'esquerra abertzale, dintre de tot, encara se sol apel·lar a la Democràcia i l'Estat de Dret, ni que sigui de manera barroera, interessada i esbiaixada).

Així, doncs, ens trobem amb què un ciutadà català s'ha trobat, els darrers dies amb què...

(1) El director de la CIA, Leon Panetta, ha declarat que s'ha pogut arribar fins a Bin Laden (deixo per a una altra entrada si realment l'han trobat o tot és una estafa, perquè ja té collons que l'estiguin buscant com a bojos durant 10 anys i, quan finalment el troben, el llencin al mar!) gràcies al fet d'haver emprat la tortura contra alguns presoners. No ens sorprenguem, doncs, si d'aquí uns anys consideren que la tortura passa a ser també necessària per a assolir d'altres finalitats.

(2) El president dels EUA, Barak Obama, en el seu discurs a la nació, admet ser el responsable de l'assassinat de Bin Laden: "and so shortly after taking office, I directed Leon Panetta, the director of the CIA, to make the killing or capture of bin Laden" ("i poc després d'assumir el càrrec, vaig encomanar en Leon Panetta, el director de la CIA, que dugués a terme l'assassinat o la captura de Bin Laden"). Com ja havien practicat amb el no-judici a Saddam Hussein, ni procediments democràtics ni hòsties: se'l pela i punt. L'american way of life que des del Far West fins a Harry el Brut és al moll de l'os de l'americà mig, que veu com pelen sense judici l'enemic i surt als carrers a celebrar-ho. ¿He dit "judici"? No cal per a fer justícia, segons Obama: "and on nights like this one, we can say to those families who have lost loved ones to al Qaeda’s terror: Justice has been done" ("i en nits com aquesta, podem dir-los a aquelles famílies que han perdut gent estimada pel terror d'Al-Qaeda: s'ha fet Justícia").

(3) En aquesta banda de l'Atlàntic, però sobre el mateix tema, també s'ha manifestat el president espanyol, José Luis Rodriguez Zapatero: "preferiria un judici per a Bin Laden, però el seu destí se l'ha buscat ell mateix". Potser arribarà un dia en què preferiria no haver d'afusellar bascos sense judici, però llavors ja sabrem que si es veu forçat a fer-ho serà "perquè ells s'ho han buscat", i tots tan tranquils perquè segur que eren d'ETA.

(4) Ja a casa nostra, les coses no pinten gaire diferent, i el feixisme segueix escolant-se sense aturador en les maneres dels nostres polítics: a propòsit de les manifestacions del passat Primer de Maig, el nostre flamant Conseller d'Interior, en Felip Puig (que lluny que queden les polèmiques sobre el cas Adigsa, oi?) ha tingut dos tics autoritaris: primerament, ha declarat que estudiaran denegar el dreta a manifestar-se a les organitzacions que tinguin "antecedents per actituds incíviques" (que a Barcelona és com no dir res: penjar cartells on no toca és considerat un acte incívic segons la secció 2a, article 23 de l'Ordenança Municipal de Civisme, i totes les organitzacions ho han fet alguna vegada) i, encara més greu que això, ha arribat a declarar que cal anar "fins allà on permet la llei i una mica més".

Si la llei no posa el límit, senyor Puig, qui ho farà? Vostè? ¿Els mossos, de les darreres irregularitats dels quals fa uns dies vaig fer una llista i que avui mateix podríem augmentar amb aquest cas de protecció de narcotraficants o aquest altre d'estafa a desocupats i immigrants? ¿Els mateixos mossos que es van infiltrar matusserament a la manifestació de diumenge i que deuen ser les persones a què es refereix el senyor Felip Puig quan diu que "els aldarulls públics són sovint atribuïbles al mateix grup de persones"? ¿Els mateixos mossos i la mateixa Conselleria que havien acusat i empresonat en Jonathan Ivorra ("Jona"), veí de l'Eixample, per uns fets tan poc demostrables que finalment han hagut d'absoldre'l? [Nota: en aquest PDF podeu llegir la sentència del cas, especialment interessant a partir del penúltim paràgraf de la pàgina 3 i al llarg de tota la pàgina 4, on la jutgessa comença a enumerar les coses "sorprenents" i "incorrectes" que van dur a terme els policies. ¿No sorprèn també que cap gran mitjà, tret de Vilaweb, s'hagi fet ressò d'un exemple tan clar de la manca de rigor i impunitat amb què actuen les nostres forces de seguretat?]

Passet a passet, anem cap a l'abisme. Bé, no, no anem cap a l'abisme, sinó cap a una sortida feixista del nostres problemes actuals. Una nova escabetxinada de jueus, comunistes, rojos, catalans, moros, okupes o qui sigui que ara pagui els plats trencats, i el món disposarà de l'enèsima oportunitat per a què els supervivents basteixin una nova farsa d'Estat de Dret amb què netejar-se la consciència fins que torni a aparèixer una nova fornada de jueus, comunistes, rojos, catalans, moros, okupes i tornem a fer rodar la nostra roda de sang, explotació i entetaniment.

Addenda [5 de maig]: avui dijous a les 20h se celebrarà un brindis en honor al Jona davant de les Cotxeres del barri de Sant Antoni (al carrer Viladomat amb el Paral·lel), aprofitant que l'Assumpta Escarp, actual regidora de Seguretat de l'Ajuntament de Barcelona i antiga Capo del Districte de l'Eixample, assisteix al Centre Cívic a fer-hi una xerrada. Hi esteu convidats!

Els miracles de la beatificació de l'infame Joan Pau II

2011-05-02T19:53:00.012+02:00

Ja has matat prou comunistes, Pinochet?

Com no podia ser d'una altra manera, atès que el seu nomenament com a Papa va venir precedida pel senyal diví de l'estraaaanya mort de Joan Pau I (qui volia introduir reformes massa agosarades al Vaticà i no hi va durar ni 30 dies amb vida) la beatificació de l'infame Joan Pau II va venir anunciada per un seguit de miracles. El que havia estat amic de dictadors i còmplice de la proliferació no profilàctica de la sida per l'Àfrica, i alhora enemic declarat del comunisme i dels Teòlegs de l'Alliberament (l'última esperança que teníem la gent descreguda com jo de què l'Església tingués alguna cosa bona a oferir) va veure anunciada la seva consagració exprés (déu-nostru-senyor porta cada cop pitjor això de l'eternitat) per un seguit de fets sense explicació racional:

(1) Durant la passada Setmana Santa, vam poder veure com un neonazi (un legionari espanyol amb una creu gamada tatuada al braç) portava amb orgull i sentiment l'imatge d'un jueu (Jesús). Un nazi idolatrant un jueu! Miracle! Va passar a Màlaga (clicant a l'enllaç podeu veure'n la foto) durant la processó del Crist de la Bona Mort (és evident que amb aquest nom ja no es prometia res de bo...). A l'Estat espanyol, per força menys, s'ha il·legalitzat Bildu.

(2) L'Església catòlica, però, no només no ha estat il·legalitzada sinó que, en un context de crisi terrible, ha quedat exempta de les retallades de pressupost que estan afectant serveis bàsics com la sanitat o l'educació. Què ho pot explicar si no és un miracle? Així les coses, per exemple, a l'Esquerra de l'Eixample (comptant-hi el barri de Sant Antoni) passem a tenir, amb gairebé 150.000 habitants, només 3 centres d'atenció sanitària: Centre d'Atenció Primària Manso, ~~CAP Eixample~~ (ai no, que aquest ja l'han tancat per les retallades), l'Hospital Clínic i l'Hospital Universitari del Sagrat Cor; mentre que d'esglésies i parròquies en tenim 15 per a què en gaudeixin quatre avis: la Mare de Déu del Roser, Sant Gaietà, Santuari de la Mare de Déu del Sagrat Cor, Sant Josep i Maria Auxiliadora, la Mare de Déu del Pilar, Sant Isidor, Sant Josep Oriol, Sant Sever i Sant Vicenç de Paül, la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, Maria Mitjancera de totes les Gràcies, Sant Eugeni I Papa, Sant Llorenç, la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, Sant Domènec Guzmán i Sant Ferra. Per a quan una nova desamortització?

(3) Durant la recent visita el passat 27 de març a les Fosses Ardeatines, un lloc prop de Roma on els nazis van provocar una de les seves matances, se li va retreure a l'actual Papa, en Beneit XVI, que hagués trigat tant en fer-ho, no només per la proximitat amb la seu del Vaticà sinó també —i sobretot— pel fet de ser d'origen alemany. Posats a demanar-li responsabilitats, sembla evident que no ho haurien d'haver fet pel seu lloc de naixement (¿quina culpa té algú dels crims comesos a la terra que l'ha vist néixer?) sinó per la seva condició de cap d'un Estat —el Vaticà— que sí que va col·laborar fefaentment amb el règim nazi i que va ajudar a què molts dels seus responsables eludissin la justícia fugint d'Europa cap a l'Amèrica Llatina. ¿Que potser no recordem el vergonyós Concordat Imperial —encara vigent, per a més inri— del Papa Pius XII amb el règim nazi? ¿Que potser no van quedar prou clars les implicacions vaticanes amb ODESSA (l'associació d'antics membres de les SS)? ¿Que potser ja hem oblidat com ajudaven a fugir criminals de guerra a través de diverses ratlines vaticanes? ¿Que potser no va ser així com va aconseguir escapar Erich Priebke (hi ha qui diu que concretament gràcies a la mediació del bisbe Alois Hudal, un confés admirador de Hitler), un dels màxims responsables de la matança de les Fosses Ardeatines? Però no, miracle: només li demanen explicacions per la seva condició d'alemany.

I encara vam tenir un parell de miracles més durant la cerimònia mateixa de beatificació (tal és el poder de déu-nostru-senyor!):

L'humor àcid d'en Manel Fontdevila retent-li a Joan Pau II la mena d'homenatge que es mereix: el sarcasme.

(4) Per a no perdre la tradició (perquè d'això va el catolicisme: de no perdre les tradicions), un dictador va voler assistir a la beatificació d'un Papa. El president Robert Mugabe, que porta anys sometent la població de Zimbabwe al terror i al saqueig econòmic (demostrant, de pas, ser un alumne aplicat de la formació catòlica que va rebre de mans de maristes i jesuïtes), i que té prohibit trepitjar terra europea per tal de no ser detingut per algun dels crims de què l'acusen, va poder —malgrat tot— arribar sense problemes a la cerimònia. Miracle!

(5) Aquest cinquè miracle és el contrapunt a tots els anteriors, perquè vindria a mostrar que encara queda una mica de seny entre els murs del Vaticà (o bones obres en el senyor de la barba que regna als Cels que hi ha uns kilòmetres més amunt): poc abans de començar la cerimònia la va endinyar García-Gasco, el polèmic bisbe emèrit de València que, entre d'altres perles en el seu historial, havia arribat a dir (sent llavors arquebisbe) que la violència del marit contra la dona sovint estava justificada per les provocacions femenines. Una joia de persona!

Al cel siguin, tant García-Gasco com Joan Pau II, i també els nazis, en Franco, en Pinochet i tants altres germans de mentalitat sàdica i dictatorial però cor cristià!

Al cel siguin, que jo ja provaré de no haver-me'ls de trobar.

Baixant Delort (o la repressió policial)

2011-04-28T18:49:00.006+02:00

Joan Delort, mà dreta de la Conselleria d'Interior durant els darrers anys, es va despenjar dimarts passat amb aquesta entrevista al diari Avui, on entre d'altres perles afirmava que "es va voler presentar la policia del país com una caverna de torturadors", tot donant a entendre, és clar, que unes tals afirmacions no eren sinó disbarats i mentides.

Com que el senyor Delort no és idiota (diguem-ho planerament: no baixa del seu cognom), les seves declaracions les hem d'entendre com una mostra més del cinisme i puteria que dominen els nostres estaments polítics.

Per a no perdre el to encetat en el nostre darrer Diari, novament la casualitat cínica i luctuosa ha volgut que poc després de les paraules del senyor Delort haguem sabut (depenent de quin diari haguem llegit, és clar: veieu-ne la notícia a Vilaweb o a Kaosenlared) que s'ha suïcidat Patricia Heras, una de les incausades en un dels merders amb implicació vergonyosa de la policia que monsieur Delort està entestat en amagar: el cas 4F (més conegut com "el cas del Guàrdia Urbà a qui van llançar un test des d'una casa okupa", malgrat que l'endemà dels fets el llavors alcalde Joan Clos Van Damme va dir que no havia estat un test sinó una pedra, i no des de l'edifici sinó des del carrer, però tot plegat quina importància té quan de seguida van enviar-hi patrulles especials de neteja a recollir qualsevol mena de prova que hi pogués quedar). La mateixa Patricia explicava la surrealitat dels fets en el seu blog personal, i Amnistia Internacional parlava de les tortures i maltractaments a què van ser sotmesos tres dels inculpats en el seu dossier "SAL EN LA HERIDA: la impunidad efectiva de agentes de policía en casos de tortura y otros malos tratos" (a partir de la pàgina 47).

No és la meva intenció dur la contrària al senyor Delort, però trobo que no està de més enumerar alguns dels incidents lamentables que han acompanyat les nostres forces de l'ordre aquests darrers anys. Si algú en sap alguna més, amb molt de gust ampliaré aquesta col·lecció d'horrors democràtics:

1.- Fets del 4F (festa okupa al carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona l'any 2006): un urbà imputat admet que va pegar un dels detinguts.

2.- Càrregues indiscriminades a les manifestacions contra el Pla Bolonya (març de 2009): Interior demana disculpes als periodistes copejats a les manifestacions de dimecres. El policia que va colpejar el periodista de Vilaweb Enric Borràs va ser condemnat a només a una multa de 180€ i una indemnització de 250€: així de barat els surt passar-se l'estat de Dret pels collons a aquells qui se suposa que l'estan vetllant... Per cert, a la foto que tot seguit il·lustra l'entrada d'avui hi surten tots dos protagonistes: el policia és el de la porra i l'Enric Borràs el que en fuig corrents (ho detallo per si algun lector pateix de la mateixa ceguesa que el senyor Delort). Ah! I la cinta vermella de pam i mig que du al braç és el distintiu que l'acredita com a periodista: és normal que el mosso no la veiés, oi?

3.- Desallotjament de la Universitat de Barcelona (març de 2009): el Sindicat de Periodistes acusa els Mossos d'agredir informadors en el desallotjament de la UB.

4.- El cas Vilaró (arran de les celebracions a Barcelona per la victòria de la selecció espanyola el juny del 2008): cronologia.

5.- Agressió d'un detingut a comissaria que va ser enregistrat per una càmera (març de 2007): A judici quatre mossos acusats d'agredir un detingut.

6.- Infiltració i càrregues en l'acte de benvinguda a Laura Riera (agost de 2010): Els Mossos impedeixen amb violència l'homenatge a Laura Riera.

7.- Tracte exquisit amb el turisme (gener de 2009): Sis mesos de presó per a dos Mossos d'Esquadra que van pegar i van vexar un detingut a Barcelona.

8.- Agressió a un detingut al Raval (febrer de 2006): Testimonis externs acrediten una agressió de mossos a un detingut a Ciutat Vella.

9.- Agressió a un càmera de TV3 durant una manifestació de pagesos (Reus, octubre de 2009): El Col·legi de Periodistes condemna l'agressió dels Mossos a un càmera de TV3 a Reus.

10.- Agressió a en Gerard Sala durant les ofrenes florals al Roser (Lleida, 11 de setembre de 2008): Gerard Absolució.

11.- Abús del kubotan per part dels Mossos (Barcelona, maig de 2007): Denuncien la impunitat del mosso que va usar el 'kubotan' davant l'ordre de presó per al suposat agressor a l'agent.

12.- Agressió a diversos ciutandas del Garraf (març de 2008): Dos joves del Garraf denuncien presumptes maltractaments d'agents dels Mossos d'Esquadra.

13.- Mort d'un jove mentre era traslladat en cotxe pels Mossos (Badalona, maig de 2007): Una jutgessa de Badalona imputa els mossos que traslladaven el jove mort després de saltar d'un cotxe policial en marxa.

14.- Irregularitats durant les manifestacions del 29S (Barcelona, 29 de setembre de 2010): Violent desallotjament (i sense ordre judicial) dels ocupants del Banesto. També: vídeos sobre la provocació a una sentada pacífica i la duresa i indiscriminació de les càrregues.

15.- Irregularitats durant les manifestacions del 27 de gener (Barcelona, 27 de gener de 2011): Els mossos desallotgen sense ordre judicial el cinema okupat de Via Laietana.

*

PD: com a mostra de la qualitat informativa dels nostres mitjans, mireu aquest vídeo del moment en què s'ha parlat al programa Els Matins de TV3 de l'incendi d'uns pneumàtics que han tallat la Ronda Litoral aquest matí. "Sembla que al final han estat uns okupes per un motiu incert", han vingut a dir. És el que passa quan no saben res (o no volen saber-ho, o no es molesten en fer-ho saber als seus espectadors) de la mort de la Patricia Heras. Gran rigor periodístic! A sobre, al final del vídeo podem veure com els nostres grans periodistes tenen la barra d'exigir des de les seves butaques que els Mossos tinguin "més cura" en la seva feina. Doncs vosaltres també, xatos, i informeu de tot allò del que heu d'informar, encara que contradigui les tesis del senyor Joan Delort!

PD2: Vicent Partal ha dedicat l'editorial de Vilaweb a parlar del suïcidi de la Patricia. Paga la pena de llegir-lo.

Mal Karma (o casualitat cínica i lamentable)

2011-04-25T13:59:00.004+02:00

Una de les primeres accions del govern d'Artur Mas va ser retirar el Codi Ètic dels Mossos d'Esquadra que havia introduït el tripartit, mentre que en Felip Puig, el Conseller d'Interior, feia unes declaracions dient que no es podia dubtar de l'honor de les forces de seguretat.

Una de les darreres accions del govern d'Artur Mas han estat les famoses retallades en la Sanitat pública, que estan comportant una important davallada en la qualitat dels serveis oferts. Per exemple, en aquest vídeo es pot veure com a l'Eixample Esquerra perdem un servei d'urgències i s'atura la construcció d'un Centre d'Atenció Primària.

La setmana passada, moria el metge Antoni Gavarró, cosí de l'Artur Mas. Ho feia assassinat a mans d'uns policies corruptes i en un país, Nigèria, on molts dels ferits pels darrers enfrontaments entre musulmans i cristians morien als hospitals perquè no podien ser atesos en condicions*.

Una mort que demostra o bé que la llei del karma existeix o bé que hi ha vegades que senzillament es produeixen casualitats d'aquelles ben cíniques i lamentables.

---

[*]: Recordo haver llegit una notícia on ho explicava, però ara mateix no trobo cap enllaç adient per a demostrar-ho. Juga en la meva contra que l'Àfrica és un continent que, el 95% de les vegades, no existeix per als mitjans de comunicació occidentals. Si busquem en anglès o francés pel Google ["niger hospital strikes"?] potser acabem per trobar alguna cosa, però recordo haver llegit que molts hospitals del país estaven en vaga per les condicions laborals penoses que hi tenen. Paraula d'Avort.

Infringir la llei per a defensar la unitat d'Espanya

2011-04-20T10:05:00.002+02:00

Com ja he dit d'altres vegades, el futbol és una de les millor maneres de prendre-li el pols a un país, a banda de què té una capacitat divulgativa envejable, ja que les seves circumstàncies són intel·ligibles per a la gran majoria dels ciutadans. I ens els darrers dies no ens falten proves per a mostrar que anem lliscant a poc a poc, i sense que ningú sembli voler-hi posar fre, cap a una societat feixista.

Bé, tots sabem que l'esport i les actituds feixistes han anat sempre agafadets de la mà (i ho sabem des del pati de l'institut: els quillos de la classe sol ser els més futboleros), i ja fa molts anys que els actes delictius dels seguidors més radicals causen estralls als estadis de futbol d'arreu del món. El que vull destacar és que des de fa un temps hi ha determinades accions i actituds que, lluny de ser reprovades per la gran majoria de ciutadans i les autoritats que els governen, són ben al contrari acceptades i, fins i tot, estimulades.

Per començar, un exemple recent d'aquests que comentàvem sobre lumpen feixista que omple part de les graderies dels estadis: fa un parell de setmanes es van enfrontar l'Atlético de Madrid i la Reial Societat al Vicente Calderón, i un membre del Frente Atlético (els hooligans locals, no cal dir-ho) va gravar amb orgull els càntics racistes i criminals que proferien contra l'equip rival [veure'n el vídeo]: "puto vasco el que no bote", "vascos, hemos venido a acuchiraros [sic]", "Ricardo Guerra libertad", "Por eso yo voy a pinchar al güarro [sic] de la Real, no nos engañais [sic], Aitor Zabaleta era de Jarrai". [Nota: Aitor Zabaleta va ser un seguidor de la Reial Societat mort a mans de Ricardo Guerra, membre del grupuscle feixista Bastión: llegiu-ne aquí la història].Tot plegat, no cal dir-ho, amanit amb tota la parafernàlia feixista: mans alçades, banderes franquistes, etc... Sí, sí, ja ho sé, que això ha passat sempre als estadis de futbol, no ho nego. Però no sempre havia existit la tristament famosa Llei de Partits, i mentre que hi ha ciutadans bascos que no es poden presentar a les eleccions, els grupuscles on militen tota aquesta genteta segueixen gaudint de total impunitat. No estic parlant d'il·legalitzar el PP (tot i que...), però a què esperen per a il·legalitzar Fuerza Nueva, España 2000, Falange o qualsevol d'aquests partits obertament transgressos d'aquella Llei que només serveix per a allargar l'estat d'excepció al País Basc?

Però més greu que això (no pels fets, evidentment més anecdòtics, sinó per l'ampli suport rebut) és que amb el Madrid - Barça de dissabte passat es va poder copçar (una vegada més) la capacitat manipulativa que tenen els mitjans de comunicació (i parlo de la caverna madrilenya en general, però el tractament del diari esportiu Marca va ser apoteòsic). Puc pecar de culer, però em sembla que qualsevol persona objectiva (que, en aquest cas, vol dir "aliena al món del futbol") que veiés aquell partit en treuria dues senzilles conclusions: que el Barça va jugar millor i que l'àrbitre va escombrar una mica cap a casa. Bé, així ho va veure al menys també la meva Laura (que per una vegada vaig poder fer que suportés els 90 minuts d'un partit, i mira que aquell va ser avorrit), i així fins i tot ho admet una figura egrègia del madridisme, Alfredo di Stefano (veure'n l'article). Però la gran majoria del madridisme no ho veu així, i estan convençuts que dissabte van oferir al món una lliçó magistral de futbol. I tan amples. És el que passa quan els mitjans donen cobertura i credibilitat a les aspiracions i desitjos de la massa, encara que tinguin poca o cap vinculació amb la realitat. I repeteixo: el futbol és anecdòtic, sí, però alhora simptomàtic de la permeabilitat que té la major part de la gent a la manipulació. Quan els interessi que ens odiem i matem per motius més elevats (és a dir, econòmics disfressats de nacionals), ja saben que ens tenen preparats.

Però el més greu encara ho veurem aquesta nit, a la final de la Copa de Sa [Puta i Guillotinable] Majestat el Rei. Com que l'orgull espanyol encara no s'ha refet de la xiulada que ara fa dos anys catalans i bascos vam dedicar-li a l'himne de la seva pàtria, per a aquesta nit han decidit que soni dins l'estadi, per tal d'ensordir-ne les crítiques, a 120 decibels, al límit de la tolerància humana. Solidaritat ja ha amenaçat de denunciar-los. Cal destacar que aquests 120 decibels gairebé doblen els nivells permesos tant per l'Ajuntament de València com per la Generalitat Valenciana. És a dir, l'Estat espanyol demostra novament (i si no, que li ho expliquin als torturats en comissaries) que no té cap problema d'infringir la llei per tal de defensar la unitat d'Espanya, i els seus ciutadans no tenen cap problema per a considerar-ho una mesura justa i necessària.

El futbol —recalquem-ho una vegada més— és una anècdota. Però és una anècdota simptomàtica. ¿Hem entès el missatge?

El 10A va ser una festa

2011-04-12T12:28:00.004+02:00

I la festa va ser triple: per començar, catalanista, sí, però (més important) fonamentalment democràtica i ciutadana. Centenars de persones, la majoria de les quals no ens coneixíem de res, vam aconseguir bastir, sense l'ajut de les institucions (és més: sovint amb l'opugnació de les institucions i els seus pamflets propagandístics), una consulta popular que ha acabat mobilitzant milers i milers de persones més.

Sembla mentida que al segle XXI encara haguem de lluitar contra vent i marea per a poder exercir un dret tan bàsic com és l'expressió popular. Diumenge n'érem conscients, i és per això, també, que en acabar la jornada electoral estàvem (a banda d'exhausts) eufòrics: per primer cop a la vida ens havíem sentit ciutadans d'un país que havíem fet nostre. Vam partir, ara ja fa més d'un any, amb la idea de trobar Catalunya, però pel camí ens vam adonar també que ens havíem de retrobar amb la nostra condició ciutadana: que ens neguen el fet de ser catalans és una cosa que ja sabem (i patim) des de fa molt de temps, però durant el procés de formació i consolidació de Barcelona Decideix vam apercebre'ns també de la falsedat de la nostra democràcia (quod erat demonstrandum) i la pobresa del nostre jo-elector, que passa ràpidament de model a enemic de la "democràcia" quan vol sortir-se dels camins marcats pels qui tenen el poder.

Diumenge, però, milers de persones vam poder retrobar-nos tant amb el país com amb la democràcia. Evidentment, és una cosa (bé, com ja dic, en són dues, i no sabria dir quina odien més que conquerim) que segueix fent segregar la bilis a molts aprenents de feixista (quan ja no mestres o oficials). Parafrasejant el gran Ovidi, podem dir que "aquells que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi sobre referèndums són els mateixos que no volen que es parli, s'escrigui o es pensi". Però els controls de l'establishment no són perfectes, i feia mesos que molta gent (cada vegada més gent) en parlava, n'escrivia, en pensava i, finalment, aquest cap de setmana s'hi va manifestar.

L'ambient va ser, principalment, festiu. Però per a algunes persones va ser, més encara, emotiu: fins al nostre col·legi electoral es va acostar gent gran que havia viscut la República, per als qui el simple fet d'introduir en una papereta la seva voluntat (que la nació catalana esdevingui un Estat independent) suposava tot un gest carregat d'història i simbolisme. Un d'ells va voler que fos el seu nét —de no més de 10 anys— qui introduís el sobre a l'urna, "perquè serà ell i no jo qui podrà viure la independència". En moments com aquests senties el pes de la història damunt les espatlles, maleïes profundament els comentaris despectius de tanta gent (i tants periodistes!) ridiculitzant la consulta, i el fet de percebre la veritable importància del moment (és a dir, la de l'avi republicà, no la del periodista ressentit) et feia venir un nus a la gola. O tanta d'altra gent que, un cop havien introduït el vot, simplement et donaven la mà, et miraven als ulls i et donaven les gràcies. I nosaltres, des de la mesa, que els hi retornàvem amb tota la sinceritat.

També va servir per a tombar tòpics (és a dir: prejudicis): va venir a votar gent que jo no hauria pensat mai que s'atansarien fins a una urna a votar sobre la independència de Catalunya en unes consultes ni oficials ni vinculants i en una jornada en què el solet i el bon temps primaveral convidaven lascivament a gaudir del camp o de la platja. O tampoc no hauria dit mai que tanta gent, després que els haguéssim comunicat que no podíem acceptar-los el vot perquè no complien els requeriments (p.ex. el carnet era fotocopiat, o com a residència no hi comptava Barcelona i no duien el padró al damunt —¿qui dimonis el porta?—), se'n tornaven cap a casa i reapareixien al cap d'uns minuts (o hores) amb els documents en regla per a poder votar.

I ja he d'acabar [el temps m'urgeix a haver de dedicar-me a un imprevist laboral de dimensions imprevistes... no patiu, en breu us en faré cinc cèntims]. Però no voldria —ni podria— acabar sense donar també el meu sincer agraïment a la gent, a la munió de voluntaris, que durant els darrers mesos han donat tantes hores (alguns, fins a gairebé cremar-se) per a què aquesta festa fos possible. Ho faig extensible, evidentment, a tots els voluntaris de tots els municipis que, des d'Arenys de Munt, hi han participat. Però em centro especialment en la gent de Sant Antoni Decideix, en els meus nous amics del barri: l'Ignasi, el Marc (que encara em deuen estar maleint pel dia aquell, ara ja fa molts mesos, en què en una taula del bar Ordesa ens vam reunir i es van convèncer d'implicar-se en la consulta), la Marta, la Maria Antònia, el David, la Isabel, el Roger, el Jordi (bé, els Jordis), la Montse, l'Eloïsa, l'Oriol, la gent de l'Ateneu Layret (l'Eulàlia, l'Arnau, na Glòria, la Núria, el[s] Roger[s], el Gerard, el Toni, l'Adrià, la Roser, en Lluís) i tants d'altres —disculpeu-me que no us citi a tots—que han fet possible aquest somni. Han estat sobretot ells (com tots els coordinadors de barri i de districte que hi han hagut d'esmerçar moltes hores i esforços) i no pas jo qui ho han fet possible. Ha estat una festa multitudinària, però no hi hauria hagut ni col·legis ni votants sense la vostra feina. Moltes gràcies.

El 10A vota a l'Ateneu Layret!

2011-04-09T00:06:00.000+02:00

Finalment, i després de no poques traves i pals a les rodes —com per exemple la negació de la publicitat municipal (en l'últim moment i quan ja havia estat aprovada) o la vergonyosa edició d'avui d'El Periódico carregant rabiosament contra un dels moviments civils més importants que s'han dut a terme mai al nostre país, o la intenció de Falange de fer-hi acte de presència—, aquest diumenge se celebrarà a Barcelona la consulta popular per la independència.

Esteu tots convidats a exercir lliurement el vostre dret a qualsevol dels més de 300 punts de consulta que hi haurà a tota la ciutat. A mi, personalment, em trobareu durant tota la jornada (de 9 a 20h) a la mesa que hi haurà a l'Ateneu Layret, al carrer Villarroel 49, entre la Gran Via i el carrer Sepúlveda.

Les noves formes de l'art com a negoci: una escriptora ven 100 mil còpies al mes amb el 70% del benefici

2011-03-04T18:04:00.006+01:00

Aquesta nova milionària que s'ha estalviat la desagnada que li hauria suposat una editorial tradicional (perquè ho ha fet a través d'Amazon, es veu) es diu Amanda Hocking (aquest és el seu blog, i aquest l'article a Wikipedia), té 26 anys i és de Minnesota, EUA. Com que la seva obra és l'hòstia d'original (vampirs que s'enamoren, oh sorpresa!) el públic culte americà l'ha premiada comprant-li uns 100 mil exemplars cada mes. Com bé diuen en aquest article de La Vanguardia (he de canviar de bar dels matins, ja ho sé): o la indústria editorial es posa les piles o els autors poden escollir altres canals de publicació. Que tal i com veig jo la indústria cultural vol dir que, efectivament, els autors s'acabaran buscant altres canals de publicació (excepte els becats, els endollats i les poques excepcions que s'enduen algun premi per la qualitat de la seva obra), perquè no em veig, ni de bon tros, com pot ser viable econòmicament una editorial fora dels patrons de funcionament actuals (és a dir, que l'autor s'endugui només una ínfima part del preu final del llibre que ha escrit, i no el 70% [!!] que s'endú la paia aquesta).

Però bé, com que a mi, en general, no m'agrada la idea de què algú es guanyi la vida amb la cultura (sigui penosament o en la més apostoflant de les riqueses, i encara a menys si és a costa dels més pobres), perquè considero que les creacions culturals són l'expressió més refinada del luxe, és a dir, d'allò que es crea a partir de (o més enllà) del treball i l'assoliment de les necessitats bàsiques i que, per tant, hauria de ser una cosa fet per pur plaer (o per amor a l'art) i no per a guanyar-se les garrofes, per tot això —volia dir— ara em netejo la consciència pel fet d'haver parlat d'aquesta nova variant d'espavilats que s'aprofiten de l'art com a negoci i parlo també —ara amb sincera il·lusió— de la publicació (en PDF i Creative Commons, com hauria de ser) de l'obra Argentina Copyleft: la crisis del modelo de derecho de autor y las prácticas para democratizar la cultura [us la podeu descarregar clicant aquí]. Us en reprodueixo l´índex per a què aneu fent boca:

* PRIMERA PARTE

Beatriz Busaniche: La regulación argentina: comentarios sobre la Ley de Propiedad Intelectual 11.723

Lila Pagola: Efecto copyleft avant la lettre: o cómo explicar el copyleft donde todos lo practicamos.

Horacio Potel: Las miserias contra la filosofía.

Ana María Sanllorenti y Lucía Pelaya: Las amenazas a la misión de las Bibliotecas y la legislación de derecho de autor en Argentina.

Beatriz Busaniche: La privatización del dominio público.

Alejandro Mizzoni, Daniel Cantarín y Evelin Heidel: Los esbirros del copyright y la comunidad académica. El Caso BiblioFyL.

Federico Heinz: Software vs. Copyright.

Patricio Lorente: Copyright y redes P2P: ¿El cielo o el infierno de los creadores?

Juan Pablo Suárez: Instituto Nacional del Libro: velar por las restricciones.

Federico Heinz: De libros electrónicos, agua seca y otras quimeras.

Evelin Heidel: ¿Cuánto cuesta tu educación gratuita?

* SEGUNDA PARTE

Federico Heinz: Software Libre: la revolución constructiva.

María Eugenia Nuñez, Javier Castrillo, Beatriz Busaniche: Aprender en libertad.

Pablo Vannini: Software Social.

Roberto Fiadone: Comunidades que construyen conocimiento libre.

Gabriel Acquistapace: Turbulencias en la nube.

Nicolás Echániz: BuenosAiresLibre: Libertad, capa 1.

MarilinaWinik: Ediciones Copyleft.

Paula Castello y Santiago Marino: La osadía de pensar distinto.

Sebastián Vázquez: Traficando Futuro: Cultura Libre y Comunicación Alternativa.

Beatriz Busaniche y Evelin Heidel: A modo de epílogo: propuestas de cara al futuro.

Els Manel i el tamany de la cosa

2011-03-01T00:01:00.002+01:00

I quan dic "cosa" no m'estic referint a la cigala (o titola) sinó a la situació, ja denunciada en aquest mateix blog, de conflicte lingüístic permanent (enriu-te'n de la doctrina del xoc capitalista) amb què els catalans vivim la tensió existent entra la nostra parla assalvatjada i la llengua que atresorem als diccionaris.

Porto dies sense escriure i la realitat mereixeria apunts molt més interessants, però aquest matí se m'ha encès la sang, mentre esmorzava, quan he llegit l'article Los Manel no habían muerto, firmat per Magí Camps a La Vanguardia. Com que quan llegiu el meu blog és possible que l'enllaç ja no mostri l'article sencer (meravelles de l'avenç científic i la seva mania de posar-li portes al camp, què hi farem) us en reprodueixo el començament del penúltim paràgraf, que al capdavall és el que m'ha regirat l'estómac [i ara sóc jo que m'avanço a una de les altres meravelles que l'avenç científic ens té reservades i us en faig la google-traducció al català]:

Una de les cançons que ja sonen, Aniversari, és un deliciós conte màgic —malgrat que se'ls ha colat un 'tamany' que segur que corregiran a temps—.

Perdó?? ¿¿M'estan dient que aquests 4 nois de Barcelona, que no fa ni 2 anys van parir un dels millors discos en català de la història, han comès un terrible pecat pel simple fet d'usar la paraula "tamany" (perdona'ns, Fabra!) en una de les seves cançons i que —el que encara és pitjor— cal que ho corregeixin i que quan el disc surti a la venda finalment el proper dia 15 de març ja no hi ~~apareixi~~ aparegui aital barbarisme —mons avis ja hi barbarajaven, he de dir— sinó la nostrada i vella "mida"??

Quin serà el proper pas? ¿Construir un Ministeri de la Veritat orwellià per tal de reconstruir la nostra història musical i corregir-ne totes les expressions i paraules que no s'avenen a la novaparla de l'IEC? Marededéusenyor....

PD: la cançó dels Manel en qüestió la podeu escoltar al youtube (si no ho heu fet encara, perquè aquests dies fins i tot els pets llufen al so del nou disc dels Manel), per exemple en aquest enllaç on apareix subtitulada al castellà. Perquè sí, senyors, mentre els uns s'esgarrifen escoltant el disc perquè una paraula ultratja la llengua de Josep Carner, n'hi ha d'altres que ens n'alegrem de veure que gràcies als Manel hi ha gent que escolta música en català, malgrat no entendre-la. Potser no trobaria un exemple millor per a il·lustrar la meva tesi sobre els efectes perniciosos d'una política lingüística que durant tants anys ha donat preeminència a un purisme excessiu (i la consegüent repressió que suposa) per davant d'una invitació modesta i atractiva a l'allau de nouvinguts que tenim. I així ens va, que cada dia —sí— hi ha més català a les universitats però —i també— n'hi ha menys al carrer.

PD2: els funcionaris del Ministeri de la Veritat tindrien molta feina: Joan Manuel Serrat —per exemple—, a la seva cançó "Pare" canta els següents versos en perfecte barceloní (fabrians, tapeu-vos les orelles): "pare, digueu-me què li han fet al bosc, que no hi han arbres; a l'hivern, no tindrem foc ni a l'istiu lloc on atura'n-se", que un cop traduït a una llengua que no fereixi les oïdes tendres de la canalla quedaria més o menys així: "pare, digueu-me què li han fet al bosc, que no hi ha arbres; a l'hivern, no tindrem foc ni a l'estiu lloc on aturar-nos". I la feina seria doble: no només perquè és difícil canviar "atura'n-se" per "aturar-nos" i que segueixi rimant amb "arbres", sinó perquè el malparit del Serrat ho ha estat cantant malament tota la seva vida: ja ho feia en el disc original ("Per al meu amic") l'any 1973 [so al youtube], però ho va seguir fent, per exemple, l'any orwellià de 1984 [vídeo], i també el 1987 [vídeo], el 1994 [vídeo] o a finals del 2002 després del desastre del petroler Prestige davant de Galícia [vídeo].

PD3: ja que parlem de les paranoies de la llengua normativa i dels Manel, no queda gaire fora de lloc l'anunci famós d'Estrella Damm ("que què tenim?") que protagonitzen l'altre gran grup barceloní de moda: els Amics de les Arts. Bé, no l'anunci real [aquest] sinó la paròdia (espaterrant, val a dir) que en van fer a l'APM [aquesta], en concret a partir del segon 0:47, quan un diu: "ja veieu: costa de trobar algo que tinguem", i l'altre respon: "es diu quelcom, no?". L'esquizofrènia típica del catalanoparlant!

PD4: la polèmica és al carrer. Bé, com a mínim als carrers d'internet.

Si tanmateix se'n van (els rics i els impostos)

2011-02-12T13:17:00.001+01:00

Alguna cosa no rutlla quan escoltes el conseller d'economia, el senyor Mas-Colell, justificar la supressió de l'impost de successions pel risc de què les grans fortunes "abandonin Catalunya" (bé, pròpiament no ho va dir així, sinó recordant-nos que "són les que tenen més mobilitat" i altres frases per l'estil que el Salvador López-Arnal ha tingut el mínim de paciència de traduir en aquest article en un llenguatge no neo-liberal).

Collons, senyors de CiU, ¿que no havíem quedat que el fonament d'aquest país, els nostres patriotes de pedra picada, els capitans que governen la nostra nau amb fermesa, els estels que ens guien des de la foscor cap a la Terra Promesa d'un PIB que s'apuja eternament, són les grans famílies catalanes, els nostres grans patriarques empresarials? Com podria ser, doncs, que aquests paladins de l'ordre, del progrés i de l'amor més profund envers la seva terra marxessin cap a d'altres contrades per un fet tan terrenal i obscè com l'evasió fiscal?

Esclar que tot plegat no és res nou, i que ja fa temps que se senten veus que critiquen l'impost de successions perquè les rendes que més hi haurien de contribuir ja fa temps que no ho fan perquè van aprendre com evitar de fer-ho (pot resultar-ne il·lustratiu un passeig pels fòrums de la pàgina de NoSuccessions, però cal que sapigueu, si encara no hi heu entrat, que també hi ha moltes intervencions demagògicament lacrimals i, sobretot, de nous membres de les classes mitjanes altes que consideren abusiu tributar per un patrimoni "tan minso com de només 600.000€").

Però alguna cosa no rutlla quan escoltes que el conseller d'economia, el senyor Mas-Colell, ho justifica tot plegat la mateixa setmana en què s'ha fet públic l'informe 2009 de La Responsabilidad social corporativa en las memorias anuales de las empresas del IBEX 35 (a Kaosenlared hi ha aquest article que en parla) on es posa de manifest que mentre a l'Estat Espanyol la recaptació per l'impost de societats s'ha reduït un 55% des del 2007, la inversió empresarial en paradisos fiscals s'ha disparat.

És a dir, de què collons serveix tanta laxitud impositiva si els rics, tanmateix, se'n van? Fins a quin punt hem de rebaixar el llistó tributari per a què Ses Majestats Capitalistes tinguin la bondat i magnificència d'invertir en el nostre país? Els hi traiem ja del tot els impostos, els hi regalem terrenys públics per a què hi construeixin les seves fàbriques, els hi deixem portar treballadors de la Xina disposats a treballar 10 hores al dia 6 dies a la setmana per un sou molt inframileurista? Per què no, en canvi, els enviem a prendre pel cul d'una puta vegada i acceptem que hem de començar a pensar en un futur (molt més pobre sí, però també l'únic sostenible) on la felicitat i la riquesa no vinguin mesurats per Productes Interiors Bruts, índexs d'atur i rendibilitats econòmiques? Tothom amb un sostre calent per a dormir i menjar a taula per a esmorzar, dinar i sopar, que els luxes ja els anirem veient segons les nostres capacitats per a conviure amb major o menor harmonia.

El paisatge habitual de Barcelona: l'especulació.

2011-01-24T21:15:00.002+01:00

Després de la manifestació de la reforma de les pensions que va acabar amb més de 400 persones volent celebrar una assemblea dins d'un cinemes abandonats a Via Laietana i el seu ràpid desallotjament, el nou i flamant conseller d'interior de CiU, en Felip Puig, defensor de les essències més tradicionals i ràncies del nostre país, va afirmar que les ocupacions i les alteracions de l'ordre públic no seran el paisatge habitual de Barcelona.

No, és clar que no: ell vol que Barcelona segueixi sent com fins ara. És a dir: ell vol la Barcelona dels 80.000 pisos buits (bé, això calculàvem fa un any, però les xifres segueixen creixent, també gràcies a la quantitat de pisos nous que no troben comprador), ell vol la Barcelona que no aplica el mateix zel ni mitjans ni velocitat en acabar amb el cas Millet (en el qual, mira tu per on, el senyor Felip Puig sembla estar-hi força implicat).

I és que les trames i corrupteles especuladores funcionen igual a tot arreu. El diari Público ha fet una petita investigació i ha trobat que la meitat dels edificis desallotjats a Madrid segueixen buits (també ho estava el cinema okupat dissabte, malgrat que feia 10 anys que hi penjava el rètol de "propera remodelació", fina ironia que es gasten a cal Balañá), i que entre els seus propietaris, a qui els jutges no dubten de donar tot el seu suport, hi ha gent com Leopoldo Arnáiz (processat per tràfic d'influències i negociació prohibida, i ara investigat pel cas Gürtel) o Pedro Román Zurdo (ex tinent alcalde de Marbella i imputat pel cas Malaya).

Aquesta és la guerra que tenim, i aquests cabrons defensors del seu ordre capitalista ja s'han marcat una propera batalla: la Carboneria, la casa okupa del carrer Urgell amb Floridablanca.

—[Addenda 25/01/2011]: a propòsit del que explica aquest article, podem concloure també que el paisatge habitual de Barcelona que vol el Felip Puig és el de gent discapacitada al carrer, com el cas d'en José Luis Burgos, mentre que els cabrons que ho provoquen, en aquest cas els del Banco de Santander, segueixen pressionant els jutges per a evitar les seves múltiples condemnes. I la Barcelona que vol el senyor Felip Puig és també aquella en què els Mossos tornin a tenir impunitat per a cometre abusos, en contra dels compromisos adoptats amb l'ONU per l'Estat espanyol.

Comunisme i dret: una polèmica a l'entorn del llibre "El Orden del Capital"

2011-01-17T12:49:00.005+01:00

[Aquesta entrada l'aniré actualitzant a mesura que es publiquin nous articles]

La publicació del llibre "El Orden del Capital" (el pròleg del qual podeu llegir aquí traduït al català) ha generat un interessant debat a l'entorn de la necessària comptabilitat (o no) entre comunisme i Estat de Dret. La polèmica està resultant força llarga, però el seu interès fa que l'esforç i la paciència de llegir els següents articles pagui la pena:

(1) Comunismo y Derecho (Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, 04/12/2010, en resposta a l'article "El Comunismo Jurídico" de Carlos Rivera Lugo, que tot i que no parla expressament del llibre ni dels seus autors, planteja els mateixos temes que precisament ells han volgut criticar al llibre "El orden del Capital").

(2) El Derecho, la teoría, el capitalismo y los cuentos (Juan Pedro García del Campo, 21/12/2010, en resposta a l'article anterior [#1]).

(3) Comunismo, Democracia y Derecho (Carlos Fernández Liria y Luis Alegre Zahonero, 30/12/2010, en resposta a l'article anterior [#2]).

(4) Democracia y Comunismo (Juan Pedro García del Campo, 18/01/2011, en resposta a l'article anterior [#3]).

(5) La miseria del Derecho (Carlos Rivera Lugo, 08/02/2011, en resposta a Carlos Fernández Liria y Luis Alegra Zahonero, principalment l'article #1)

Paral·lelament, hi ha hagut una discussió entre Salvador López Arnal, John Brown i Santiago Alba Rico, iniciada per un article de John Brown aliè en un principi a aquesta polèmica [#4] però que hi acaba desembocant:

(10) Alarma de Estado: el plante de los controladores y la ficción de la soberanía (John Brown, 06/12/2010)

(11) Controladores, golpe de Estado social y pasividad y/o complicidad de la izquierda de “tradición laborista” (Salvador López Arnal, 07/12/2010, en resposta a l'article anterior [#10]).

(12) Je lutte des classes (John Brown, 09/12/2010, en resposta a l'article anterior [#11]).

(13) El trabajo social difuso y la piscina de chocolate (Santiago Alba Rico, 14/12/2010, en resposta a John Brown [#10 i #12]).

(14) Comunistas sin comunismos (John Brown, 18/12/2010, en resposta a l'article anterior [#13]).

Amb tots aquests precedents damunt la taula, l'economista Manuel M. Navarrete publica avui (17/01/2011) l'article:

(20) Dogma y Derecho: el marxismo ante su encrucijada jurídica. Fa un parell de mesos (18/11/2010) ja havia publicat un ressenya del llibre "El Orden del Capital" que va titular:

(21) Resucitar a Marx, i que va provocar un article de rèplica de part del professor Jordi Soler Alomà titulat:

(22) "Marx, resucítanos!".

Per la seva banda, José López s'ha afegit al debat amb el següent article:

(30) Marxismo, democracia y relativismo (23/01/2011)

I Salvador López-Arnal ha realitzat a John Brown una llarga entrevista que ha dividit en dues parts:

(40) “El comunismo es la libre producción de los comunes, sin Estado, sin clases, sin mercado y sin derecho" (Part 1)

(42) "El Estado de Derecho es hoy un regalo envenenado" (Part 2).

PD: Salvador López Arnal està fent un seguiment de la seva lectura d' "El Orden del Capital" (de moment en podeu llegir la Part 1, Part 2, Part 3, Part 4 i Part 5).

El sopar de la por: la reunió d'Amador Fernández-Savater amb la Sinde

2011-01-13T20:03:00.001+01:00

Ja que portem uns quants dies donant voltes al tema dels llibres i les noves tecnologies, us recomano de llegir l'article que l'Amador Fernández-Savater (sí, el famós "Amador" del llibre "Ètica per a Amador" del llavors progre i avui fatxa Fernando Savater) va publicar ahir a El País: La cena del miedo (mi reunión con la ministra Sinde).

Espero que el fill no segueixi la deriva decadent de son pare, perquè fins ara ha publicat coses molt interessants (és clar que els textos del Fernando Savater dels anys 80 eren la hòstia de punkies i radicals, i mireu-vos-el on ha acabat el cabró). El fill el vaig conèixer l'any 1999 amb el seu llibre "Filosofía y acción", publicat per l'editorial Límite (que ja no existeix i no trobo cap enllaç a internet que donar-vos-en). De fet, va ser el llibre que em va introduir a Guy Debord, els Situacionistes, Cornelius Castoriadis i d'altres pensadors radicals, i estava ple de reflexions sorprenents i interessants... o això és el que en crec recordar... mmm... li hauria de dedicar una entrada específica i aprofitar per a rellegir-lo 10 anys després i transcriure'n els fragments més interessants. A l'Amador encara avui el segueixo (tot i que no gaire assiduament) a través del seu blog Fuera de Lugar del diari Público (on fa cosa d'un any hi apareixia una entrevista a Michel Bauwens també relacionada amb el tema que ens ocupa).

—[Actualització 17/01/2011]: Sería deseable una moratoria de la ley Biden Sinde (entrevista a Amador Fernández-Savater sobre les conseqüències del seu article).

Els assassinats a Arkansas: una nova conspiració?

2011-01-11T19:46:00.008+01:00

El recent atemptat a Arkansas contra la senadora Gabrielle Giffords ha ocupat bona part dels nostres mitjans de comunicació. En els nostres temps, tanmateix, encapçalar un informatiu no és sinònim de transparència: com ja apuntava als anys 60 Guy Debord a La Societat de l'Espectacle, la millor manera de mantenir la població estupiditzada i ignorant no consisteix principalment en negar-li la informació sinó en el seu contrari: en saturar-la, en donar-li massa dades i que la majoria d'informació sigui essencialment banal i accessòria.

Ho dic perquè en tots els diaris "seriosos" que he llegit fins ara sobre l'atemptat a Tucson s'ha parlat de déu i de sa mare però no he sabut trobar res del que s'explica en aquest notícia que he trobat a Kaosenlared. La majoria d'aquells diaris, evidentment, recorden que una de les víctimes és el jutge federal d'Arizona, en John McCarthy Roll, però no diuen res de què (i ara cito no-del-tot-textualment l'article enllaçat) feia justament tres dies que havia emès una sentència sobre el cas "United States of America vs. $333,520.00 in United States Currency et al.” en què paralitzava un decret llei d'Obama per a intervenir els comptes bancaris dels estatunidencs sense que aquests haguessin comès cap acció criminal (en la línia que a l'Estat espanyol et pots "contaminar" per l'entorn etarra o, més recentment amb la Llei Sinde, et volien poder tancar una pàgina web), perquè l'estat nordamericà ha assolit la fallida econòmica i té previst d'intervenir els comptes dels seus ciutadans (com durant el Corralito a l'Argentina). Comparat amb això tan greu, se'ls pot perdonar el fet que tampoc no hagin dit res que aquest mateix jutge també havia rebut amenaces de mort per un altre fet que ara no ve al cas (suposo).

Amb això hem assolit el nivell 1 de la conspiració (¿ha estat un assassinat premeditat, i no contra la senadora sinó contra el jutge?). Passem ara al nivell 2, que té també elements no demostrats i que, per tant, ja no és només conspiració sinó probablement conspiranoia (¡visca, visca, com m'agraden les conspiranoies!). Comencem per una part demostrable, i és que només uns dies abans, i també a Arkansas, havia aparegut assassinat en John P. Wheeler III, un ex alt-càrrec del Pentàgon i antic assessor de Bush i Clinton. La part ja menys demostrable és que, sent com era un expert en armament biològic, hauria arribat a esbrinar el motiu de la mort sorprenent i nombrosa d'ocells a diverses parts del món (entre elles Arkansas, que ja veiem que es disputa amb Olot el títol de Zona Malastruga del segle XXI), i aquesta no seria cap altra que fuites en armament constituït per gas fosguè (sic?), i que en anunciar que faria públiques les seves proves, relacionades amb la guerra a l'Afganistan, el van pelar.

Ara podríem escalar ràpidament fins a un nivell 3 (¡segueix, segueix!) de conspiranoia, i pensar que el tal John P. Wheeler (el científic) tenia pensat trobar-se amb algun dels assistents a la reunió on es va produir el tiroteig, qui sap si amb el mateix John McCarthy Roll (el jutge) o, més conspiranoiament, amb la senadora mateixa, atès que el seu marit, en Mark E. Kelly (igual que el seu germà, n'Scott J. Kelly) són astronautes de la NASA, i tindrien accés a proves indispensables per a les seves teories.

Estirant del fil de la NASA, ja arribaríem al nivell màxim de conspiranoia (¡síííí, orgàsmic!), que és quan apareixen els extraterrestres. El jutge, el científic, la senadora, els astronautes (tenim tots els ingredients d'una bona sèrie de televisió, no trobeu?)... ¿tindrien alguna cosa a dir-nos sobre el suposat vòrtex del Golf d'Aden? Us en deixo aquest enllaç del Racó Català, però buscant "vortex" i "Aden" pel Google trobareu friquisme a cabassos... I amb això se'ns obren multitud d'interrogants: quan desclassifiqui Wikileaks els documents que diu tenir sobre extraterrestres (¿motiu pel qual la NASA va publicar fa un parell de mesos la "gran notícia" dels bacteris resistents, encara que sigui dubtosa, i refredar l'expectació creada?), ¿podrem saber finalment que s'amaga darrere del Projecte Montauk, o de l'Experiment Filadèlfia, o del Projecte Aquarius o qui són realment els Majestic 12? ¿Hi té alguna cosa a veure la nova i misteriosa nau espacial russa? ¿Va ser pura casualitat que diumenge TV3 donés a mitjatarda la pel·lícula Men in Black 2? ¿Ens estan preparant per a una invasió imminent d'alienígenes? [Actualització 12/01/11: cagumredéu, encara em donaran la raó!! Llegiu aquesta notícia al 3/24 i flipeu: la Royal Society ens adverteix del risc d'un atac alienígena!!]

A sobre, el tiroteig d'Arkansas ens obre un altre fil conspiranoic de nivell 3 (¡bravo, bravo!): l'assassí, en Jared Lee Laughner, ha fet unes declaracions ben estranyes (es veu que ja de per si el noi no hi toca gaire): "the government is implying mind control and brainwash on the people by controlling grammar", és a dir, "el govern està aplicant control mental i rentat de cervell sobre la gent per mitjà de dirigir-los la gramàtica" (mantinc l'original anglès perquè els verbs "imply" i "control" tenen matisos importants que no acabo de saber traduir bé). Fet que em fa preguntar: ¿és ell mateix una víctima d'una versió contemporània del Projecte MKULTRA de control mentral de la CIA i que no els ha acabat de funcionar bé?

PD: Amb tot el que he dit, amb tot l'aiguabarreig de dades que us he donat, torna a plantejar-se la qüestió apuntada pel Debord: ¿amb què us heu quedat? ¿fins a quin punt us he informat i a partir de quin punt us he, contràriament, desinformat? ¿N'heu sortit uns ciutadans més formats i responsables o, del revés, més confusos i paralitzats? Ahh, alerta amb les conspiracions!

PD2: Avui és 11 - 1 - 11, dia internacional de la conspiració segons Al-Qaeda, a l'espera del dia universal que serà el proper novembre! Fa un parell d'anys també vaig celebrar una efemèride semblant per a parlar-ne.

El Sudan i la Xina: el triomf de la injustícia i la demència.

2011-01-08T20:35:00.004+01:00

Demà, si finalment els deixen, el sud del Sudan (capital a Juba, majoria cristiana-animista analfabeta que practica l'ablació) començarà a votar per a independitzar-se del nord (capital a Khartum, majoria musulmana també analfabeta i que practica l'ablació), i triomfarà la injustícia. No pel fet en sí, evidentment, que tot el dret hi tenen, sobretot quan han petit persecussions sagnants i dues guerres civils (la darrera a mitjans vuitanta, que va causar 2 milions de morts i 4 milions de desplaçats, quasibé res!), sinó pel rerefons que garanteix la celebració d'aquest referèndum: el president del Sudan, Omar al-Bashir, permet que se celebri perquè els EUA li han garantit la immunitat judicial només si es duen a terme les votacions.

Sí, sí, tal com sona: un terrible carnisser, un autèntic criminal de guerra reclamat infructuosament pel Tribunal Internacional de Justícia de La Haya per la seva responsabilitat en les atrocitats comeses, entre d'altres, durant el conflicte de Darfur, rebrà tot el suport dels estatunidencs per a no haver d'asseure's mai davant d'un jutge si permet que el sud del país s'independitzi. Un fet escandalós que gairebé no ha trobat ressó en la premsa, tret d'alguna excepció honrosa.

Quin interès hi poden tenir els EUA? Petroli, potser? Sí, evidentment, no calia dir-ho: els majors jaciments de petroli de l'actual Sudan es troben a la part que demà s'independitzarà amb el patrocini i observança dels americans. Bé, no només dels americans, sinó també dels màxims exponents del nostre actual capitalisme ultradepredador, com ara els nostres honrats banquers (sí, sí, aquí també hi suquen) i la Xina. Ah, la Xina! Aquell país de bojos que està repetint els desastres de la bombolla immobiliària espanyola però a una escala estratosfèrica i sideral que només ells poden aconseguir. Segur que ja sabíeu que la Xina està avançant a passos agegantats cap al cim dels països més rics del món, però el que potser no sabíeu és com estan generant tanta riquesa. Els manuals escolàstics neoliberals que són els nostres diaris ens repeteixen la cançoneta del lliure mercat, de la sana competència i de l'esperit emprenedor que genera diners només de somriure, i on les televisions abans mostraven una població rural que collia patates ara ens en mostra una d'urbanitzada i que munta empreses de traducció (perdó que reincideixi en el comentari que vaig deixar en el post d'ahir, però és que en el fons torna a ser el mateix). Doncs no, i un be negre! Amb això només no n'hi ha prou. Com ja deia, han fet servir la fòrmula espanyola de l'especulació immobiliària, però a lo bèstia. Mireu aquest enllaç i flipeu: ciutats senceres on no hi viu ningú (20 noves cada any!!), més de 60 milions de pisos buits... això no és cap bombolla, és la mare de totes les bombolles! I quan peti... aviam qui és el guapo que els hi compra un Van Gogh per uns quants milions de trilions de dólars per a equilibrar balanços...

PD: entestats en donar-me arguments en favor de la destrucció de la indústria del llibre, avui m'he trobat aquest article sobre llibres i pirateria a la secció d'economia del diari Avui! Cada cop dissimulen menys... ja queda clar que els llibres no són principalment cultura, sinó peles i benefici...

Digitalitzar és democratitzar? El cas del llibre de Robert Darnton

2011-01-07T19:21:00.001+01:00

Em sap greu si m'estic fent massa pesat parlant de llibres i noves tecnologies, però aquests dies d'atrafegamenta a la llibreria m'estan fent veure, cada dos per tres, casos que demostren que la indústria del llibre va de pet cap a l'abisme, i m'entren ganes enormes de fotre-li un cop de peu al cul i que es mori d'una puta vegada (la indústria, recalco, no el seu món).

Ara mateix m'ha tret de polleguera atansar-me amb interès al llibre Digitalitzar és democratitzar? El cas dels llibres, publicat fa pocs mesos per l'editorial Arcàdia, i trobar-me que és un recull de tres articles que no arriba ni a les 90 pàgines i que costa... 11,80€!! A sobre, el llibre està protegit pel Copyright tradicional, res de Creative Commons o Copylefts. Resumint, que ni el preu ni la llicència són gens adients amb el tema tractat.

El tema, tanmateix, és molt interessant, i per a qui tingui ganes de llegir-se'l sense haver de desembutxacar 12 eurons (com jo mateix, que me'l pensava regalar per Reis per un preu digne), pot practicar el seu anglès llegint-ne els articles originals, publicats al The New York Review of Books:

-Capítol 1: Google i el futur dels llibres = Google & the future of books.

-Capítol 2: El paisatge de la informació = The library in the new age.

-Capítol 3: Digitalitzar, democratitzar = Digitize, Democratize (no és cap article, és la conferència que va llegir a la Fira de Frankfurt).

Lectura de començament d'any - Desde la Izquierda: 80 entrevistas

2011-01-03T15:02:00.001+01:00

Si fa un parell de dies vaig acabar l'any recomanant-vos el llibre "Manual del torturador español", avui us animo a començar aquest 2011 amb la lectura de "Desde la Izquierda: 80 entrevistas y un breve epílogo", on en Salvador López Arnal recull les converses que ha mantingut els darrers anys amb diferent gent d'esquerres, alguns de més coneguts (Santiago Alba Rico, Tariq Alí, Francisco Fernández Buey) però la majoria d'ells no gaire gens coneguts pel gran públic, però igual d'interessants o encara més.

El llibre està en format PDF i amb llicència Copyleft. A l'enllaç que us dono hi ha "només" (269 pàgines!) la primera part de l'obra, que s'anirà publicant al llarg del 2011 i que comptarà en total amb 4 volums.

Està dedicat "als ciutadans i ciutadanes que no han claudicat ni tenen intenció de claudicar", amb lo qual puc estar segur que agradarà també a molts dels lectors pacients d'aquest blog .

L'origen de les migracions modernes (Arcadi Oliveres)

2011-01-02T15:00:00.004+01:00

Fa dies que vull resumir aquí al blog el documental L'obsolescència programada, que va emetre TV3 ara fa un parell de setmanes. És llarguet i encara no m'hi he posat, però aprofitant que un dels blogs que recomano a la dreta ens ha desitjat una bona entrada d'any amb aquest petit vídeo de l'Arcadi Oliveres, he pensat de practicar fent-ne el resum:

—Segons un recent informe del Senat estatunidenc, a Guinea Equatorial (antiga colònia espanyola) tenen una renda per càpita de 500$. L'empresa Exxon-Mobil (la que extreu el petroli allà) hi genera uns beneficis tals que, en cas de repartir-los entre els seus habitants, la renda per càpita dels guineans pujaria fins als 35.000$ (per damunt dels 28.000$ dels espanyols).

—Qui es queda amb els calés? El president sanguinari del país, Teodoro Obiang, i la seva tropa de familiars, amics i coneguts (p.ex. els ministres), que creen unes societats-pantalla per a guardar-hi els diners... al Banc de Santander.

—Quan Hassan II de Marroc va morir, va deixar (a París i no a Rabat; al seu nom, no al del Marroc) 50.000 milions de dòlars. El deute extern del Marroc és de 20.000 milions.

—Els països deutors del Tercer Món ens envien cada any, en concepte de deute, una quantitat que oscil·la entre 5 i 6 vegades els diners de l'ajuda al desenvolupament que nosaltres els enviem.

—Espanya rep cada any 900 milions d'euros dels països del Tercer Món. Seria molt fàcil perdonar-los aquest deute, tenint en compte que la quantitat defraudada a l'Estat és gairebé 10 vegades superior: la Pompeu Fabra va fer un estudi sobre el frau fiscal dels rics a l'Estat espanyol: 80.000 milions d'euros cada any.

—El mercat d'armes (del nord cap al sud) és invers al mercat de droga (del sud cap al nord). És lògic deduir que sovint una cosa es paga amb l'altra. Ara bé, només s'ha pogut demostrar poques vegades, una de les quals va ser l'afer Iran Contra: els EUA deixaven aterrar al seu país avions carregats de droga provinents de Colòmbia, amb la condició de què serien reomplerts amb armes que, de camí de tornada, serien entregades a les Contres de Nicaragua que lluitaven contra els sandinistes. L'encarregat estatunidenc d'aquesta operació es diu Robert Gates, i a dia d'avui és... el secretari de Defensa dels EUA.

—Espanya és el 6è país del món que més armes exporta. I és el 2n (després dels EUA) en exportar munició a les guerres africanes.

—Segons el Ministeri de l'Interior espanyol, entre els anys 2006 i 2008 van morir 12.000 immigrants provant d'arribar a les costes espanyoles (peninsulars o a les Canàries).

***[Actualitzat 13/01/2011]: Resum del segon vídeo:

http://www.youtube.com/v/_TR8dMPBl98

***[Actualitzat 25/01/2011]: A Rebelión han publicat aquesta transcripció del text del vídeo.

Lectura de cap d'any: El Manual del Torturador Español

2010-12-31T12:29:00.000+01:00

Com que treballo en una llibreria, se suposa que sóc llibreter. I els llibreters se suposa que recomanen llibres. Com que és cap d'any (i se suposa que és temps de bones intencions), assumirem tots tres pressupòsits (que ja és molt pressuposar) i us recomanaré un llibre.

El llibre en qüestió es diu El manual del torturador español, i el seu autor es el basc Xabier Makazaga. ¿Per què us el recomano? Perquè és de rabiosa actualitat. I ho és per dos motius:

(1) Perquè ahir mateix, en clara confirmació de la tesi del llibre, es va condemnar quatre Guàrdies Civils per haver torturat els dos etarres que havien col·locat la bomba a l'aeroport de Barajas. Un fet que en el seu dia van negar tan el "defensor del pueblo español" com el llavors Ministre de l'Interior Alfredo Pérez Rubalcaba. Curiosament, a més, en una d'aquestes "curiositats" que caracteritzen les monarquies bananeres com Espanya, ha desaparegut de la web d'interior l'arxiu amb les gravacions on en Rugalcalba refusava les acusacions de tortura avui confirmades, tal i com denuncia Ignacio Escolar en aquest article.

(2) Perquè des de fa uns dies el llibre està sent perseguit i censurat. Ningú millor que els editors per a explicar-ho, i per això us reprodueixo el comunicat que l'editorial Txalaparta va publicar el passat dia 21 de desembre en resposta als atacs als seus llibres i a la llibertat d'expressió:

Como es público ya, algunos periódicos de Madrid (La Razón, ABC), comenzaron recientemente una campaña denunciando que el libro de Xabier Makazaga Manual del torturador español, publicado por nuestra editorial, estaba presente en unas 30 bibliotecas públicas de Vizcaya, Guipúzcoa y Álava.

Seguidamente el Partido Popular manifestó que iba a solicitar del Gobierno Vasco la retirada de esos libros de las bibliotecas. A instancias de esta formación, la alcaldesa socialista de Basauri procedió a la retirada del libro de la biblioteca pública de dicha localidad. Por su parte, el Gobierno Vasco respondió que las bibliotecas eran competencia de los ayuntamientos y a ellos les correspondía, en su caso, la retirada o no del libro.

Ante estos hechos la Editorial Txalaparta quiere hacer públicos los siguientes acuerdos:

1.- Nos parece deleznable, tanto la campaña de la prensa madrileña como la actitud del PP y del PSOE en este tema. Esta impostura, propia de una dictadura, niega y anatemiza los informes presentados por instancias internacionales como la ONU y organismos como Amnistía Internacional dando la razón al autor del libro, que critica la negación de la tortura que se produce en España como un elemento que da pie a que continúe esta práctica. Bajo el paraguas de que cualquier crítica en materia de derechos humanos apoya el terrorismo, esta dinámica da un paso más allá en el recorte de los mismos, puesto que ataca frontalmente el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Hu manos, que declara que «Todo individuo tiene derecho a! la libe rtad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y de recibir informaciones y opiniones de todo tipo, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión».

2.- Hacemos un llamamiento a instancias internacionales, instituciones, partidos políticos, agentes sociales, profesionales del mundo editorial, bibliotecarios y a la ciudadanía en general a que no acepten este tipo de recortes de libertades, defiendan el derecho a recibir una información veraz y plural, y denuncien en su caso, sin temor, las torturas y malos tratos.

3.- Agradecemos la actitud de los bibliotecarios vascos que han salido públicamente en defensa de la libertad de expresión.

4.- Anunciamos que hacemos nuestra la protesta que el Observatorio de Derechos Humanos de Euskal Herria, Behatokia, ha enviado al Sr. Frank de la Rue, Re lator Especial sobre Libertad de Opinión y de Expresión, dependiente del Alto Comisariado de Naciones Unidas para los Derechos Humanos, con sede en Ginebra, y que adjuntamos a este comunicado.

5.- Por último, anunciamos que a partir de este momento y de acuerdo con el autor, la Editorial Txalaparta ha decidido colgar en su página web, de forma gratuita, el libro Manual del torturador español.

* * * *

PD: Sense que tingui res a veure, però tampoc sense poder estar-me'n de comentar-ho, he de ressaltar que ahir va morir en Bobby Farrell, el cantant del grup Bonney M. No és que tingui devoció per aquest grup, però com que sabeu que m'atrauen les teories conspiratives i les casualitats simbòliques, no deixa de ser curiós que es morís el mateix dia en què 94 anys abans ho havia fet en Rasputin, el místic rus protagonista d'una de les seves cançons més enganxoses.

PD2: Bon any nou!

Urbanisme de crisi: Hoovervilles (des de 1929 fins avui)

2010-12-21T19:22:00.000+01:00

Em permeto la llicència de copiar-li la idea a aquesta entrada del blog Impresiones Mías (que m'ha agradat i ha passat a engreixar la llista de blogs que segueixo a la columna de la dreta) i reproduir dues fotos que tenen 80 anys de diferència però que denuncien unes mateixes circumstàncies, a saber, que les crisis especuladores provoquen grans bosses de pobres sensesostre (bé, amb sostre sí, però indigne per a una família):

La primera fotografia és de principis dels anys trenta (després del crack borsari del 1929), mentre que la segona és d'un parc de Buenos Aires, d'aquest mateix any nostre 2010 (podeu llegir aquesta notícia lamentable que en parla). Els americans, sempre tan veloços a l'hora de crear neologismes, van anomenar Hoovervilles aquestes noves barriades populars, en honor a Herbert Hoover, president dels EUA durant la Gran Depressió dels anys 40. Això de les Hoovervilles ho vaig descobrir ara fa uns mesos mirant La Noche Temática per TV2, programa que aprofito per a encoratjar-vos a descarregar sencer (fote't, Sinde!) des d'aquest enllaç. Pròpiament, és el primer documental, però els altres dos també paguen la pena.

PD: Si voleu practicar l'anglès, també el podeu mirar a través d'aquest enllaç al Youtube. La persona que l'ha penjat, per a prevenir qualsevol intent de censura, hi ha afegit el següent text: "Copyright Disclaimer Under Section 107 of the Copyright Act 1976, allowance is made for "fair use" for purposes such as criticism, comment, news reporting, teaching, scholarship, and research. Fair use is a use permitted by copyright statute that might otherwise be infringing. Non-profit, educational or personal use tips the balance in favor of fair use." Mentalitat americana!

Eichmann i el sots-director d'Olot: la culpabilitat de la grisor administrativa

2010-12-16T20:59:00.002+01:00

Davant de l'empitjorament de les condicions de vida de la majoria de ciutadans (allò que se sol resumir en el terme "crisi" amb la intenció de transportar perversament l'atenció cap a l'economia i les seves xifres i no cap a les persones i els seus patiments) es poden donar diversos tipus de reacció, com ara:

(1) Una de política (en el seu sentit més ampli: no només de la casta política, sinó també de la ciutadania) encaminada a resoldre els problemes de la gent i garantir-los els seus drets bàsics (habitatge, educació, salut). Malauradament, en el nostre món capitalista això (que no deixa de ser l'aspiració socialista) segueix sonant com una vella cançó utòpica, i la política real n'esdevé una autèntica perversió.

(2) Una de resignada. És la que domina.

(3) Una de violenta. L'excepció que hem vist a Olot.

Dit això, i afegint també que no puc celebrar gairebé mai que assassinin una persona, dic també que no puc deixar d'alegrar-me de què, en un món que es mou únicament entre el no acompliment del punt 1 i la quotidianitat covarda del punt 2, hi hagi també (i finalment!) gent que respongui de la manera 3 davant de la injustícia. Atès que tants anys de pau resignada i egoista no ens han conduït ni un sol pas endavant cap a l'assoliment del punt 1, l'esperança del canvi rau, malauradament, en l'augment de seguidors del punt 3, que amenacin per la força la bombolla moral en què ens hem refugiat tots plegats (quatrecents sots-directors bancaris morts més tard, potser els supervivents no tinguin la mà tan presta a executar desnonaments). Que consti, tanmateix, que considero que l'única manera legítima i defensable de vèncer la injustícia és la via democràtica i política. El problema, torno a dir, és que les nostres sedicents democràcia i política no estan per la feina, i encara col·laboren entusiastament en aprofundir els desnivells d'injustícia actualment existents pel bé del Capital.

No puc deixar de passar l'avinentesa i no remarcar el fet de què tal dia com ahir, un 15 de desembre, van morir ajusticiats, amb 49 anys de diferència, dos clars exemples de l'amoralitat més genuïnament moderna: la del buròcrata gris, la de l'administrador fidel que "es limita" a fer bé la seva feina, sense considerar els estralls que aquesta professionalitat desferma ben lluny de la seva mirada. En tots dos casos, però amb 49 anys de diferència, dues persones (d'una banda el nostre Pere Puig Puntí, i de l'altra un agent del Mossad) van decidir saltar-se la legalitat existent (el primer liant-se a trets, el segon passant-se pel forro dels collons la sobirania d'un Estat i segrestant-ne un ciutadà) per a aplicar justícia. Cap de les dues víctimes no havia matat mai ningú, ni comès cap delicte, però per les seves mans hi passava cada dia un fil que, estirant-lo, ens portava, d'una banda, a l'extermini sistemàtic de milers de jueus i, de l'altra, l'expoli (també sistemàtic) que a occident deixa milers de persones sense sostre i al Tercer Món molts milers més sense vida.

Operació Paperclip: les relacions dels USA amb els nazis

2010-12-15T18:28:00.001+01:00

Aprofitant que avui fa 49 anys que finalitzava el judici contra Adolf Eichmann (sentenciant-lo a mort), i seguint amb la línia apuntada en la meva darrera entrada d'aprofitar el blog com a arxivador de PDF, em faig ressò d'uns quants documents apareguts recentment on es posa de manifest la protecció que els grans valedors de la llibertat i la moral occidental (permeteu-me ser cínic amb els gringos) van oferir a molts nazis:

(1) Un recent informe (que he tret d'aquest enllaç) de 110 pàgines i titulat Hitler's Shadow - Nazi War Criminals, US Intelligence & the Cold War.

(2) Els arxius que es van desclassificar ara farà un mes (p.ex. aquest article d'El Mundo en parlava), publicats en aquest enllaç pel New York Times i en aquest altre pel The National Security Archive. Els poso tots dos perquè no sé si un està més censurat que l'altre. Bé, de fet ara mateix no sé ni si es tracta del mateix document... coses de la pressa i la falta de temps.

En total no gaire cosa, no res, petites minúcies que ens ajudaran a entendre una mica millor la ja coneguda (però no gaire famosa) Operació Paperclip.

Sobre la futura reforma de les pensions

2010-12-14T20:28:00.001+01:00

Entre d'altres usos, aquest meu blog em serveix per a tenir a l'abast (des de qualsevol lloc amb connexió a internet) documents i textos que m'interessen. És una funció que ja he emprat alguna altra vegada, però ara que se m'ha mort l'ordinador en veig molt més la utilitat, no només perquè m'adono del risc de perdre un enllaç o un PDF (del qual n'acabo oblidant el títol i, per tant, la possibilitat de tornar-lo a recuperar en un futur) sinó també perquè ara que no tinc un ordinador propi sinó tres de prestats (el de la Laura, el dels pares i el de la feina) la meva lectura s'ha tornat més fragmentària i, en el cas dels documents llargs és la millor opció per als caps despitats com el meu (perquè l'altra és copiar-me'ls en un USB, però comporta el risc de perdre no només el PDF sinó, amb ell, l'USB).

Al gra. Com que som un país amb una alta mortalitat diferencial per classe social (els més pobres viuen 10 anys menys que els més rics, o, com recorden des d'aquest blog, es dóna el fet profundament injust que el personal de neteja de la Universitat hagi de treballar dos anys més —alguns com David Taguas demanen fins i tot cinc anys més— per pagar les pensions d'un catedràtic que el sobreviurà sis anys més) i ara a sobre se'ns ve al damunt una reforma neoliberal de les pensions (és a dir, un greu empitjorament) que el govern tirarà endavant aquest proper més de gener aprofitant la més que probable pròrroga de l'estat d'Alarma aplicat arran de la vaga dels controladors aeris, amb tot plegat —deia, sort que volia ser breu— són molt interessants, sinó indispensables, els següents documents:

(1) L'economista Daniel Albarracín, en la seva darrera entrada al blog (que segueixo a la columna de la dreta), ha preparat aquestes diapositives sobre el tema.

(2) ATTAC, per la seva banda, n'ha preparat un PDF de 70 pàgines: ¿Están en peligro las pensiones públicas?

Quan tingui una miqueta més de temps, me les llegiré a fons.

Més crides televisives a l'assassinat: Jaime Bayly contra Chávez

2010-12-11T16:19:00.003+01:00

Si fa un parell de dies parlàvem de la retransmissió televisiva on un assessor del Primer Ministre canadenc es pronunciava en favor de l'assassinat del fundador de Wikileaks, avui ens n'hem de fer ressó d'una altra petició de mort contra el Julian Assange, aquest cop per part de Bob Beckel, comentarista de la cadena Fox Business: aquí en teniu la notícia.

I si amb això no en tinguéssim prou, canviarem d'objectiu i passarem a voler que sigui el president veneçolà, Hugo Chávez, qui aparegui mort. Així es va manifestar, en una entrevista que va ser emesa el passat 30 de novembre, l'escriptor peruà Jaime Bayly en el seu programa de la televisió MegaTv (on entrevistava un actor i humorista veneçolà autoexiliat a Miami, Orlando Urdaneta):

L'entrevista fot fàstic per tots cantons i des del primer minut (els paios ja són d'una estètica encorbatadament desagradable), però el Jaime Bayly ja tira pel dret al minut 2:45: "estoy de acuerdo contigo salvo en una cosa, y es que tú dices que matar a Chávez no tendría sentido". Al seu torn, l'Orlando Urdaneta comença una mica més fi, defensant no un assassinat sinó el cop d'Estat (minut 3:45): "a Chávez no se le va a sacar en unas elecciones [...] lo que hay que trabajar es el derrocamiento". Una mica més endavant (4:50) ens explica en què consisteix el mètode de "el golpe suave" per a fer sortir els tirans d'un govern. Entren llavors en un moment més intrascendent de l'entrevista (bé, això d'entrevista és una manera de parlar, perquè el Bayly aquest interromp contínuament i no deixa que l'interrompin), i a partir del 9:25 tornen a la càrrega, fins a l'apoteosi final, on el Bayly afirma (11:24): "yo soy más partidario de que un patriota venezolano o un militar venezolano se encargue de que Chávez se reuna con el altísimo". I l'altre respon: "eso sería un sueño de oro, y obviamente lo que no se debe, como buen cristiano, es dejar de rezar por ello". Amén. I el Bayly remata (valgui la redundància): "y que se lleve a Fidel, a Raúl, a Chávez, a Evo y a Daniel Ortega". Visca el multi-magnicidi!

Amb tot plegat, en refermo en el que vaig dir fa dos dies i no tinc més remei que clamar ben fort que, si cal matar ningú, que es mati els BANQ... [ups, perdoneu, em truquen al telèfon ; acabarem la frase en una altre ocasió].

Netbook, portàtil o torre?

2010-12-10T15:58:00.004+01:00

Quinze dies el cap donant-me voltes (i jo a vosaltres la tabarra) amb crisis, protofeixismes mileuristes i nocions bàsiques d'economia contemporània i avui que porto tot el dia pensant si és millor que em compri un Netbook, un altre portàtil o una torre que em dongui millors prestacions pel mateix preu. Marededéusenyor, que en sóc de frívol!

Tot, però, té una explicació. I és que se m'ha tornat a morir el portàtil. Sí, aquell vell portàtil de coll de goma de la Generalitat Valenciana que vaig heretar de la meua germana fa tot just un any i mig. I prou que ha durat, el pobret. I tampoc sé del cert si ha estat ell mateix que ha decidit morir-se o bé me l'ha mort un escamot de franctiradors dins d'aquesta guerra internàutica que s'ha declarat aquests dies després de la detenció del Julian Assange [si hi vols participar, llegeix aquesta pàgina]. Les meves sospites es fonamenten en què, ves-tu-per-on, feia tot just dos dies que m'havia descarregat el famós arxiu-assegurança de Wikileaks. Però vaja, que tampoc és ara moment de llàgrimes ni mocadors (sino de machete en mano contra els ban...) ni de donar sortida a les meves pulsions conspiranoiques....

En fi, que ens hem posat (la meva llibreta i jo, en combat desigual) un pressupost màxim (però màxim màxim) de 600€, i no tinc clar si agafar-me un bon netbook o bé un portàtil de gama baixa. D'una banda, l'ordinador només el faig servir per a navegar per internet i per a escriure i escoltar música, és a dir, que tampoc no necessito que tingui grans prestacions i en aquest sentit amb un Netbook en tindria més que suficient. Però em fa por que el teclat se'm faci massa petit (tot i que n'he estat potinejant un a l'Fnac, i sembla que s'hi pot escriure força decentment, però una cosa és jugar-hi 2 minuts i una altra escriure-hi durant un parell d'hores) i, sobretot, que la pantalla se'm quedi curta, perquè quan tradueixo (bé, quan traduïa, perquè he deixat l'Alba Rico abandonat al ciber-Naxos) necessito partir la pantalla en dos i no sé si m'hi cabria en una pantalleta de 10 polzades... Per a acabar-ho d'adobar, també he pensat (ja que al final fan més d'ordinadors estàtils que portàtils, i acaben sent tant de sobretaula com un ordinador tradicional) que una bona opció seria comprar-me una torre, que encara surt més barata. Ara bé, llavors l'hauria de posar a l'habitació dels convidats, i no podria compaginar estar-me a l'ordinador mentre fan algo a la tele (tipus partit del Barça, per exemple), perquè no crec que a la Laura li fes gaire gràcia de tenir mitja taula del menjador eternament ocupada per un pantallot d'ordinador. Què complicat que és el món...

L'enemic són els bancs (i els seus interessos)

2010-12-09T19:37:00.004+01:00

Mentre la massa protofeixista (i majoritàriament mileurista) segueix bramant contra els controladors aeris, els bancs segueixen pixant-se'ns a la cara. Acabem de saber que l'interès que cobraran a Irlanda (és a dir, als ciutadans irlandesos) pel "rescat" econòmic serà del 5,8%. Un càlcul ràpid que he llegit en l'article d'on he tret aquesta informació diu que a cada irlandès li costarà uns 55€ al mes. Mentrestant, també hem sabut que la Reserva Federal dels Estats Units va repartir (en més de 21.000 operacions secretes des de desembre de 2007 fins a juliol de 2010) més 3,3 bilions de dòlars a grans entitats financeres i empresarials amb un interès ridícul del... 0,25%!! Al seu torn, el Banc Central Europeu està proporcionant liquidesa als bancs privats amb un interès de només l'1%. El negoci, com podeu comprovar, és rodó per a la banca, perquè els diners que "els han prestat" (bé, se l'han prestat entre ells) a molt baix interès l'han invertit comprant deute dels països endeutats com Irlanda, els ciutadans dels quals els hauran de tornar al 5,8%.

Aquests dies m'he començat a fullejar el llibre Ajuste y Salario: Las consecuencias del neoliberalismo en América Latina y Estados Unidos (aquí en teniu la fitxa de l'editorial, i aquí la ressenya de l'economista Daniel Albarracín), i malgrat el poc que en porto llegit no puc deixar de constatar que és de rabiosa actualitat: d'una banda, la confirmació de què les economies tradicionals cada cop tenen menys pes en el tràfic de diners, i que el nostre món se sustena en el capital financer i bancari. La desproporció entre els diners "reals" i els que es passegen cada dia per les borses és esfereïdora, i tota la riquesa d'un país, com ara Irlanda (que no fa ni 10 anys era considerat el segon país amb la renda per càpita més alta d'Europa, per a major ridícul dels patrons d'anàlisi capitalista i els seus servils propagandistes, com aquest articulista de Libertaz Digital allà per l'any 2003) gairebé no val res en comparació amb l'intercanvi entre dues entitats financeres. Si volen ensorrar un país, poden, perquè tots els conreus, tot el bestiar, tota la indústria i tots els treballadors no són sinó un moc de refredat de tardor enfront del vòmit d'un guiri atipat a base de paelles i sangries.

L'altra punt (de fonamentació clarament marxista), és que, en la lluita de classes capitalista, en una banda de la trinxera hi som tots els assalariats (siguem mileuristes o de sou astronòmic com els controladors) i en l'altra els capitalistes (rentistes, banquers i especuladors de tota mena). Així, mentre els assalariats ens barallem entre nosaltres perquè els mocs d'alguns treballadors són massa verds i espessos comparats amb els d'uns altres, el capital es va fotent un bon tiberi amb la nostra plusvàlua, i no trigarem gaire a veure caure els seus vòmits damunt nostre.

Han començat pels controladors, però ara al gener és probable que segueixin pels funcionaris i els pensionistes. Però a la gent tant se li'n fot: diran que aquells també cobren massa i que els iaios viuen com reis. I per si algú es queixa, cap problema que encara tindrem l'estat d'alarma i l'exèrcit per a tornar a la pau social. Pau social que, recordem-ho mil i una vegades, només es trenca si 300 mil persones no poden viatjar en avió (un privilegi), no pas si són milions les que es queden sense feina ni subsidi ni casa (que, cal també recordar-ho, se suposa que són un dret bàsic).

El poble feixista s'alça contra els controladors aeris

2010-12-06T14:15:00.014+01:00

Escric des de la feina. Sí, ja ho sé: és dilluns festiu, dilluns de pont, dilluns de vacances, però a mi em troca treballar d'11 a 20h. I demà, també. I no tinc cap altre festiu fins passat Reis (exceptuant Nadal, gràcies a déu i la mare que el va parir aquell dia). I la meva nòmina seguirà sent infra-mileurista, de 899€ al mes. Ho explico per a què quedi ben clar que sóc a un parell de galàxies de la nòmina privilegiada dels controladors aeris. Però que, tanmateix, m'hi solidaritzo.

No entraré aquí a desgranar les mentides i manipulacions abocades contra la vaga encoberta dels controladors, perquè són moltes i perquè (sobretot) d'altres ja s'han encarregat de fer-ho abans i millor que jo. Valgui, a tall d'exemple, la pàgina creada pels propis controladors (premeu aquí) o aquest fil de Racocatalà o aquest article a Kaosenlared o aquesta entrada al blog d'un guionista que es va haver de quedar a un dels aeroports de Londres.

Només m'interessa de destacar (seguint també un altre article de Kaosenlared, que recomano llegir sencer) la confirmació, per si en quedava cap dubte, de què l'Estat espanyol és feixista del cap fins a les potes. Aquestes (les potes, o les masses, o la classe treballadora sense consciència de ser-ho) ja van mostrar maneres durant la passada Vaga General, però ara ja s'han tret del tot la careta quan bramen enfurismades en favor de les mesures militars extraordinàries que el cap (el govern, l'Estat) ha aprovat per a reprimir els controladors. I és que en aquest quadre que acabo de dibuixar s'hi resumeix l'essència del feixisme: la conjunció feliç del militarisme i de la fúria irracional de la massa. Vuitanta quatre anys més tard, tornem a sentir els crits de Millán-Astray contra Miguel de Unamuno: "Viva la muerte! Muera la inteligencia!". I tornem a submergir-nos en èpoques molt fosques i estúpides.

-[Actualitzacions vàries]:

(1) La narración de la esposa de un controlador (de "La maldekstra kolono").

(2) Controladores: puntos de vista (de "La maldekstra kolono")

(3) Es el pueblo de izquierdas quien debe declararse en Estado de Alarma (comunicat d'Izquierda Anticapitalista).

(4) Controladores aéreos, dictadura y consenso (d'Íñigo Errejón, a Kaosenlared).

(5) Del decreto al estado de alarma (versió actualitzada, per part de Rafael Cid de CGT, del famós poema de Matin Niemoller normalment atribuït a Bertold Brecht: "Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, jo vaig callar perquè no era comunista...").

(6) L'estat d'Alarma és il·legal i la llei de militarització està derogada (de La Voz de Galicia, a través del Racó Català).

(7) La noche de los cristales rotos. Ensayo general (de Marcos González Sedano, a Kaosenlared).

(8) Posicionament de l'Asociación de Fiscales davant de l'actuació del Fiscal General (s'hi posicionen en contra).

(9) La nòmina d'un controlador aeri i les mentides del govern.

(10) AENA en quiebra.

(11) El caso de los controladores aereos y el fascismo líquido habitual. [de Theleme, de La Comunidad de blogs d'El País].

(12) Controladores: ¿chivo expiatorio o una cortina de humo? [(23/12/2010) Un bon resum de Ramiro Feijoo]

(13) Españoles, ¿sois idiotas? [carta al director del Diari de Navarra d'en Jesús Sanz Astigarraga]

* * * *

PD: No té res a veure (bé, de fet sí, em temo), però aprofito per a donar l'enllaç actualment operatiu de Wikileaks: http://213.251.145.96/

-[Actualització]: En aquest altre enllaç es pot anar consultant els "mirrors" ("miralls") des d'on consultar Wikileaks.

PD2: I l'enllaç a l'arxiu que conté d'altres documents encara no revelats, i del que en donaran la clau si l'Assange mor abans d'hora:

http://thepiratebay.org/torrent/5741985/INSURANCE.AES256_WIKILEAKS.SECRET.DOCUMENT.2010.08.06

Assassinar l'enemic

2010-12-02T13:33:00.004+01:00

"Well, I think Assange should be assassinated, actually; I think Obama should put out a contract and maybe use a drone or something". ["Bé, penso que Assange hauria de ser assassinat, de fet; i penso que Obama hauria de contractar un mercenari o potser enviar-li un "drone"* o alguna altra cosa"].

* un "drone" és un aparell volador no tripulat, usat per exemple pels EUA a la guerra de l'Afganistan per a fer assassinats selectius sense risc de baixes.

Així comença la breu (però contundent) declaració televisiva de Tom Flanagan, assessor del Primer Ministre del Canadà, el conservador Stephen Harper.

I així acaba: "I won't fell unhappy if Assange disappear" ["No m'entristiré si l'Assange desapareix"].

I aquí no ha passat res. L'Avort voldria provar si la reacció és la mateixa si des d'aquest portal incitem a assassinar banquers i alts directius, però ara he de fer-me el dinar i no tinc temps per a experiments. Queda pendent.

Un, dos, tres... botifarra de pagès!!

2010-11-30T00:39:00.004+01:00

"La senyera ja voleia amb gran eufòria,
la tenora llença al vent son cant joiós,
recordant un gran moment de nostra història:
celebrant un 5 a 0 gloriós"

Digueu-me frívol perquè, després de més d'un parell de mesos sense escriure i amb la de coses greus que passen pel món (tambors de l'imperi a Corea, aparició prepotent i impune del Senyor X dels GAL, les filtracions de Wikileaks) i també a casa nostra (triomf contundent de la dreta a les eleccions del Principat), un servidor es digni a tornar a posar-se davant del teclat per a recordar uns versos escrits l'any 1974 pels 3 genis de Canet de Mar.

Aviam si em recupero, però darrerament m'he vist reduït a no gaire més que això: a mandrejar mentalment i a vegetar al sofà com un iaio vençut per les circumstàncies, com si només pogués aspirar a renegar davant del televisor i a emprar les poques energies que em vénen a dirigir-li, alçat i ferm, el dit del mig. Però quan avui m'he vist, en un bar de la Gran Via, rodejat d'una trentena de persones que també ho feien, després de cada gol, quan al televisor apareixien el Mourinho o el Cristiano Ronaldo, l'emoció ha estat tal que he excedit el meu empresonament: la botifarrada popular ha estat tan energètica que m'ha projectat a fora del meu no-fer-res, i he pensat que ja era hora de tornar a fer coses més importants.

I és per això que he decidit recuperar una de les més grans estrofes de la literatura catalana del segle XX, i amb ella, i també amb infinitat de dits d'altres culers, alçar novament el meu del mig mentre entono amb energia "l'un, dos, tres... botifarra de pagès!!".

PD: des del següents enllaç podreu veure un vídeo del Youtube (no gaire a l'altura del geni dels tres poetes, val a dir) on apareixen cantant la cançó a què faig referència (l'estrofa concreta, a partir del minut 1:00):

http://www.youtube.com/watch?v=xNIqEkzAmq0

PD2: expressió de la cultura popular, la cançó va tornar a ser enregistrada un parell d'anys més tard, i alguna de les estrofes canvia (qüestió que d'aquí a molts anys provocarà dures discussions acadèmiques i infinitat de tesis doctorals, amb la consegüent pujada del PIB):

http://www.youtube.com/watch?v=C-XeLcEl9hM

"Catalanistes, desfoguem-nos,

que ara es pot, gràcies al futbol,

cridar ben fort fins a escanyar-se:

som i serem... socis del Barça,

tant si es vol com si no es vol!"

Per a entendre la Reforma Laboral

2010-09-03T10:01:00.067+02:00

Com que s'acosta la data de la vaga general (29 de setembre, eh?) i jo segueixo una mica mosca amb el tema nominal (de nòmina, no de nom, tot i que posats a buscar-ne un seria "putada"), he decidit compartir amb vosaltres el meu kit en castellà de comprensió de la nova Reforma Laboral, que consta de:

(1) Un arxiu .DOC amb una anàlisi detallada de la Reforma. És una reproducció fidel del Decret, on les novetats hi apareixen destacades en vermell i les parts eliminades estan tatxades. Gairebé 50 pàgines.

(2) Un altre arxiu .DOC amb una anàlisi resumida de la Reforma. Quatre paginetes.

(3) La pàgina web que la Pirenaica Digital ha dedicat exclusivament a la Reforma Laboral. És d'on he tret els dos arxius anteriors, però com veureu és ple de molts altres articles sobre el tema.

(4) Un seguit d'articles que han publicat des de la pàgina de LABORO ("assessorament jurídic laboralista per a treballadors d'Espanya", on també hi tenen d'altres articles interessants com aquest), sota l'epígraf de Traducció de la Reforma Laboral i que han dividit en 6 parts:

a) Sobre com afecta els contractes temporals.

b) Sobre com afecta els acomiadaments.

c) Sobre els nous contractes i el FOGASA (fons de cobertura salarial).

d) Sobre els canvis d'horari, congelació de sous i acomiadament parcial.

e) Sobre l'atur.

f) Sobre l'administració pública.

[Actualització]: Vicenç Navarro publica avui mateix aquest article al seu blog (i que ha aparegut també al diari Público).

Com que m'han apujat el sou, ara cobro menys

2010-09-02T11:54:00.003+02:00

El conveni de Comerç i Arts Gràfiques (del que depenem les llibreries) portava gairebé dos anys sense actualitzar-se i, en conseqüència, els nostres sous tampoc no s'havien apujat a l'ombra taaaaan allargada de l'IPC. Finalment, aquest passat més de juliol va sortir publicat al DOC (o era al BOE?) i els treballadors vam cobrar tots els endarreriments acumulats. I ara, amb la nòmina d'agost, m'he trobat el regalet: m'han apujat la retenció de l'11% fins al 13,5%.

És a dir, que mentre per una banda m'han apujat el sou 14€ (uuuaaaauu!), per l'altra me'n retenen 27€ més. En definitiva, que gràcies a l'augment de sou he passat a cobrar 13€ menys cada mes. Visca la Pepa!

Sí, d'acord, que estem parlant de quantitats petites, però és que quan un es mou en el món de l'infra-mileurisme (tret que compartim el 65% de tots els assalariats) la simbologia de les xifres té un pes més important que el que li correspondria, i jo estava mínimament satisfet perquè, després d'un parell d'augments i les antiguitats acumulades en 7 anys a la mateixa empresa, havia assolit un sou tan terrorífic com de 912€ al mes. I ara, amb l'augment, torno a quedar per sota de la barrera psicològica dels 900 i m'he d'acontentar amb uns misèrrims 899€...

PD: Ara al matí, mentre buscava per internet ofertes per a quantitats industrials de trilita o dinamita, he trobat que l'Alba Rico ha publicat un nou article, i he decidit posar la meva creativitat no al servei de la venjança de classe sinó de la seva formació, i li he traduït l'article. Diners que m'estalvio!

Ligirofòbia, o fòbia als sorolls sobtats.

2010-08-28T22:26:00.008+02:00

Algun cop ja us he parlat del meu pànic envers tot allò que explota (petards, globus, trons i taps de cava), i si la vostra relació amb mi va més enllà d'internet llavors probablement m'haureu vist reaccionar de molt mala manera davant de qualsevol d'aquests imprevistos.

Reaccionar amb ansietats, suors fredes, desbocaments del cor i tenir ganes de desaparèixer de la faç de la terra no és una situació gens agradable, però la compartim tots els fòbics. A qui no en pateix cap (o potser no sap que la té perquè mai l'ha hagut d'encarar) li costa d'entendre la desmesura entre el la causa de la fòbia i la seva víctima. ¿Com és que no gosa baixar a la piscina, si l'aigua no fa res? ¿Per què s'enfila dalt d'una cadira, si total és una ratota de dos pams i mig? ¿Per què no pot dormir amb la porta tancada, si els monstres no existeixen (i que em perdonin els Mossos)?

Aquestes pors que acabo de descriure són pors que, si bé la gent no les pot acabar de comprendre, sí que sol arribar a poder entendre-les una mica i, per tant, respectar. Serà perquè són les més esteses, i qui més qui menys tothom coneix algun adult sensat i sense antecedents penals a qui li fa por l'aigua, la foscor o alguna bestiola. En canvi, teni'ls-hi por als petards o als trons és una cosa de nens i d'altres criatures immadures. Tothom, sí, coneix algú a qui no li agraden, però no solen tenir més de 6 anys.

I els mateixos ligirofòbics (collons amb la parauleta, que de tan estranya que és no ens posem d'acord ni en com l'escrivim: hi ha qui prefereix liguirofòbia) som els primers en pensar que la nostra fòbia és diferent a la resta, i encara ens n'avergonyim més que la resta de fòbics, evitem d'enfrontar-nos-hi per a no ser assenyalats com a nens immadurs i l'anem reforçant amb cada fugida. Com qui té morenes, sofrim en silenci i privadesa. ¡Com que no són poques les situacions en què la patim! Deu ser una de les fòbies més invasives de la vida de l'afectat: festes majors, partits de futbol, excursions a la muntanya, etc... contínuament ens hi hem d'enfrontar, i contínuament hem de fugir-ne humiliats. Així, com que no sabem de ningú més que la pateixi i solem ser jutjats amb una barreja de sornegueria i paternalisme, acabem per acceptar que lo nostre realment no és sinó un cas molt particular d'immaduresa infantil esdevinguda covardia.

Per això em va resultar tan important trobar l'altre dia dos fòrums en castellà on hi escriu gent que pateix el mateix problema, i descobrir-hi que fins i tot n'hi ha que tenen més de trenta anys com jo. La sensació d'alleujament que resulta de comprovar que no s'és un cas estrany és una de les coses que gairebé tothom comenta. Si hi voleu donar-hi una ullada, no deixa de ser curiós. Hi ha aquest fòrum en un portal més ampli que és diu Hipnosi, i aquesta altra pàgina feta expressament per a la ligirofòbia: APARTE (Asociación de Personas Afectadas por los Ruidos como Truenos o Estallidos). Collons també amb aquest nom, no trobeu? Tindrem fòbia a tot allò que sona fort, però si el que sona és malament el que tenim és molt mal criteri! ;-)

En qualsevol cas, aquí us deixo una selecció dels comentaris, que per qüestió de temps encara no he ordenat (ni encara menys traduït). Però penso "estudiar-los" aquesta mateixa setmana, perquè fa quinze dies que he començat a anar a un psicòleg (que em xucla 50€ per visita; fa uns 10 anys ho vaig intentar per la Seguretat Social, i no va anar bé), i part dels deures que m'ha demanat per a aquesta setmana és que racionalitzi algunes de les meves conductes per a associar-les amb la fòbia, i en els comentaris següents apareixen alguns comportaments que comparteixo.

* * *

--Llevo años de psicólogos y con uno de ellos empecé a tirar petarditos, ahora medianos, pero si veo a un niño encender uno, aunque sea pequeño, me pongo fatal, no lo entiendo!! Me puedo poner debajo mismo de los fuegos artificiales, pero mi sobrino juega con un globo y antes de que explote me paralizo TOTALMENTE, cómo es esto? En las bodas cada vez me voy asomando más a las tracas pero soy incapaz de andar por la calle cuando empiezan las fiestas.

--yo, como tú, he podido superar las tracas (aún no las enciendo) y me encantan las mascletás, he ido ya a muchas, pero no consigo avanzar con los petardos sueltos, sólo puedo si los tiro yo (también empecé con carpinteros, ahora voy por los super-masclets, aún me queda bastante) pero si otra persona los tira, no puedo, lo inesperado me sobrepasa

--pred22: He tirado petardos muy fuertes pero aun y así temo cuando los tiran otras personas.

--yo acabo de inflar tres globos y me he quedado con las piernas temblando.

--Por la tarde compre alguna caja y estube tirando con un amigo algunos petardos. Si os puede ayudar de algo yo pienso que tirar petardos, es una forma de sacar la adrenalina, haciendo reventar algo, es como si rompieras una vajilla ( si hay algun sicologo leyendo que sepa que alomejor esta idea es mia jejejeje)

--y en cuanto los petardos chicos, me siguen dando mas susto ... no se ... es un sonido totalmente diferente ... pero ya los consigo soportar.

--Muchas veces con una fobia tan difícil de llevar como la nuestra, que es tan invasiva, donde la “amenaza” está en todas partes, nosotros sometemos a nuestras parejas a una presión desmedida, injusta para ellas y que puede llevar a una ruptura.

--Hay otra clave que puede ayudarnos: si le temes a esa interrupción de tu tranquilidad, significa que le tienes miedo a los cambios, al sufrimiento, a los choques traumáticos. Es posible que si desarrollamos una personalidad timida y temerosa en la vida, sea mucho más difícil enfrentarlo. Pero si desarrollas una personalidad emprendedora, sin miedo a los cambios, feliz, en pocas palabras, si eres un "Hechao palante", un atrevido en todos los aspectos de tu vida, quizá solo asi podremos mirar nuestro problema con otros ojos, los ojos del cambio, los ojos de la libertad, los ojos del "yo puedo"..... Que lo logremos, ya es otro cantar.... como dicen, con palabras bonitas no logramos nada, pero ahi les dejo la clave....

--es cierto que el alcohol trankiliza el efecto de anticipación al ruido y que es, como veo en general en los demás tb, el que más nervioso nos pone.

--mi opción fue decidir no dejar de ir a los sitios por el hecho de la terrible ansiedad que me producía el que tirasen petardos, hubiese globos que pudieran explotar en cualquier momento, etc. Y al final, diría que he conseguido superar la "fobia con mayúsculas". Todavía siento unos ligeros nervios, por ejemplo, en un local donde hay muchos críos jugando con globos, los momentos previos a los fuegos artificiales, cuando voy a una boda y hay una traca y se acerca el momento de que la enciendan. Pero son unos nervios que no me impiden hacer frente a esa situación. Los podría comparar con los nervios previos a un examen que he preparado bien: tengo confianza en que lo voy a superar bien, pero todavía no tengo el examen delante y tengo esa ligero nerviosismo de qué preguntarán. Luego, cuando empieza el examen, me centro y todo va bien.

--Pues lo de los globos parecía que lo estaba superando, pero después de dos años me cansé y dejé de ir, y ahora tengo que empezar desde cero porque estoy como al principio o peor

--Hola a todos!Hoy terminan las fiestas de mi ciudad y me lo he pasado genial! ha habido petardos y globos y tengo que reconocer que al principio sobretodo cuando sales de casa me entraba un poco de panico..pero te tienes que dejar llevar por la fiesta e intentar no pensar en ello, habia veces que oia petardos y ya no sabia si era del jaleo de la musica o de ke!!

--Yo en particular, suelo NO sobresaltarme, si me toma por sorpresa la explosion, pero si se, o si veo que va a estallar no lo soporto y tengo la necesidad de huir de esa situacion. Me ha sucedido que un niño encienda un petardo a metros mio, sin que yo lo supiese y cuando estallo no me asuste para nada, pero estoy seguro, que si hubiera visto a ese niño, hubiera salido corriendo en sentido contrario, esto es algo que no logro comprender del todo.

-- Conseguí tirar petardos, cohetes, asistir a fuegos artificiales hasta el punto de considerar de que lo tenía superado, pero en el momento que te vas descuidando la fobia comienza a comerte terreno, llegando a los comienzos, ahora mismo estoy peor que nunca y a mi edad creo que voy a tener que convivir con ello el resto de mi vida, más aun cuando he podido controlar la mayoría de las situaciones cotidianas [45anys javisg].

--pred22: aquí muchos escribís que se ha de tomar con sentido del humor y que tenemos que aprender a reírnos de nosotros mismos y todo eso. Pues bueno, yo di pie a hacerlo durante un tiempo y el resultado fue un fracaso total: “La gente va a humillarte por la fobia, te la toman como una 'debilidad'”.

--thejack: Noto que además aparte del susto y la ansiedad que me provoca el momento o la situación, me hace ponerme muy violento cuando me siento acorralado. Soy un tío totalmente pacífico, pero no sé muy bien porqué, me está llevando a un terreno que no me gusta nada y no estoy cómodo.

--pred22: me cuesta encontrar tiempo y ganas para hacer los enfretamientos, ya que tengo la cabeza en 10.000 sitios y quizá necesitaría una pausa en mi vida.

--Dvalcas: Quizá eso pueda ayudarnos: Enfocarnos en otra cosa y no en la detonación en si.... La mente no puede pensar en dos cosas a la vez.

--Dvalcas: Otro aspecto que he descubierto a lo largo de los años, es que el miedo es, tanto al ruido o detonación, como a la descarga energética que conlleva. Me explico: la explosión es una interrupción brutal y violenta a mi mundo, es un golpe violento sin sentido al ambiente, y eso causa la adrenalina, el espanto, la tragedia. Es como si mi pequeño mundo se colapsara en ese instante, y la sensación horrible de no poder detenerlo.

--Dvalcas: Que hay otra clave que puede ayudarnos: si le temes a esa interrupción de tu tranquilidad, significa que le tienes miedo a los cambios, al sufrimiento, a los choques traumáticos. Es posible que si desarrollamos una personalidad timida y temerosa en la vida, sea mucho más difícil enfrentarlo. Pero si desarrollas una personalidad emprendedora, sin miedo a los cambios, feliz, en pocas palabras, si eres un "Hechao palante", un atrevido en todos los aspectos de tu vida, quizá solo asi podremos mirar nuestro problema con otros ojos, los ojos del cambio, los ojos de la libertad, los ojos del "yo puedo".....

--SISI: Durante un tiempo fui a una psicologa que no me solucionó nada y lo único que llegué a enterder es que le tengo miedo al ruido inesperado que no puedo controlar.

--[fóbico]: Mis intentos los resumo:

cinco o seis psiquiatras

cinco hipnotistas, 3 de ellos terapeutas

Un psicólogo

Un neurólogo

Terapia de choque: reventando fósforos, pinchando globos, disparando armas de fuego, quemando petardos...

Resultados, NINGUNO

--hirou: "Después de 6 o 7 años de terapia, por lo menos he conseguido controlarla un poco. No penseis que ahora soporto los ruidos o que si voy por la calle y hay alguna explosión me sobresalto y ya está.... no. Lo único que he conseguido es no autolesionarme, reducir muy levemente mi ansiedad"

--Vicelusa (40 anys Andalucia) - Me gustaria deciros que vivo en un pueblo pequeño de unos 3200h. todos nos conocemos por eso se que aqui le pasa esto a unas 5 personas

--dani&carol = Empece con los linces segui con los americanos,piules,picos de oro,xinos,aguilas,pk-2,superfalleros,cohetes y por ultimo T.N.T pero ese ultimo me cuesta muxo acostumbrarme. esa noxe tan indeseada estabamos en la casa tirando cohetes fuentes pequeños petardos cuando sobre la 1:30 mientras jugaba a la play con mi cuñao en el patio el tio de mi novia tiro un tnt sin yo darme cuenta en el momento de la explosion me desmalle i desperte en el hospital a las 3. [[Fóbico també gairebé es desmaia i va tenir hemorràgies]]

--[anamara]: yo trabajé con psicólogos durante mucho tiempo (desde los 12. AHora tengo 23) y he llegado a estar a veces mejor, sobretodo con la hipnosis, pero creo que demasiado a menudo caigo en la comididad de no enfrentarme a ello, y recaigo en la fobia casi más de lo que tenía.

--[anamara]: desacostumbrarme a la comodidad de mi fobia será lo peor. Cambiar la actitud de sentirme inferior, loca y culpable de todo. Son muchos años...

--[anamara]: Nuestra fobia, se relaciona a menudo con 'miedos tontos', lo que puede desembocar en traumas. Me explico: si alguien dice que tiene claustofobia, a nadie se le ocurre gastarle la 'broma' de encerrarle en un ascensor, o hacérselo para 'ayudarle' a superarlo. Cuando eres pequeño y sufres éstos miedos, yo he vivido la obligación de enfrentarte a ello, pasado por la humillación al sentirte inferior delante de los demás. Sólo deseo que nadie más vuelva a pasar por eso. Con los años, junté a mi fobia un enorme rencor hacia la mayor parte de mi familia.

--[caldorax]: una persona q no tiene esta fobia tambien se sobresalta cuando escucha un petardo fortuito, lo q ocurre es q le lleva menos tiempo recuperarse del sobresalto, se asusta y se recupera con la misma.....sin embargo un ligyrofobico escucha un petardo y se queda con ese estado de sobresalto, de ansiedad......de miedo a q vuelva a sonar otro y nos pille desprevenidos y con la ansiedad por las nubes. hay q trabajar en la recuperacion de ese estado de ansiedad.

--[superj]: Y si no suena nada y hay poco ruido de fondo (tráfico, gente, etc) es peor, porque da la sensación de que va a sonar un petardazo así en medio del silencio y te va a dar un chungo al corazón.

--[linvania]: En su post comenta que "el cerebro no puede pensar en dos cosas a la vez"(si nos concentramos en otra cosa alejamos el miedo a los petardos y se hace un poco más llevadero) Sinceramente me alegro mucho que este pequeño truquito le funcione, pero a mí no me funcionaría ya que el petardo se me hace OMNIPRESENTE , lo ocupa todo:mi cerebro,mi tensión arterial,mi taquicardia,mi adrenalina,mis ganas de llorar y por supuesto la urgencia de

salir corriendo, es el SUMUM. [cordoba].

--[linvania]: yo superé los fuegos artificiales hace unos 20 años (tengo 44) y no he vuelto atrás aunque los fuegos artificiales son un par de veces al año, el camino ya lo conquisté y no hay vuelta atras.A veces no entiendo a mi cerebro si estoy escuchando cohetes me asusto y lo paso mal, pero si escuho (que no veo,solo escucho) fuegos artificiales no me asusto, ni me altero, ni me inmuto.Es increible la capacidad de selección de mi cerebro y como asocio sensaciones bellas con los fuegos y no me asustan aunque no los vea solo oirlos.

--[Robecris]: Lo bueno es que aunque los petardos se siguen oyendo, el sonido con tapones baja bastante y yo por lo menos me asusto menos, aunque reconozco que no puedo dejar de pensar en ellos, en cuando explotan, en quien lo enciende.

--[yarinita]: hola veronik, pues yo creo ke te pasa un poco como a mi cuando estoy con mi familia, como ellos si lo saben pues me da mas miedo y ya amargue mas de una fiesta, jaja, en cambio cuando estoy con gente ke no lo sabe, pues parece ke estoy mas trankila y voy superando.

--[veronik]: a solas cn mi novio si ke hems tenido la casa bastante llena,hasta una vez con 150 globos, pero luego salgo a la calle y el no tenerlo yo controlado me cuesta mucho!

--[Linvania]: Cuando confiesas tu problema pero formando parte de una asociación de afectados...el enfoque cambia...ya no eres un loc@ (lo siento, la gente tiende a vernos así) sino una persona que pertenece a un colectivo de personas afectadas por el mismo mal.

--[caldorax]: lo q hice basicamente para acostumbrarme al sonido fue al principio amortiguarlo un poco, y cada vez q sonaba uno me repetia interiormente:- ves? ya esta, no pasa nada no me asusto, no pasa nada no pasa nada....... a la vez q me concentraba en la respiracion para q no se acelerara y procuraba tranquilizarme en seguida, se trata tambien de recuperarse del susto cuanto antes y no quedarse con esa sensacion de angustia, hay q restarle importancia para q nuestro cerebro vea q REALMENTE NO PASA NADA...

--[apuxike]: si habéis leído otros mensajes míos, aunque digo que ya no tengo fobia, sí queda algo. Pero el miedo que me queda lo he conseguido racionalizar y puedo enfrentarlo y estar en esas situaciones sin perder los nervios y salir corriendo o echarme a llorar. Lo más difícil resulta estar en situaciones donde las explosiones no son predecibles. Me resulto fácil con los cohetes porque avisan antes de explotar. Los fuegos artificiales tienen su horario y tienes tiempo para mentalizarte y enfrentarlos sin sorpresas. Más complicado es perder los nervios en una boda y no estar pendiente de si habrá una traca de petardos. Y lo más difícil de los globos es aguantar tranquilo cuando están muy hinchados.

--[*marce*]: de a poco he ido acostumbrandome a estar con ellos en mi casa y tranquila, es otro cuento cuando salgo y me encuentro con ellos en otra situación... me dan ganas de correr.

--[AdrianBarbela]: Hola mi nombre es Adrian Barbela, y soy un hipnoterapeuta que vive en Uruguay, un pais del sur de america situado entre Argentina y Brasil.

Pude leer tu mensaje con atencion y no te sientas sola, este tipo de fobias son muy satisfactorias porque se solucionan de forma bastante simple.

La mecanica es la siguiente, y deves recordar como es la asociacion del miedo en los niños y los animales al principio de su infancia.

Tanto humanos como animales, sobre todo los mamiferos, tienen una condicion natural y es la asociacion del ruido estridente al miedo y a la reprension. por ej. un perro, a su cria le ladra fuerte para reprenderle al mismo tiempo que le da un estimulo fisico. como puede ser un sacudon, y el cachorro inmediatamente asume que esa conducta no va, entonces se condiciona el reflejo y el mismo actua de por vida.

En los humanos esta condicion esta aun mas presente, por eso cuando un padre o madre o cualquier otra cosa genera un fuerte ruido, este produce un susto, que si exede puede ser hasta traumatico, en tu caso es obio que has estado expuesta a una situacion de panico inducida por un estimulo acustico.

es simple su cura, se ingresa a un estado hipnotico y posterior a eso se buscan los recuedos, una vez ayados los mismos que estaran distorcionados se continua hasta que se logure liberar la represion y una vez echo esto chau fobia. vida nueva... Saluda Adrian Barbela Montevideo Uruguay.

--[adrianbarbela]: Las fobias a los ruidos estridentes no son tan complejas de erradicar, existen dos caminos como bien se ha dicho aqui, uno es por medio de la hipnosis regresiva, viajas a tus momentos de la infancia y recuerdas y liberas emociones senzaciones y recuerdos reprimidos relacionados al momento de el primer estruendo que te condiciono. el segundo es tambien con hipnosis pero ya es mas del tipo conductista como tambien se ha dicho y si bien a mi no me gusta tanto esta tecnica debo confesar que en algunos pacientes especiales funsiona mejor que la regresiva. en si la dinamica es recondicionar la respuesta. en terminos generales el echo de hacer la liberacion a travez de la terapia regresiva tambien se rompe el condicionamiento actual y se fija uno nuevo. pero eso esespontaneo y no incide tanto la voluntad del hipnoterapeuta. puesto que no es necesario colocar sujestiones tapon. como yo les llamo.

--[robflyn]: tengo 32 años de edad.Esa fobia la padezco desde que tengo uso de razon.Familiares y amigos han intentado que la superase desde muy joven haciendo exposiciones directas al problema,lo que no ha servido de nada,o si,conseguir meterme mas ese miedo.

--[kima]: madrid 32: Pero con los años volví a empeorar. Supongo que debiera haberme mantenido en una disciplina de exposición constante para haberlo evitado. Sin embargo, todos sabéis que el sufrimiento emocional al que te somete esto es grande y uno tiende a separarse del problema sencillamente por sentirse normal.Mi segunda psicológa resultó más experta y entendió que para mí las exposiciones suponían un gran coste emocional. Digamos que después de tantos años cuando oigo una explosión no solo entro en un estado de miedo enorme sino que me deprimo a la misma velocidad. Por lo tanto, estar sometida a ese estímulo de forma prolongada no sólo revienta mis nervios sino que me deprime profundamente. Así que está segunda terapia ha sido más gradual

--[kima]: he entendido que la fobia es un proceso de aprendizaje incorrecto que se produce en la parte de nuestro cerebro que regula los aspectos más animales de nuestro comportamiento. Pensad que el miedo es un mecanismo dirigido a la supervivencia que compartimos con el resto de seres vivos. Como este aprendizaje se produce de forma no consciente no sirve intentar resolverlo de forma racional. Por eso da igual que se trate de un globo o un ladrido de perro, aunque parezca una cosa menor nuestro cerebro reacciona ante un estímulo que registra como amenazante y lo hace de forma automática. Digamos que nos enfrentamos a una programación incorrecta que hay que corregir, pero no analizando el proceso o culpándonos por como reaccionamos. No es culpa nuestra ni de nadie.

En este punto lo que hay que tratar es de asociar a la explosión, a lo que nos da miedo, una reacción mejor de la que solemos tener, para que esa conexión acción-reacción prevista por nuestro cerebro empiece a romperse. Como se consigue? Bueno requiere una inmensa tenacidad pero de lo que yo he vivido es lo que da mejores resultados. El miedo se configura a través de lo que pensamos, ese pensamiento genera el estado de ánimo que vivimos. Pensadlo un momento, qué pasa por vuestra mente cuando suena la explosión o creeis que se va a producir. Siempre hay un pensamiento terrible que empieza a dominaros Ej. no lo voy a poder soportar, voy a volverme loco, es el fin.... Bien el primer paso es detectar ese pensamiento y detenerlo. Cómo? a mi me han enseñado a sustituirlo por otro igual de poderoso. Alguno que os convenza, como Todo va a ir bien, Yo puedo.. Esto hay que combinarlo con relajación corporal. Ya que el pensamiento de miedo genera un estado físico de miedo: todo se contrae, empezamos a sudar, lo que nos rodea se vuelve confuso, queremos huir. De este modo el entrenamiento previo a la situación de exposición es practicar el control mental y la relajación corporal, para que cuando nos veamos ante lo que nos aterra tengamos herramientas con las que luchar.

--[kima]: Como entenderéis estas son sólo algunas claves, el proceso es más complejo. Sin embargo, quería compartirlo porque a mi han servido para controlar el avance el miedo y no recurrir aún a la medicación. Sin embargo, debo decir que esto no es suficiente. Yo no estoy curada, solo cuento con algunas herramientas para trabajar. Tengo mucho miedo respecto al futuro porque me doy cuenta de que mi tenacidad no es sufiente. Son 32 años de esta tortura y aunque a veces obtengo resultados realmente buenos, en muchas ocasiones me encuentro al límite de mi resistencia. Se acercan las navidades una vez más y siento que me enfrento otra vez al abismo. El apoyo de los que me rodean me hacen no perder la esperanza de encontrar algún modo de curarme pero el recorrido de estos años me dice que a lo más que puedo aspirar es a controlarlo un poco.

--[anamaribr]: Hola otra vez y muchas gracias por vuestras respuestas y ánimos.Desde luego me aportáis más información que los especialistas y médicos a los que les he preguntado y por eso os estoy muy muy agredecida. [El ligirofòbic és el seu fill petit].

--[MariaDCramirez]: cuando lo acepté como que si era un problema empecé a mejorar y encontrar más herramientas.

Un torero ataca el local d'ERC del carrer Villarroel

2010-07-29T19:12:00.002+02:00

* * *

[Actualització 19:30h]: El torero en qüestió, lluny de penedir-se pel que va fer ahir, s'ha despenjat amb unes declaracions al seu Facebook, que reprodueixo textualment: ""Señores la dictadura del nacionalismo catalán dictó sentencia, ahora las represarias [sic] al pueblo catalán llegaran [sic] y yo me quito la careta votaré al PP el unico partido que está con nosotros". Extret d'aquesta pàgina de Nació Digital.

* * *

Malgrat que cap dels grans diaris se n'ha fet ressò (tret d'El País amb aquest article i l'Avui amb un breu), la històrica decisió d'ahir al Parlament va tenir la cirereta amb l'atac que un torero (de nom Enrique Guillén) va cometre contra el local que les JERC (Joventuts d'ERC) tenen al costat de casa meva, al carrer Villarroel.

Una exposició més detallada dels esdeveniments la podeu trobar en aquest enllaç de RadioCatalunya, i també es comenta en aquest fòrum de Raco Català.

PD: no em costa gaire d'imaginar-me com hauria estat el tractament periodístic si algú hagués atacat una seu del PP per dir que recorrerà la sentència: ens haurien titllat de nazis en amunt.

Santiago Alba Rico: "Espanya no és Corea del Nord"

2010-07-19T12:50:00.000+02:00

Després de mig any sense fer els deures, he tornat a traduir un article del Santiago Alba Rico. Com sempre, el podeu trobar també en aquest altre blog, que vaig crear expressament per a recollir-hi les traduccions. La novetat és que a partir d'ara també apareixeran a la nova pàgina de Tlaxcala [l'idioma dels menús depèn de l'idioma que tingueu configurat el navegador]. Demà espero poder-vos-en parlar més a bastament, però de moment dir-vos que he entrat a formar-ne part encarregant-me de la versió catalana. Necessitem més voluntaris (en català ara mateix només hi sóc jo) o sigui que si algú està interessat a participar-hi, que m'ho digui.

De moment, l'article:

ESPANYA NO ÉS COREA DEL NORD

Heus aquí el que diu el programa del PSOE: "Us oferim justícia i igualtat davant la llei. Pau i amor entre els espanyols. Llibertat i fraternitat exemptes de tirania. Feina per a tothom. Justícia social, duta a terme sense rancúnies ni violències, i una equitativa i progressiva distribució de la riquesa sense destruir ni posar en perill l'economia espanyola ".

És un programa amb què és difícil no estar-hi d'acord, llevat perquè ─me n'adono ara de l'error─ no es tracta del programa del PSOE sinó d'un discurs de Mariano Rajoy, màxim dirigent del PP, davant milers de simpatitzants enfervorits que en les pròximes eleccions l'ajudaran a assolir la presidència del govern.

Però no, un moment. He tornat a equivocar-me. Les línies citades més amunt no pertanyen al programa del PSOE ni a un discurs de Rajoy; formen part del manifest signat a Santa Cruz de Tenerife a les 5.15 hores del dia 18 de juliol de 1936 per... Francisco Franco. Hores després, a cavall d'aquests principis, el generalíssim desencadenava una guerra civil que es cobraria la vida d'un milió d'espanyols, i en seguirien afusellaments, tortures, empresonaments i represàlies durant quaranta anys de dictadura.

Vull que se m'entengui: que Zapatero, Rajoy i Franco utilitzin els mateixos conceptes ─justícia social, igualtat, llibertat i pau, tots ells patrimoni de l'esquerra─ no dissol les diferències de fet que els separen. No són iguals, però aquesta coincidència il·lumina dos fenòmens, un de bo i un altre de dolent, sense els quals no és possible entendre la gestió política del capitalisme. El bo és que a tots ens agrada ser justos i raonables. Que calgui mentir en nom de la veritat, guerrejar en nom de la pau, matar en nom de la civilització i il·legalitzar partits en nom de la democràcia vol dir que l'esquerra ha aconseguit imposar els seus valors com a font natural de legitimitat: es pot governar contra el poble, però no sense ell. Fins i tot Neró va haver de renunciar a vantar-se del seu incendi, fins i tot Franco va haver de manllevar ─com Zapatero i Rajoy─ el seu llenguatge a l'enemic.

El dolent és que la font de legitimitat i la font de decisió són línies asímptotes i que, a força de nomenar la pau, la democràcia, la igualtat, la llibertat ─mentre es menteix, es fa la guerra i es silencia aquells a qui es roben les paraules─, aquests mateixos valors d'abast universal pateixen un universal desprestigi. La hipocresia no rendeix homenatge a la virtut, la declara simplement útil; és a dir, innoble. Però la hipocresia dels polítics ─el llenguatge "políticament correcte", encunyat pels pobles─ indica que encara no s'ha tocat fons. Franco va començar a matar en nom de la mort, i no de la vida, tan bon punt va trobar suficient resistència i va tenir suficient suport. El feixisme només és possible quan ens deixa d'agradar ser justos i raonables, quan ─val a dir─ la font de legitimitat i la font de decisió troben un punt d'intersecció en la barbàrie.

Franco, Rajoy i Zapatero tenen diferents conceptes de la igualtat i de la llibertat. No és el seu llenguatge esquerrà el que els fon en un mateix motlle. El que veritablement els uneix és l'única frase de la cita franquista que cap esquerrà no pot rubricar: "una equitativa i progressiva distribució de la riquesa sense destruir ni posar en perill l'economia". Terrible, insultant, macabre oxímoron on el terme "economia", que significa justament, o hauria de significar, "una equitativa distribució de la riquesa", passa a definir en exclusiva els beneficis dels bancs, les financeres i les empreses. Aquesta frase podria ser de Friedman, de Strauss-Kahn, de Díaz Ferrán, de Solbes, mai de Chomsky o de Galeano. Hi ha moltes formes, ho sabem, de gestionar el capitalisme: amb partits o sense partits, amb revistes pornogràfiques o sense, amb reis, amb camps de concentració, amb camps de futbol, amb Moviment o amb "Movida". Ningú no pot dir que "amb Franco vivíem millor", però sí que allò que agermana el dictador, Rajoy i Zapatero ─i desacredita l'anomenada "transició"─ és la seva presa de partit pels rics, és a dir, el capitalisme.

El passat 17 de març Corea del Nord va afusellar Park Nam-gi, ex-director de Finances del Partit dels Treballadors, per "haver portat el país a la ruïna" com a responsable del fracàs de la reforma monetària. El passat mes de juny, també per haver portat el país a la ruïna, el govern d'Espanya va premiar una vegada més els seus banquers i empresaris amb una "reforma laboral" que protegeix i augmenta els seus beneficis. ¿Afusellar o recompensar? Afusellar. No, segur que hi ha una manera més justa de fer justícia. Recompensar. No, segur que hi ha una manera menys ofensiva de ser injustos

Un desallotjament, una okupació (i sense sortir del barri!)

2010-07-15T01:51:00.000+02:00

La manifestació convocada ahir dimecres al vespre en solidaritat amb La Rimaia ha acabat amb l'okupació d'un nou edifici, a la mateixa Gran Via i només a 5 carrers de l'anterior ubicació. ¡Si el centre de Barcelona és plena d'edificis buits víctimes de l'especulació! Ara són al número 454, entre Calàbria i Rocafort, a l'edifici del costat de la pastisseria Serra, on fan uns bracets de crema molt bons.

Des d'aquest enllaç de BTV podeu veure un vídeo amb la manifestació d'avui on, a part d'una traca dissuasiva, hi apareix donant-los suport en Lluís Ravell, president de l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample (i membre de Barcelona Decideix).

Malauradament, avui també han aprofitat per a desallotjar 3 cases a Vallcarca i el CSO Banka Rota a Kny (és a dir, Cornellà), durant el qual 4 Mossos de paisà han mantingut segrestada (retinguda, diran ells) una noia del col·lectiu per a què no donés la veu d'alarma.

Visk a Barcelona!

Estan desallotjant La Rimaia!

2010-07-14T08:35:00.004+02:00

MANIFESTACIÓ EN SUPORT DE LA RIMAIA

Hora: 20:30h d'avui dimecres 14

Lloc: davant d'Els Tres Tombs (Ronda de Sant Antoni / Urgell / Mercat de Sant Antoni)

Mentre venia en bici cap a la feina, he vist com hi havia unes 15 furgones dels Mossos aparcades a la Gran Via, per a desallotjar la universitat lliure La Rimaia. Com que l'ambient era relativament tranquil i hi havia un camió dels mossos muntant una escala per a enfilar-se per la façana, he pensat que l'assalt feia poc que havia començat, però veient la primera notícia penjada a Indymeda (5:36h), la cosa ja porta una estoneta. Probablement els okupes siguin a dins organitzant la resistència.

Tota la meva solidaritat i suport!

Incís històric: ¿el 14 de juliol no es tractava de celebrar l'assalt revolucionari de La Bastilla més que no pas un d'involucionari a una universitat popular?

Incís sociopolèmic: seguint amb el debat d'ahir, és força simptomàtic el comentari que algú ha deixat a Indymedia: "Ha fet la Rimaia alguna cosa per la defensa dels interesos del poble catala i de la seva lluita de construccio nacional? No, oi? Doncs, apa! Bon vent!" [...] "El meu comentari potser es una provocacio, pero el que vol provocar es la reflexio.Vaig estar a la Rimaia per Sant Joan, i despres, a la foguera de Sant Antoni, li vaig comentar a algu d'alla que tenien pancartes en castella, i que trobava que com a "universitat" lliure, tenien la responsabilitat de cuidar la llengua impedint que es pengesin pancartes amb la llengua del imperi. La seva resposta va ser d'una indiferencia ofensiva. Quan vaig insistir de bon rotllo, practicament em va enviar a la merda. Aleshores, aquesta es la meva percepcio i evidentment amb aquesta actitut devant de la situacio greu que viu el nostre poble i la nostra cultura, no espereu gaire solidaritat quan algu us aixafa la guitarra i us fa terminar la festa.Salut, i una mica de responsabilitat".

Al meu entendre, un comentari fora de lloc (o millor dit, fora de moment). El que cal ara és unitat i solidaritat. És clar que molts anarquistas tampoc no les van oferir als catalanistes dissabte, que també la necessitaven. I així ens van les coses a tots plegats... Una pena.

Solidaritat amb La Rimaia!

Catalanisme i CNT, un enllaç impossible

2010-07-13T19:52:00.018+02:00

Com que l'altre dia vam rebre la gran notícia de què l'Aurora ha tornat i que ja tornem a poder gaudir del seu blog Diferència i Repetició, he pensat que una bona manera de celebrar-ho seria posant-me jo també un parell de piles (aviam quant duren!) i donar-li un poc de vidilla al Diari d'Avort.

Portava ja un parell de dies donant-li tombs al cap sobre quina seria la millor manera de tornar, quan una petita discussió en els comentaris d'una notícia de Kaosenlared me n'ha donat l'oportunitat. La notícia en qüestió es titulava “Reflexiones intempestivas sobre la mani del 10, el patrioterismo futbolero del 11 y la asamblea del Metro de Madrid” (llegiu-la a Kaosenlared), i la signava l'historiador anarquista Agustín Guillamón, amb qui llavors em vaig discutir en els comentaris i amb qui ara m'agradaria prosseguir la discussió, si és que té la possibilitat de saber que la faig seguir per aquí. I si és que en té ganes, és clar. Abans de respondre, reproduiré l'article i els comentaris.

L'ARTICLE

En un mitin electoral de enero de 1936 un militante anarcosindicalista tocó el tema del nacionalismo catalán, cosa no demasiado frecuente, porque era un asunto que no solía interesar, ni poco ni mucho, a los cenetistas.

Argumentaba el orador del mitin que no se trataba de crear más fronteras, sino de suprimirlas todas. No se trataba tampoco de crear un nuevo Estado, en este caso el Estado catalán, ni tampoco se intentaba fortalecer el Estado centralista español. Lo que querían los anarcosindicalistas era suprimir todos los Estados. Esa era la posición teórica y práctica de la CNT en los años treinta. La solidaridad de los obreros era la solidaridad internacional de todos los trabajadores, que pasaba por supuesto por la solidaridad local de toda la clase obrera, fuera cual fuese la lengua y cultura de cada cual. Y la lucha obrera era la lucha de clases de todos los trabajadores contra la patronal y sus Estados.

El orador, muy aplaudido, concluyó que los cenetistas debían suprimir todas las fronteras, todos los Estados, toda policía, todo ejército y toda opresión. No se trataba, pues, de levantar otra frontera y fundar otro Estado, sino de construir un nuevo mundo solidario, sin paro ni explotación del hombre por el hombre, que “ya estaba creciendo en nuestros corazones”.

La CNT de los años treinta tenía una férrea posición de clase sobre la cuestión nacional. La clase obrera era internacional e internacionalista y no debía desfilar nunca tras ninguna bandera nacional. La bandera rojinegra combinaba la antibandera negra, negación de todo color y toda patria, así como antítesis rebelde de la bandera blanca de rendición, con la bandera roja de la revolución social.

La historia se repite, ahora como farsa. Y el 10 de julio de 2010 se programa, en Barcelona, una manifestación por la defensa de un Estatut, que sólo importa a unos profesionales de la política, absolutamente desprestigiados por su incompetencia y la corrupción generalizada, su torpeza natural y sus embrollos personales. Mientras tanto, los medios de comunicación exaltan el nacionalismo barato de la selección española de fútbol, y gobierno e instituciones manipulan un fácil patrioterismo y un huero triunfalismo, que compite desde la jarana futbolera con el victimista nacionalismo catalanista. En fin, una caricatura ridícula de la pugna entre dos nacionalismos, que a pocos importa realmente y que no conduce a ninguna parte. La mani del sábado 10 puede ser ensordecida por la triunfal fiesta del domingo 11.

Pero ¿qué más da? El lunes 12, la asamblea de los trabajadores del metro de Madrid ha de enfrentarse a las dos grandes centrales sindicales del país, y a las presiones y amenazas de despido, que disparan desde las instituciones estatales sobre quienes no respeten los servicios mínimos. Ahí si que nos la jugamos. Esa sí que es nuestra batalla y nuestro partido, esa sí que es nuestra lucha y nuestro equipo. Ahí si que hay que desfilar y solidarizarse. Lo otro son sólo fuegos de artificio del fin de semana.

Mi selección es la clase obrera: ¡esa sí que es “la Roja”!

Agustín Guillamón. Barcelona, 9 de julio de 2010

(1) RESPOSTA D'EN JOAN (és a dir, meva).

Així li va a la CNT...

És a dir, que mai no els ha interessat de combatre el poder dominant, és a dir, la nació espanyola. No cal anar gaire lluny per a trobar-hi el primer argument: la N de CNT vol dir "Nacional". De quina nació? Tic tac tic tac... Efectivament, ho heu encertat: de la nació espanyola!

Si fossin veritablement internacionalistes, quan hi hagués problemes de comprensió lingüística entre els seus membres parlarien en Esperanto. Pero no, parlen en espanyol, perquè són més antinacionalistes que ningú.

Si lluitessin veritablement contra tota opressió, no només s'organitzarien contra la de clase (el capitalisme) i la de les dones (el patriarcat), sinó que també haurien d'ajudar els pobles oprimits.

I encara té els collons de dir que la manifestació de demà "sólo importa a unos profesionales de la política". Doncs no, senyor Guillamon, per molt que els polítics vulguin apropiar-se-la, la manifestació de demà m'importa a mi i l'importa a molta gent que no tenim res a veure ni amb els explotadors ni en els seus administradors.

RESPOSTA DE L'AGUSTÍ GUILLAMÓN [“AGI”]:

1.- La burgesia catalana sempre que ha estat amenaçada pel proletariat català no ha dubtat en demanar ajut a l´exércit espanyol. Sempre! Perque entre els interessos de classe i els interessos nacionals sempre ha escollit, per força, la repressió del proletariat català.

2.-Una llengua és un medi de comunicació per entendre´s. Res més. No té cap virtut espiritual o esotèrica. Als medis cenetistes la llengua no ha estat mai cap problema, perque no és cap problema parlar la llengua que ens permet lluitar units contra la burgesia.

3.- La manifestació del 10 defensa els interessos i embolics del polítics i dels nacionalistes. Els problemes dels obrers són d´altres: l´atur, l´atac estatal i patronal a les condicions de vida de la classe obrera, la subordinació a les ordres del FMI, les pensions miserables, unes mesures impositives i económiques que augmenteran l´atur i la misèria, etc...

4.- Quin lideratge étic tenen uns polítics ineptes i corruptes com els que hi ha als governs autonómic i estatal?

5.- Les lluites nacionals no interessen ni han interessat mai a la classe obrera. Fora totes les fronteres i tots els Estats!

CONTRA-RESPOSTA MEVA:

1.- Com bé tu mateix dius, això és el que ha fet la BURGESIA catalana. I ho hem de pagar els PROLETARIS catalans?

2.- Aquesta afirmació és molt agosarada, i és molt difícil de demostrar científicament tan la teva afirmació com la meva, però en qualsevol cas hi ha molta gent que pensem (i moltes teories que hi donen suport) que la llengua és alguna més que un simple mitjà de comunicació. En qualsevol cas, i acceptant que sigui només el que tu dius, la llengua és com a mínim el mitjà amb què una COMUNITAT DETERMINADA tria comunicar-se. Així per exemple quan tu dius "no és cap problema parlar la llengua que ens permet lluitar units contra la burgesia", és evident que darrere d'aquest "ens" (el "nosaltres") només s'hi podran col·locar els castellanoparlants. És a dir, que prenent com a marc geogràfic el continent europeu, per a la CNT la "nostra" unió contra la burgesia es pot donar només entre castellanoparlants, és a dir, que coincideix amb els límits de l'Estat espanyol. ¿No és una mica ridícul seguir considerant-vos internacionalistes? Si fóssiu conseqüents, adoptaríeu l'anglès. I si fóssiu la rehòstia de l'internacionalisme proletari, l'esperanto. ¿Em pots argumentar, siusplau, com es pot reivindicar l'internacionalisme i alhora adoptar només el castellà per a comunicar-vos? És que em sembla que només hi ha una resposta: perquè considereu que "això" (la vostra nació, vaja, però mai ho diríeu amb aquestes paraules) és Espanya.

3a.- "La manifestació del 10 defensa els interessos i embolics del polítics i dels nacionalistes". No, no només, i que seguiu afirmant això només demostra o bé ignorància (i dependència dels mitjans de comunicació oficials que dieu combatre) o bé mala fe.

3b.- "Els problemes dels obrers són d´altres: l´atur, l´atac estatal i patronal a les condicions de vida de la classe obrera...". Un altre reduccionisme que em fa sentir vergonya d'escoltar-lo d'algú que es proclama llibertari. És evident que el que dius són els problemes ESSENCIALS i PRIORITARIS, però no veig perquè una cosa ha d'excloure l'altre: ¿cal ser superpurista i només avançar si ho fem amb els dos peus alhora? Malauradament hi ha molta gent de l'altra banda que també pensa com tu, i no estarien disposats a donar suport a cap revolució social si no els garanteix que serà únicament catalanista. Jo dono prioritat al factor social abans que al nacional, però si podem avançar en aquest sentit i conquerir més llibertats per als catalanoparlants, no veig perquè hi hem de posar pals a les rodes.

4.- "Quin lideratge étic tenen uns polítics ineptes i corruptes com els que hi ha als governs autonómic i estatal?" Per a mi, i per a molta gent, cap. Ara bé, és evident que mota gent hi anirà perquè creu en ells. Però torno a repetir: ¿això deslegitima els que hi anem i no hi creiem?

5.- "Les lluites nacionals no interessen ni han interessat mai a la classe obrera". T'agraden els reduccionismes i les afirmacions grandiloqüents, oi? És evident que no han estat mai una preocupació gaire estesa, però en el seu moment (fa uns 100 anys) es va discutir moltíssim el posicionament respecte de les aspiracions nacionals poloneses, per exemple. O a Barcelona hi van haver figures com Francesc Layret o el Noi del Sucre (assassinats tots dos, vés per on), i avui hi ha col·lectius com els Negres Tempestes.

RESPOSTA DE L'AGUSTÍ:

1.- No existe alianza de ningún tipo entre burguesía y proletariado, ni permanenete ni circinstancial. Entre burguesía y proletariado no puede existir más relación que la lucha de clases. A los asalariados no se nos ha perdido nada en la mani independentista del 10.

2.- Las lenguas son sólo instrumentos de comunicación social. Y punto.

3.- Los trabajaores no tienen que apoyar nunca y en nada a unos políticos ineptos y/o corruptos ( de Barcelona o de Madrid) que han congelado las pensiones, reducido el sueldo de los funcionarios un cinco por ciento, y que están preparando un ataque total a las condiciones de vida y de trabajo de la clase obrera, conseguidas tras ciento cincuenta años de lucha de clases. Parte de ese dinero se entregará a las fusiones financieras en curso o a sufragar un déficit que ha provocado la especulación inmobiliaria. El catalanista Millet no durará nunca demasiado tiempo en la cárcel, mientras pueda amenazar con tirar de la manta. Ese mundo de los políticos no es nuestro mundo. NO marcharemos tras banderas de la burguesía, ni de la catalana ni de la española.

4.- Que vaya quien quiera a la mani del 10. Pero no es una mani que interese a los asalariados ni a los jubilados ni a los parados. No les interesa para nada.

5.- Hasta el gorro de los debates de identidad y de los debates constitucionales.

No nos interesan. La clase obrera ya sabe quién es y cuáles son sus intereses. Y nunca coincidirán con los intereses nacionalistas de ninguna burguesía. La opción es siempre ésta: ¿nación o clase? Marchar tras las banderas nacionalistas ha conducido siempre a la masacre y la derrota de la clase obrera.

Ni la mani del 10, ni el triunfalismo huero y patriotero del 11 interesan a los asalariados, parados y jubilados. La asamblea del metro de Madrid del 12: ése es nuestro partido, ahí se juegan nuestros intereses de clase.

RESPOSTA MEVA:

Així dóna gust discutir, Agustín!

1.- Preguntes naps i et responen cols.

2.- Y punto! Sí senyor, porque lo digo yo! Nivelazo. Doncs si realment considereu les llengües com a mers instruments de comunicació social, a Catalunya teniu dues opcions: (a) comunicar-vos amb la llengua històrica del territori: el català ; o sinó (b) comunicar-vos amb la llengua que permeti una major comunicació entre els oprimits del món: l'anglès o l'esperanto. A no, me n'oblidava, hi ha l'opció (c), que és fer servir l'espanyol perquè... ¿per què?

3.- Hi estem d'acord. El que no veig és perquè consideres que jo ho faig senzillament per anar a la mani. Precisament són posicions excloents com les vostres les que fan que una bandera s'acabi havent d'identificar amb la burgesia: si els "treballadors" (els teus, els purs) no hi aneu mai, la senyera acaba sent només propietat dels burgesos. I la senyera no ha de representar més a algú de CIU o del PSOE que a algun pensionista o treballador anarquista en l'atur. Les senyeres no exploten ningú, tot i que hi hagi molta gent que les usi per a perpetuar el domini de classe.

4.- Tens raó, aniré a parlar amb mons pares (jubilats) i amics (assalariats) a dir-los que s'estan enganyant i que en el fons no els interessa anar a la manifestació, malgrat que porten dies pensant el contrari. "¡Ho diu l'Agustín Guillamón!", els diré per a acabar-los de convèncer del seu error. Això, o potser és que us agrada massa apropiar-vos de l'opinió d'uns col·lectius que no sempre pensen com vosaltres.

5.- I jo fins al gorro de què "deixar de banda debats identitaris" impliqui actuar de facto com a espanyol. Au, aneu a Grècia a solidaritzar-vos amb els revolucionaris, i si us parlen en grec els calleu la boca i els etzibeu també que deixin de banda debats estèrils, que en castellà us entendríeu millor. ¿Perquè a la CNT haureu après idiomes, oi, i estareu preparats per a acudir en ajut d'altres companys de lluita?

RESPOSTA DE l'AGUSTÍ:

Que poquito hay que rascar para que al catalanista le salga el autoritario que esconde bajo mil disfraces de concordia y banderitas, y que poco basta para que pase de los argumentos a las exclusiones, falsificaciones, ridiculizaciones y exabruptos, como hace JOAN en el punto 4.

Nunca he pretendido convencer a nadie de nada. Me trae sin cuidado quien vaya o deje de ir a la mani independentista del 10, o salga a celebrar el triunfo de España, del 11. Simplemente he manifestado mi opinión de que para mí lo importante es lo que suceda el 12 en el metro de Madrid. Y luego he argumentado mis posiciones, que sigo sosteniendo, firme pero muy educadamente, sin ridiculizar a nadie, sin falsificar nunca los arguemntos.

Sobran afirmaciones falsas y alusiones personales, sobre todo con alguien que no ha dado su nombre completo, como la hace JOAN en el punto 4. Esas falsificaciones rompen culaquier posibilidad de PROSEGUIR una polémica seria, con argumentos racionales y sin descalificaciones o falsificaciones.

Por otra parte, no creo que el debate dé más de sí, ni interese ya a los lectores.

Resumo ahora mis posiciones, que son éstas:

1.- El nacionalismo es una ideología burguesa que desvía a la clase obrera de sus objetivos e intereses de clase, sometiéndolos a los de su burguesía. Esa ideología es la que promueve la mani del 10 en Barcelona.

2.- No hay que crear nuevas fronteras y nuevos Estados, sino suprimirlos todos.

3.- La lengua es un medio de comunicación social. Y nada más.

4.- La solidaridad con los trabajadores de Grecia es no sólo fundamental, sino el único camino realista para la clase obrera internacional, del mismo modo que lo es no mantener ninguna solidaridad, ni alianza política, con la burguesía, ya sea catalana, griega, española, o de donde fuere.

5.- Hay un mundo nuevo, sin Estados, ni fronteras, ni policías, ni ejércitos, sin explotación del hombre por el hombre por el que sí que vale la pena luchar.

"INTENCIÓ" DE RESPOSTA MEVA:

Agustín,

em perdonaràs la broma fàcil, però... ¿parlem el mateix idioma? No entenc què diantres hi diu al punt 4 per a què em mereixi les etiquetes d'autoritari, excloent, falsificador, ridiculitzador i groller.

En fi, quan tingui una mica de temps (espero que avui dilluns a la tarda) respondré els teus últims comentaris al meu blog (oh, déu meu, tinc nom i cognoms!):

www.diaridavort.blogspot.com

Espero que no sigui massa tard i que encara llegeixis aquest comentari. No havia pogut tornar a connectar-me fins ara.

* * * * * *

RESPOSTA D'AVUI DIMARTS

Vist tot això, prossegueixo amb la discussió breument i ja des del meu blog (tot i que també ho penjaré a Kaos, per si tingués l'avís de resposta activat):

Agustín,

perdona que ara l'ofès sigui jo, però em podries indicar on he mostrat “l'autoritari que tot catalanista porta dins”? I on he pecat de fer exclusions? I quan t'he ridiculitzat? I quin exabrupte he comès? Perquè de totes les floretes que em dediques només et concedeixo la de “falsificador”, si és en el sentit de què he estat escrivint els comentaris sense deixar el meu nom i, per tant, no es podia demostrar que fos cert que els meus pares jubilats i amics assalariats assistirien a la manifestació. Però perdona que consideri que, si era aquesta la falsificació, era de les més estúpides i innecessàries que he vist mai: ¿calien noms i cognoms per a demostrar que a la manifestació hi anirien jubilats i assalariats? ¿si no parles amb mons pares et quedarà el dubte de què algun dels milers d'avis que hi van anar estan jubilats i preocupats pel seu futur?

I permet-me també que dubti que em responguis alguna de les preguntes que t'acabo de fer, perquè el més probable és que corrin la mateixa sort que les preguntes que ja t'he fet, és a dir, que es quedin sense resposta. Dius que has argumentat, però no és veritat. Vas començar mostrant la teva posició, això sí (p.ex. que estàs contra totes les nacions i que consideres que les llengües són només eines per a comunicar-se), però quan jo t'he preguntat per què a la CNT seguiu usant el castellà i no l'anglès o l'esperanto, tot el que has fet ha estat tornar a repetir el mateix: que estàs contra les nacions i que consideres que les llengües són només eines per a comunicar-se. ¿Això és argumentar? És més aviat dialogar amb una paret que sempre et torna la mateixa pilota. Per si te n'havies oblidat, i per a estalviar-te d'haver de tornar a rellegir els missatges, t'aplego aquí les meves qüestions, que no pretenen ser retòriques sinó que busquen resposta, perquè realment no puc acabar d'entendre el posicionament d'una CNT (no espanyolista, cal presumir) que no vol que les llengües separin els treballadors:

1.- Hem de pagar els proletaris catalans (renunciant a la nostra llengua) per les accions dèspotes i criminals dels burgesos catalans?

2.- ¿Em pots argumentar, siusplau, com es pot reivindicar l'internacionalisme i alhora adoptar només el castellà per a comunicar-se?

3.- ¿Amb quina llengua manteniu comunicació amb els revolucionaris grecs?

* * *

PostData: Aquests dies, a propòsit de la manifestació de dissabte, les discussions (i esbatussades) sobre l'encaix entre catalanisme i anarquisme han estat força nombroses (i no sempre agradables ni constructives) a internet, per exemple a Kaosenalred o a Indymedia Barcelona. Alguns exemples:

http://www.kaosenlared.net/noticia/anarquismo-basico

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/399236/index.php

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/399285/index.php

http://www.kaosenlared.net/noticia/primera-ait-per-independencia-polonia

http://www.kaosenlared.net/noticia/los-anarco-fachas

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/398255

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/398498

Casualitats que m'acollonen: Hiro Ishii i Richard Kuklinski

2010-05-14T20:10:00.000+02:00

De vegades pateixo una d'aquelles casualitats que et deixen el cos intranquil i l'esperit incòmode. Fa un temps ja vaig explicar la meva relació paranormal amb el manuscrit Voynich (sobre el qual, per cert, acaben de publicar una obra una mica estranyota, com no podia ser d'una altra manera, d'un argentí de nom Daniel Guebel, que té l'encert d'adjuntar unes reproduccions a color d'algunes de les pàgines del manuscrit; la Laura me'l va regalar per Sant Jordi, digueu-nos friquis).

La casualitat d'avui ha tingut a veure amb les ments sàdiques i les rates. M'explico. En poc més d'una hora m'han demanat dos llibres diferents sobre dos fets en els que m'he centrat precisament aquesta setmana. El primer fet són les pràctiques amb humans que va dur a terme durant la Segona Guerra Mundial el batalló 711 de l'exèrcit japonès, sota el comandament de Shiro Ishii (que gairebé fa quedar el nazi Mengele com a bona persona). De fet, el Guillermo em comminava a parlar-ne fa un parell de dies als comentaris, perquè plegats havíem començat a mirar la pel·lícula "Men behind the sun", que descriu amb tota cruesa (i cutresa) alguns dels experiments tan bèsties que s'hi van dur a terme. El més indignant de tot plegat és que mai no els va jutjar cap tribunal internacional (en aquest cas, li hauria correspost al Tribunal de Tokio, que era una mena del de Nüremberg per a Orient), perquè els EEUU els van immunitzar i protegir a canvi dels resultats d'aquells experiments tan atroços. És a dir, mai no van ser jutjats per l'interès industrial i militar americà. La pela per damunt la justícia. Capitalisme en la seva essència.

Per a acabar-ho d'adobar, el llibre que m'han demanat relacionat amb aquest tema és "Conspiración Octopus", la novel·la (?) que acaba de publicar el Daniel Estulin, l'autor dels llibres sobre el Club Bilderberg (que, per cert, enguany es reuneixen ni més ni menys que... a Sitges!) que són una font inagotable de dades deseconegudes però molt interessants, teories conspiranoiques i simples anades de l'olla (com ara dir que els Beatles eren un producte dissenyat per ells, les lletres dels quals va composar el filòsof de l'Escola de Frankfurt Theodor W. Adorno [!]). Jo no tenia ni idea de què anava el llibre, però avui quan me l'han demanat no he pogut estar-me'n de fullejar-lo i he vist que parlava del Batalló 711 de Shiro Ishii.

Collons, m'he dit, quina casualitat: l'Estulin i el Shiro Ishii junts en un mateix llibre! Però quan uns minuts després m'han demanat un llibre sobre en Richard Kuklinski ("El hombre de hielo", editat per Edaf), els collons directament m'han caigut a terra. Allò si que era casualitat, atès que ahir mateix, mentre dinàvem amb l'Anna (la companya caixera de la llibreria), ens vam posar a parlar de rates (els hi té una por atàvica), i jo els vaig parlar dels experiments japonesos (ja que volien escampar la peste amb elles, i a la pel·lícula hi ha una escena on uns nens cauen dins d'una habitació amb milers dels cosins yonkies del Mickey Mouse) i també els vaig parlar del senyor Kuklinski, el sàdic assassí a sou de la màfia que gaudia especialment veient com les seves víctimes eren devorades per unes rates famolenques que tenia en captiveri.

Uff, quin mal rotllo tot plegat.

En defensa dels espais comuns: l'Horiginal i la Rimaia

2010-05-13T19:15:00.000+02:00

Malgrat que tinc infinitat de temes pendents (eh, Guillermo?), per motius de rabiosa actualitat m'he de referir en primer lloc (encara que sigui molt breument) a l'atac, per part de les institucions i organismes oficials, a dos espais comuns guanyats en aquest territori hostil de l'especulació, el benefici i el conformisme que és Barcelona.

(1) La Rimaia, la Universitat Lliure situada en la casa okupa de la Gran Via, corre perill de desallotjament. Per això, aquest proper dissabte s'hi celebra una jornada festiva de suport, amb actuacions, entre d'altres, d'At Versaris, Feliu Ventura i l'Elèctrica Dharma. El programa complert, en aquest enllaç.

(2) L'Horiginal, el cafè poètic del Raval, ha rebut un expedient administratiu que li clausura l’espai que dedicava a les activitats artístiques. En podeu llegir aquest manifest que ho denuncia. Afortunadament, sembla que la cosa guixa, vull dir que va bé.

Encara sóc per aquí

2010-05-12T13:15:00.000+02:00

Em sap greu tenir el bloc tan abandonat, però un seguit de circumstàncies (totes menors i sense importància) me n'han tingut allunyat. Objectivament, el motiu principal ha estat el cansament provocat pel maleït Sant Jordi (amb els seus molts dies precedents i posteriors). Subjectivament, l'astènia primaveral (o la depressió mediterrània de no tenir gaire llum solar, perquè déu-n'hi-do-recollons quina primavera més britànica que portem) que m'ha tingut una mica avorrit i agobiat de la vida que porto. Finalment, la pressió que suposa portar tants dies sense escriure res, i que et fa pensar que no és gaire digne fer una reentrada cutre parlant de qualsevol ximpleria. Però al final, ja veieu, sempre acabo ignorant les ínfules de seriositat i em poso a escriure qualsevol cosa, com ara mentre espero que vingui el lampista a certificar-nos la mort del termo d'aigua calenta... [Preveig uns dies de lluita i d'estira-i-arronsa amb la propietària aviam qui es fa càrrec del mort].

Mentrestant, el cicle de vida i de mort ha continuat per la blogosfera: mentre ma germana em concedia el premi "Vale la pena" (que prometo col·laborar a perpetuar en breu), un dels meus blogs preferits, Diferència i Repetició, ha abaixat la persiana. Una pèrdua important, però espero en breu poder seguir gaudint dels textos de l'Aurora, sigui des d'un altre bloc o amb alguna de les seves col·laboracions a l'Accent o en algun altre mitjà compromès.

I no puc acabar sense comminar-vos a mirar el documental "Espies de Franco", que fins dimarts que ve es troba disponible a la pàgina web de Tv3 (a través d'aquest enllaç). Tampoc no és res de l'altre món, però com que posa de manifest la col·laboració franquista d'algunes patums catalanes (principalment el periodista Carles Sentís , que telefònicament segueix afirmant que ell era periodista i no espia, i l'escriptor Josep Pla), podia ferir algunes sensibilitats benpensants i Tv3 va decidir emetre-la només a hores intempestives (les 0:15h de dilluns) o infantils (a les 17h de dimarts), en lloc dels habituals horaris de màxima audiència. No és l'únic joc brut de Tv3 aquests darrers dies: fa poc va censurar el documental "Monarquia o República", de Montse Armengou, per evitar que es qüestioni l'hereu de Franco.

Això del català, podem fer-ho més fàcil?

2010-03-22T01:43:00.006+01:00

Això del català, podem fer-ho més fàcil?

Albert Pla Nualart

Editorial Columna, 2010

264 pàgines

978-84-664-1122-6

18€

Dijous ens arribava a la llibreria aquest llibre de l'actual cap d'edició de l'Avui (diari on ja podeu llegir aquesta entrevista sobre la recent publicació), que en Joan Solà, en el pròleg, ja aventura que serà polèmic. Raons no li'n falten: som un país molt sensible al tema de la llengua, i les brases dels enfrontaments entre els partidaris del català heavy i el català light encara són prou calentes com perquè d'aquesta graella en surtin unes quantes botifarres.

Bé, com ja sabreu els que em llegiu, jo sóc dels primers interessats en atiar aquest foc (i, si cal, aixecar el dit del mig mirant cap a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans), perquè considero que la normativa catalana és massa sufocant i, per extensió, un motiu més per a col·laborar en la desbandada de parlants cap a d'altres llengües. I no pretenc menystenir, com tampoc no ho fa l'autor del llibre, els factors socio-polítics tan destructius a què es troba sotmesa la nostra llengua (objectivament, el motiu més important per a aquella desafecció), sinó senzillament fer constar que un dels enemics també el tenim a casa, amagat sota els uniformes de l'autoritat sorda, la puresa essencialista, el rigor acadèmic i la pedanteria universitària.

I, com potser ja hagi explicat alguna altra vegada, parlo des de l'experiència d'haver anat veient com molts dels meus amics i antics companys d'escola (anys 80) i d'institut (els 90) catalanoparlants de l'Eixample barceloní han anat deixant de relacionar-se en català per a fer-ho gairebé exclusivament en castellà. Amb l'única excepció de l'expressió oral (doncs tots seguim parlant en català quotidianament), en la resta de parcel·les trien gairebé sempre el castellà: a l'hora de llegir un llibre, de mirar una pel·lícula i, sobretot, d'escriure una entrada al Facebook. Per què? Simplificant-ho molt i de manera barroera, perquè busquen la normalitat, i després de tants anys de cansaments i d'inseguretats sentint (i sentint-se dir) que el seu català no és correcte, el que volen és senzillament embolcallar-se de normalitat, una normalitat que no troben quan llegeixen en un llibre (o escolten en una peli) el diàleg falsament espontani d'algú que s'expressa en català normatiu. Tan gran és la fractura entre el nostre llenguatge quotidià i la llengua dels diccionaris. I si ja era prou gran aquesta escletxa quan vam iniciar l'EGB, les normes i mesures que havien d'ajudar a reduir-la el que han aconseguit ha estat, contràriament, ampliar-la, i acabàvem el COU sentint-nos encara més insegurs.

Aquest llibre, malgrat que divergim en alguns aspectes, és una nova i valenta empenteta envers el que hauria de suposar una reforma de la normativa catalana. Fer-la més humana, més dels seus propis parlants, que s'hi reconeguin i se'n sentin partíceps. I malgrat que agraeixo profundament la seva publicació, aquesta bafarada d'aire fresc arriba, al meu entendre, massa tard. La meva generació, una de les que hauria de servir d'enllaç indispensable entre les generacions genuïnes dels nostres pares i les noves masses nouvingudes, no està preparada. Està, ben al contrari, insegura, cansada i perduda amb el seu propi idioma, i així no podem transmetre ja res de bo (excepte aquesta sensació d'inseguretat i desconfiança). Tret de les mòmies de l'IEC, lingüistes, filòlegs, lletraferits, gent de la ceba, repel·lents que volen ser poetes, militants de bona fe i algun outsider, a gairebé tota la resta [segueixo parlant des de l'Eixample de Barcelona] la normativa actual els ha abocat en braços d'un altre idioma on se senten més lliures a ser com volen ser, menys constrenyits (perdó, "contrets") per unes normes de vegades absurdes, massa sovint poc entenedores, gairebé sempre percebudes com poc espontànies.

Els següents fragments triats són només de la primera part del llibre (fins a pàgina 124), més reflexiva i transversal (més, diguem-ne "sociolingüística"). La segona, més teòrica, consisteix en un aplec dels diferents articles que ha anat publicant al diari Avui (les famoses "terrassetes" de la contraportada), i se centra per tant gairebé exclusivament en els aspectes ja més concretament lingüístics. Que ja m'interessen, ja, però que queden fora de la polèmica que avui m'interessava d'atiar.

* * *

DEL PRÒLEG D'EN JOAN SOLÀ

—Aquest llibre provocarà polèmica [p.17].

—La llengua actual no pot continuar condicionada per un pensament o un sentiment d'adhesió cega o defensiva a una normativa establerta fa molts anys i per a una societat que parlava de manera prou diferent [p.17].

—A Pla no li sembla viable el model composicional actual (“l'aplicació d'un estàndard unívoc fet de retalls d'aquí i d'allà”), sinó que defensa un model d'estàndards autònoms, d'estàndards que parteixen del llenguatge natural d'una determinada zona i s'autoregulen i s'adeqüen a l'audiència a la qual es dirigeixen [p. 18].

—Pla diu: “tenim tot el dret a potenciar al màxim un model genuí que encara té prou vitalitat perquè amb l'esforç de tots els professionals de la llengua pugui ser, si assolim el grau d'autogovern necessari, l'estàndard amb funció discriminant que s'acabi imposant”. Aquesta clara posició potser sorprendrà algun lector a qui hagi pogut semblar que defensa una posició més “realista”, més d'abandonar el català a la seva pròpia situació [p.19].

—Jo pertanyo i dec lleialtat a la institució (l'Institut d'Estudis Catalans) que l'autor critica amb una acritud de vegades exagerada o innecessària [p.20].

—¿De què ens ha servit no deixar sentir en aquests trenta anys de “democràcia” les veus no coincidents amb el poder, amb la pau social i lingüística que el poder predicava? [p.21].

DEL LLIBRE

—Percepció social de dificultat (de la llengua catalana), que com a percepció és irrefutable [p.25].

—Hi ha, en aquest neguit (el de sentir-se desemparat i ple de dubtes quan fa servir el català), alguna cosa malaltissa que pot degenerar en actituds que van d'un purisme exagerat al passotisme de qui té clar que mai en sabrà prou i que això del català correcte és només per a lletraferits o masoquistes [p.27].

—La meva experiència professional m'ha portat al convenciment que només eliminant de la correcció tot allò que la fa inútilment difícil, tot allò que genera desconcert i confusió sense ajudar-nos a dir millor el que volem dir, podrem després exigir als usuaris un ús responsable i professional de la llengua [p.27].

—No podem pretendre que la llengua segueixi un curs i la societat un altre. No podem fer anar la llengua per on som incapaços de fer anar la societat. Una llengua que no és el reflex d'una societat real acaba sent, ella mateixa, irreal [p.28].

—El que farà el català menys anormal (mentre no puguem alterar el marc social) és apostar per la màxima funcionalitat, i entendre que és genuí allò que hem fet nostre i que diu millor, amb més precisió i economia, el que volem dir: s'allunyi o s'acosti al castellà o a qualsevol altra llengua [p.28].

—Miquel de Palol, en el seu polèmic pròleg a Nocturns deia que les nostres normes gramaticals són “tan complicades que condemnen el gruix de la població a un perpetu analfabetisme secundari” [p.29].

—Quan l'any 1985 vaig entrar com a corrector al diari Avui, em va rebre el Sr. Joan Fortuny, un home de la vella guàrdia [...]. Sota Fortuny, la correcció era un despotisme il·lustrat sense concessions, perquè hi havia, en la mentalitat del corrector d'aleshores, un sentiment de sacerdoci, de vetllar unes essències tan inqüestionables com les de l'Alcorà per als musulmans. Fabra era el profeta i Ramon Aramon, secretari permanent de l'IEC, el seu representant a la terra. Quan li vaig dir que era alumne de Joan Solà, va arrufar el nas: “I què en penseu?”. “I vós?” vaig dir tirant pilotes fora. “Doncs que aquests que perquè s'ha mort Fabra volen ser més llestos que Fabra, no em fan cap gràcia” [p.32].

—Qui avui repassi la correspondència de Joan Coromines amb Joan Sales o Carles Riba sabrà que ja a la postguerra hi va haver un creixent malestar entre els escriptors i els hermètics filòlegs de l'IEC [p.32].

—Terenci Moix en va arribar a dir de l'alçada d'un campanar. Però malgrat el seus estirabots, aquella pressió sufocant va convertir “El dia que va morir Marilyn” (1969) en un galimaties postnoucentista tan poc natural que el 1996 es va haver de refer de dalt a baix [p.32].

—Per l'Avui van passar Josep M. Fulquet, Ferrant Toutain, Ricard Fité, Manel Pla. [...] Joan Barril va inventar les etiquetes “heavy” i “light”, polèmica que va tenir en Francesc Vallverdú la rèplica ortodoxa més constant [p.33].

—Fité expressava l'esperit d'aquella perestroika amb un lema curiós: “hem d'escriure i parlar bé sense que es noti”. I és que això del català light va ser, abans que res, un moviment contra la impostació, el rebuig instintiu a substituir paraules i expressions integrades a la identitat per formes artificioses que no et deixaven ser tu mateix. [...] Era l'època en què en un estadi “els afeccionats fruïen tant que romanien dempeus” [p.33].

—L'any 1986, Xavier Pericay i Ferran Toutain, apadrinats per Joan Ferraté, van publicar “Verinosa llengua”. S'hi definia el problema com “el trencament de la continuïtat entre el català real i la seva versió formalitzada”. Però hi denuncien, sobretot, que una proposta feta amb esperit científic i oberta, per tant, a permanent revisió, l'hagin convertit en veritat inqüestionable uns acadèmics que blinden així la seva autoritat. [...] Deixen molt clar que la ideologia associada als Països Catalans és indestriable de l'aposta composicional, una aposta que aboca a l'artificiositat, a la fractura entre estàndard i català real [...]. No creuen en un estàndard de laboratori que reprimeixi i condicioni l'ús. Ben al contrari, entenen que ha de ser l'ús creatiu i sense restriccions el que ha de fixar l'estàndard: “el paper dels gramàtics no ha d'anar més enllà de la fixació posterior de les propostes que sorgeixen de l'ús continuat” [p.33-34].

—Van crear el Grup d'Estudis Catalans i van publicar “El barco fantasma”, un llistat de paraules que picava a la porta del diccionari. L'èxit d'aquestes propostes deriva del fet que són molt més realistes, molt més pràctiques i fàcils d'aplicar que les dels puristes i essencialistes. I, sobretot, fan molt més fluïda la relació corrector-corregit. [p.35].

—De light a Ciudadanos. Els que sempre van rebutjar les tesis dels verinosos han vist en la seva trajectòria posterior una tranquil·litzadora confirmació dels seus pitjors temors. Des del començament, recordo els sagnants sarcasmes que els va dedicar el sempre brillant Ramon Barnils [p.36].

—Hi ha, en el rerefons dels seus postulats, una visió aparentment molt ingènua del que és una llengua. El seu atac a l'artificiositat, el seu rebuig a qualsevol interferència ideològica en el model lingüístic, els porta a reivindicar un naturalisme tan extrem que gairebé sembla que confonguin llengua amb llenguatge. El correlat d'aquest naturalisme és un trampós liberalisme que Ivan Tubau ha predicat després amb molta menys subtilitat. Per Tubau, que el català és castellanitzi forma part, gairebé, de la seva evolució natural, com si l'avanç o el retrocés de les llengües no fos, essencialment, un fenomen polític [p.36].

—Les anomenades llengües de cultura són conseqüència, sempre, d'un fort intervencionisme. S'estructuren al voltant d'un dialecte codificat que s'ha imposat mitjançant la coerció institucional i la funció discriminant [p.37].

—Lluny, doncs, de ridículs naturalismes, el que jo reivindico (també de Toutain i Pericay) és que hi ha d'haver límits per a la intervenció i que el legítim projecte nacional de codificar un estàndard i assolir un cert grau d'unitat lingüística no pot deixar de tenir en compte que una llengua és també llenguatge (té una base natural), i que la norma —sent en part convenció i artifici— serà difosa i interioritzada més fàcilment com menys s'allunyi de la intuïció dels parlants [p.37].

—El que jo plantejo és que tot allò d'aquesta proposta que en tots aquests anys un gran nombre de parlants interessats i intel·ligents no han sigut capaços d'interioritzar, es pugui reformular o flexibilitzar de manera que el català correcte acabi sent més fàcil per a tothom [p.37].

—La feina del corrector, ho vulgui admetre o no, és traduir del catanyol o directament del castellà el que escriuen uns redactors que beuen del mestissatge del carrer i d'un argot que s'alimenta en part de marginalitat i subversió (quan el català és classe benestant i oficialitat, i actua a la defensiva davant la creativitat del parlant) [...]. Aquella broma no es pot fer, el que tothom diu i entén i fa servir no existeix en català [p.39].

—La llengua és part indestriable del que som. És un vestit que no podem deixar a l'armari. Qui s'hi troba bé —no se'l sent estret ni gran— i el sap portar amb gràcia, viu d'una manera més humana i plena. Des de fa massa temps, massa gent troba difícil viure així el català [p.41].

—Els llibres que a principis dels 80 van publicar a Casals l'equip de pedagogs de Rosa Sensat són llibres que veien la llengua com una font inexhaurible de creació, de joc, d'imaginació. Els obries i ja hi estaves nedant, gaudint del plaer de fer unes braçades en aigua fresca. Sempre era l'ús, l'ús creatiu, el que et feia venir ganes de saber més [p.41]. La consciència dels diversos nivells de llenguatge hi era sempre present, diluint el maniqueista binomi correcte / incorrecte en un criteri més dúctil i subtil: l'adequació al registre [p.42]. Anaven afinant la intuïció de l'adolescent fins que aquest produïa una llengua raonablement genuïna, natural i saborosa. Jo no en diria correcta —el domini de la normativa no era exhaustiu—, però era un bon català [p.43].

—Pels mateixos anys, altres llibres de text escolars entatxonaven informació amb un llenguatge fred i asèptic. [...] Els professors dedicaven les classes a disseccionar frases davant dels alumnes en la ingènua creença que la comprensió abstracta de l'estructura profunda de la llengua ens fa competents a l'hora de fer-la servir [p.42]. Quan s'aliaven amb un tarannà integrista, tendien a crear mestretites, una versió molt nostra del pedant que desconfia de la naturalitat. Gasten una llengua tan correcta que costa d'entendre. De tant empollar la normativa l'han convertit en una cotilla que els fa caminar enravenats. Corregeixen els altres, de vegades enmig d'una conversa, i senten una gran satisfacció quan tot és molt complicat. Darrere aquesta mentalitat, hi ha aquella inseguretat del pobre esperit que necessita un dogma, una autoritat i un reglament perquè no se'l mengi de viu en viu la pròpia sensació de petitesa [p.43].

—Avui els alumnes no saben redactar, no saben expressar ni comprendre el pensament complex. En la seva arrel hi ha un problema derivat de l'actual model de societat: que no deixem que els nens s'avorreixin. La lectura reflexiva, feta en un cert aïllament, demana un esforç i crea les estructures lingüístiques que permeten expressar un pensament complex [p.45]. Esperar que aquests nens, al 10-12 anys, comencin a devorar literatura és somiar truites [p.47].

—Per mi, que un universitari no faci neutra la vola de que a "el que" o a "que interessant!" és gravíssim. [p.47]. {{Fantàstic, jo no la faig neutra, sinó tònica i oberta: "què", i així ho escric}}.

—El nen pot acabar dient el que no vol dir i amb prou feines es farà entendre. I aquest fracàs comunicatiu el portarà a pensar que aquell català que aprèn a l'escola no acaba de ser una llengua normal, una llengua de debò [p.48].

—Un nen que té el català com a primera llengua —de Vic, Manresa o Reus— té clar que una cosa és la llengua formal i una altra la de casa seva; i que de vegades no coincideixen. El problema el té un nen castellanoparlant de l'Hospitalet o el xinès de Badalona. Per a ell el català ja és una llengua irreal (allunyada de la quotidianitat). Esperar que faci l'esforç d'interioritzar formes diferents per al carrer i un teòric estàndard (qui diu "li ho" o "li'n" a TV3?) sembla clarament esperar i demanar massa [p.50].

—Es dóna la paradoxa que la llengua correcta que els professionals aprenen als mitjans és en alguns casos el que a l'escola estan ensenyant a l'alumnat que és incorrecte. Alguns professors se'n queixen i demanen, amb raó, que entre els llibres de text i els llibres d'estil dels mitjans hi hagi més continuïtat [p.51].

—No sembla que arcaismes del tipus "llur", "hom", "quelcom" o "àdhuc" estiguin triomfant, si bé mantenen una presència encara alarmant en els textos d'alguns joves aspirants a escriptors [p.52].

—Crec que el més assenyat per a la ràpida consolidació de l'estàndard és afavorir sempre l'ús genuí més estès. I que fer el contrari contribueix greument a retardar la normalitat i desconcerta el parlant [p.52].

—La correcció, contra el que alguns semblen ignorar, té un cost. El cost de generar inseguretat i desconfiança en la pròpia llengua. Tot el que suposi reduir la correcció al mínim i crear en l'usuari la sensació que allò que li surt espontàniament ja és bon català, contribueix a fer que s'identifiqui més amb la llengua i li sigui més lleial [p.52].

—El paper de la Secció Filològica (del IEC) demostra que no té prou reflexos i agilitat per fer una reforma ràpida i efectiva. La realitat és que actua molt més com un contrapès que no pas com un motor en l'actualització de la norma. Que reacciona més que no pas porta la iniciativa [p.55].

—El problema és que voler fer una normativa per al conjunt dels territoris de parla catalana sense tenir prou poder polític per imposar-la, i en competència amb institucions com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, obliga a tenir tan presents i fer tantes concessions al conjunt de dialectes que al final poden acabar pesant igual formes d'implantació molt reduïda, quasi extingides, que el que diuen el 90% dels parlants [p.56].

—Fabra va trigar 6 anys en fer el diccionari, mentre que l'IEC 63. I clarament inferior als diccionaris que havia publicat l'Enciclopèdia [p.57].

—El DIEC2, aparegut el 2007, va eliminar tota mena d'informació dialectal. Amb aquest diccionari a la mà, ¿qui pot corregir una cadena d'hipermercats que es vol anunciar fent servir "llavaplats" i "calcetí" en un diari barceloní? [p.58].

—En fonètica, morfologia i ortografia, la norma de l'IEC ja exhibeix alguna forta dosi d'irrealitat. Per exemple, considera "no recomanable" (és a dir, no estàndard en cap registre ni àmbit; per tant, incorrecte) pronunciar uns sola ela a "col·legi, novel·la, il·lustre", contra l'evidència que la llengua espontània de la immensa majoria de parlants ja fa uns quants segles que no gemina [p.60].

—I estableix com a única pronúncia estàndard dels parlars orientals la pronúncia fricativa (com la "ix" a "caixa") de la "x" inicial i postconsonàntica, enfront de l'africada ("cotxe"). La realitat, però, és que l'africació de "xoc" o "planxa" és el resultat d'una evolució de la llengua que fa que avui, també en els dialectes orientals, ja sigui més general que la pronúncia fricativa [...]. No tenir aquesta flexibilitat en la norma força els actors a fer pronúncies emfàtiques i pot acabar fent que un film doblat al català soni poc versemblant [p.61].

—De fet, la pronúncia fricativa de la "x" inicial ja és tan habitual que fins i tot quan s'adapten anglicismes fricatius com "show", el "xou" es fa africat. Ho diré més clar: el símptoma més clar de la seva catalanització és que el fem africat. La normativa, en canvi, opta per la via contrària, fins i tot quan el so de l'estrangerisme és africat (txacolin, chip) l'adapta com a fricatiu (xacolí, xip) [p.61].

—A en Joan Solà no se l'havia tingut gaire en compte perquè se'l considerava (fa molt poc encara ho repetia un editorial deplorable de la revista Llengua Nacional) una mena d'enfant terrible de la llengua catalana [p.62].

—Sembla que l'equip de lingüistes de l'IEC i de les universitats que han col·laborat en la nova sintaxi normativa ja han acabat la feina i que la seva proposta —com l'Estatut al Tribunal Constitucional— està pendent que l'alta magistratura hi passi el ribot. Tant l'un com l'altra topen amb essencialismes institucionalitzats molt poc sensibles a la racionalitat, per més ben exposada que estigui. I, en tots dos casos, el ribot més efectiu és el que solen passar ja d'entrada els que fan la proposta sabent que segons què plantegin (segons què s'atreveixin a pensar) les possibilitats d'arribar a bon port són zero [p.63].

—Ho diu Francesc Vallverdú, que no és precisament un iconoclasta: "els heterodoxos potser són més respectuosos amb l'obra d'aquell gran gramàtic i lexicògraf (Fabra) que no pas els guardians de l'ortodòxia" [p.64].

—Carod ve a dir que si no volem acabar convertits en una ètnia minoritària dins el nostre propi territori hem de ser capaços de convertir el nacionalisme en alguna cosa més oberta, més transparent, a la qual tothom es pugui incorporar fàcilment. Són paraules que podem aplicar, sense canviar ni una coma, a l'actual normativa del català [p.66].

—Entenem per logicisme la voluntat d'intervenir en la llengua per fer-la lògica prenent com a model el pensament racional i més concretament el llenguatge científic. Sovint s'ha subratllat que el fet que Fabra fos enginyer químic de formació el decantava inevitablement cap a preferir una gramàtica on totes les funcions sintàctiques tinguessin una forma específica [p.67].

—Fabra separa la norma de la llengua real argumentant que la fa més lògica i clara. Però, en molts casos, les formes de la llengua real no generen problemes d'ambigüitat. Cada llengua té les seves maneres de compensar l'absència d'una distinció que una altra sí que fa. I voler que el català tingui les mateixes distincions que el castellà en el fons posa les dues llengües més en paral·lel [p.68].

—No es pot negar que la forma "endur-se" és més general i consolidada que les formes "enrecordar-se" o "enriure's", però no té gaire sentit que, si històricament la llengua ha passat de "dur-se" a "endur-se", ara no admetem que passi de "recordar-se" a "enrecordar-se" per criteris logicistes [p.70].

—Al cap de poc de sortir l'Avui, vam enviar una nota a l'IEC demanant com n'havíem de dir dels cinemes que consistien en grans esplanades on la gent veia pel·lícules des del cotxe. Llavors se n'havien fet un parell a Castelldefels i se'n parlava. L'IEC va trigar a contestar. Els doctes filòlegs, havent-s'hi escalfat el cap inútilment, optaven per no dir-ne de cap manera. Més exactament deien: "cal esperar que el fenomen desaparegui" [p.71].

—No afavorir l'estàndard a què els processos econòmics i socials porten de manera natural (el basat en el dialecte de més pes econòmic i demogràfic) és suïcida per a una llengua que es troba en un marc social de minorització i que ja ha de lluitar contra tantes altres inèrcies [p.76].

—És bo que als mitjans d'àmbit nacional hi estiguin presents tots els dialectes (depurats, esclar, dels localismes). [p.77].

—Crec que s'ha de plantar cara a la interferència fins a les últimes conseqüències, és a dir, no n'hem de deixar passar ni una. I no fer-ho és entreguisme suïcida. Té uns efectes destructius i desmoralitzadors de primera magnitud. Ara bé: no és interferència allò que ha penetrat tan endins a la llengua que ja forma part de la seva estructura. No ho és allò que, tenint un origen castellà, s'usa des de fa molts anys, ningú ho sent com a castellà i expressa de manera més clara i funcional que qualsevol altra forma el que volíem dir [p.79].

—Em vull desmarcar molt clarament d'una actitud com la d'Ignasi Guardans quan afirma que ja li està bé que es doblin els films al català però "no en un català elitista sinó el que es parla al carrer". Guardans no ignora que el català del carrer de la gran metròpoli està profundament interferit [p.80].

—L'artifici (i la dificultat en l'aprenentatge que comporta) és una càrrega social que se superposa a la base natural de la llengua; és el munt d'excepcions a la regla que hem d'aprendre, i és fill de tot de consideracions filològiques, no pas lingüístiques. La normativa, com a contrapès conservador a l'evolució de la llengua, està molt més en mans de filòlegs que de lingüistes [p.82]. I la futura gramàtica normativa serà també en part una proposta lingüística retallada filològicament [p.83].

—És molt diferent veure tota llengua com un mirall del cervell i, per tant, com una manera inevitablement funcional i competent de comunicar-se, que veure-la com a segregació final d'un mític sànscrit que reunia totes les perfeccions abans que un ensorrament babèlic el fragmentés [p.82].

—És el lingüista que Fabra té dins el que el porta, en la seva gramàtica pòstuma, a dir que la concordança d'haver-hi (hi han dos homes) és un fet de llengua que s'hauria d'admetre; i és el filòleg que hi ha en Ramon Aramon el que l'obliga a censurar el Mestre afegint-hi una ja famosa nota a peu de plana en què assegura: a) que l'IEC després d'un estudi acurat ha deixat el text "essencialment intacte" (és a dir, l'ha manipulat); b) que Fabra no havia fet la darrera revisió; i c) que el text és més informatiu que normatiu. Només li falta dir que Fabra ja repapiejava quan el va escriure [p.83].

—Aquest és l'irònic destí de qui esdevé Mestre amb majúscules: ser declarat apòstata pels seus deixebles quan gosa revisar la seva pròpia doctrina [p.83].

—Quan la lingüística demostra públicament (p.ex. en aquest article de 1998) que allò que intuïm que és correcte és correcte, un diccionari normatiu (2007) no pot establir que és incorrecte: no pot ignorar alhora la intuïció dels parlants i els arguments lingüístics. I si ho fa, es desacredita, perd autoritat [p.85].

—Vist des de l'òptica d'usuaris de llengües normalitzades, aquesta complexitat gairebé surrealista i els abstrusos debats que suscita donen una imatge molt poc seriosa del nostre estàndard [p.90].

—El que fa por és pensar que aquesta evident millora de la norma no hauria estat possible sense l'aval d'una vaca sagrada, d'un erudit de fama internacional i un patriota de pedra picada, com Coromines. El que ha fet decantar la balança no és tant la racionalitat del que es proposava com el prestigi de qui ho defensava [p.92].

—Un dels pocs lingüistes que als anys 20 i 30 (és a dir, contemporàniament) va criticar amb una certa solvència la normativa de Fabra va ser el jesuïta Josep Calveras i Santacana [p.99].

—El canvi i caiguda de preposicions és un exemple flagrant d'intromissió en el català modern d'un pla diacrònic que l'evolució ha deixat enrere. La gran majoria hem tingut prou sentit comú per transgredir, i deixar obsoletes, algunes propostes antiintuïtives de Fabra. Qui segueix avui la seva recomanació de distingir entre ací, aquí i allí o aquest, aqueix i aquell? Qui diu o escriu li'n, la hi o els els? Qui distingeix entre per i per a davant infinitiu? Però fixem-nos que no ho hem fet mai acostant-nos al castellà. En tots tres casos l'opció de Fabra hi és estructuralment més paral·lela que l'actual transgressió. Ningú ha pogut acusar la transgressió de sacrificar identitat. Però el problema de fons no era que la proposta de Fabra fos més o menys identitària; el problema era que s'allunyava de la llengua real i de la intuïció del parlant [p.106].

—Em nego a dir "des que" (en lloc de "des de que"), i em nego a acceptar que la gent normal parlant relaxadament diguin "des que". És ridícul i absurd [p.110].

—Aquestes dificultats no aporten res des d'un punt de vista comunicatiu ni lingüístic (ben al contrari). ¿Encoratgen o desanimen a qui s'acosta a la llengua sense abrandaments patriòtics, a qui la vol simplement per fer-la servir, al gran nombre d'immigrants a qui hem de convèncer que coneixent-la viuran millor? ¿Una norma no era una convenció que havia de servir per fer les coses més fàcils i funcionals? [p.110].

—Pensar que aquest mareig de pronoms febles [p.ex. haver de dir "els els dono" en lloc de "els hi dono"] té alguna conseqüència en la claredat o lògica de la llengua és no entendre el seu caràcter anafòric. "Els hi" és tan clar i lògic com les set formes normatives perquè, per tenir sentit, les set formes necessiten, igual que "els hi", remetre's a un antecedent contextual que ja dóna tota la informació [p.111].

—L'ortografia, com a part més tangible i torturadora de la normativa, té un exagerat valor simbòlic, quasi totèmic, que dispara la síndrome de l'iniciat: adherir-se a un saber amb una intensitat proporcional a la dificultat i el patiment que comporta dominar-lo. Els que en són víctimes odien veure relativitzar allò que els ha costat tant i, encara més, que els neòfits s'estalviïn aquell (de vegades inútil) esforç [p.114].

—Un cop publicada la norma dels guionets (1996), els col·legues de la Secció Històrico-arqueològica es van negar a aplicar-la al seu propi nom (hauria d'anar sense guionet) en un patent i desconcertant desafiament a l'autoritat dels seus veïns de la Filològica [p.115].

—[A propòsit del signe interrogatiu a començament de frase] Joan Solà a Ortotipografia: "els signes auxiliars no són de ningú, sinó són precisament això: auxiliars de l'escriptor per ajudar-lo a transmetre amb claredat els pensaments i sentiments" [p.117].

—No falten els que van pel món corregint els altres i propagant encara més aquesta sensació general d'inseguretat [p.122].

—Si voleu saber fins a quin punt parleu malament, deixeu-vos corregir per un estranger catalanòfil amb un empatx de Ruaix. Són ben pocs els que tenen prou autoestima per dir-li que es desintoxiqui i escolti una mica de llengua genuïna [p.122].

—Al costat de la cançó de l'enfadós del "és massa difícil" hi ha una altra cançó tan o més irritant: la del "parlem molt malament el català". I és que és impossible que parlem bé quan no hi ha cap català, ni el de la mare, ni el de l'àvia ni el de la besàvia que sigui correcte [p.122].

—Alguns me poden dir que si tan poc crec en alguns punts normatius com és que els aplico quan escric. La resposta és ben fàcil: si en alguna cosa crec és en la necessitat que hi hagi una normativa, no dues mil. L'obra de Fabra ens va salvar d'una anarquia molt pitjor que qualsevol normativa deficient [p.123].

—Crec en una transgressió informada i responsable del marc normatiu [p.123]

La prepotència del poder (Guardiola i Jon Anza)

2010-03-17T13:27:00.002+01:00

Un mateix dia ens dóna dos exemples vergonyants de la prepotència dels qui tenen el poder.

El primer és poc seriós, gairebé fútil, però igualment simptomàtic: el Comitè d'Àrbitres demana una sanció a Guardiola per haver dit que mentien. Tant dóna que Guardiola tingui raó i que diverses gravacions de vídeo (p.ex. aquesta a Youtube) demostrin que la realitat no es correspon amb les paraules que, segons l'acta arbitral, Guardiola hauria dit, o sigui, que aquest té tota la raó del món quan diu que els àrbitres han mentit. Allò que ha de quedar clar, allò important, és que a un àrbitre, a una autoritat, no se la pot qüestionar ni acusar, ni que sigui sota el criteri de la veritat.

El segon exemple és més greu, perquè té uns quants morts i ferits pel mig. El ministre de l'Interior espanyol, Rubalcaba, ha dit que el Govern actuarà contra els qui han injuriat i calumniat les Forces de Seguretat arrel de l'aparició del cos de Jon Anza a la morgue de Tolosa de Llenguadoc. En aquest cas, a sobre, l'autoritat es reafirma en la seva condició de valedora de l'Estat de Dret en front d'un grup de malvats terroristes. I aquesta és una reafirmació totalment cínica i prepotent, atès que l'Estat espanyol té un trist historial de passar-se l'Estat de Dret pel forro dels collons quan li ha calgut: no han estat pocs els ciutadans que ha sotmès a tortures (cal consultar només el famós informe d'Amnistia Internacional) o que, fins i tot, ha arribat a assassinar (per exemple el cas Laza i Zabala, però en general tota l'activitat del GAL, que per cert li ha valgut a Rubalcaba el sobrenom de Rugalcalva, en referència a això i a la seva manca de cabell). ¿I ara pretenen que la gent no qüestioni l'actuació de les Forces de Seguretat? ¡No serà per la falta d'irregularitats o rareses que està tenint el cas de Jon Anza!: l'està buscant tot crist, però el seu cadàver es passa gairebé un any a la morgue de la ciutat on va desaperèixer i no el troben; a sobre, l'hospital diu ara que no té constància de la sol·licitud de recerca; set dies després de la seva mort, uns Guàrdies Civils fugen misteriosament de l'aparthotel de Tolosa on estaven allotjats (amb l'agreujant esperpèntic que s'hi deixen dues pistoles); a l'autòpsia oficial que li han dut terme no han deixat entrar el metge que demanava la família del mort, i torna a aparèixer el fantasma de Joxeba Arregi (assassinat també per les democràtiques Forces de Seguretat, a qui van realitzar una autòpsia que desmentia categòricament que l'haguessin torturat, però a qui uns amics van desenterrar després i li van fer unes fotos que no deixaven cap mena de dubtes de les atrocitats comeses pels torturadors; la història s'explica en aquest documental de la televisió basca, això sí, en euskera: Joxe Arregiren torturaren argazkien egia, "la veritat sobre les fotografies de les tortures a Joxe Arregi").

Ben mirat, potser sí que estaria bé que la querella d'en Rugalcalva tirés endavant, i que provoqués la realització d'un judici contra l'Estat i les seves Forces de Seguretat criminals.

El maó i les estrelles (Santiago Alba Rico)

2010-03-16T12:38:00.002+01:00

[Prologuet al llibre "Cronopiando en verso... y otras vainas", de Koldo Campos Sagaseta, editorial Tiempo de Cerezas].

Una gran il·lusió intimista presideix la nostra relació amb el llenguatge. Quan algú vol aixecar una paret, surt al carrer a buscar maons; i si algú vol construir una taula, va al bosc a cercar fusta. Quan algú vol redactar una declaració d'amor o un poema o senzillament una petició administrativa, cerca en canvi dins de si mateix les paraules més adequades, amb el que acabem deduint que el llenguatge, al contrari dels maons i de la fusta, defineix un fenomen abstracte i subjectiu. Res més lluny de la veritat. Busquem en el nostre interior, sí, però allò que trobem dins nostre és precisament el bosc i la ciutat dins de les quals vivim. Escrivim les nostres declaracions d'amor, els nostres poemes, els nostres informes amb la fusta d'un bosc comunal, amb els maons d'un forn públic; i n'hi ha prou amb excavar una mica sota la pell per a trobar-hi relacions sedimentades, lluites de sentit ja establertes, la mateixa cartografia verbal que en el meu enemic. Per això és possible barallar-se; per això és possible posar-se d'acord. Per això és possible imposar a tothom innovacions, troballes, novetats: perquè les paraules s'assemblen més a maons que a secrecions o a vapors i les traiem d'una inexplorada intimitat comuna, d'un enorme jaciment de convencions col·lectives.

Una altra il·lusió és la de que les paraules tenen forma i contingut. És veritat que les paraules sonen, però això només demostra precisament que són cossos: també el vent i les nous i els plats trencats sonen. Si poguéssim separar-ne la forma del contingut, com les espines d'un peix, llavors podríem encara tenir alguna esperança d'escapar del sentit, de deixar-lo enrere, d'assolir un punt d'alleujament o descans de tots els sentits. I tanmateix no hi ha cap forma fins a tal punt tan formal que no tingui un sentit (o diversos), encara que llisquin fora del diccionari o es rebel·lin, fins i tot morfològicament, contra totes les matrius possibles de sentit. "Papallona" té sentit, però també el té "Llapapona", perquè li trenca les ales a totes les papallones; o fins i tot "conyustar", un verb que m'acabo d'inventar i que —més enllà del seu significat incopsable— té el sentit de declarar la pròpia repulsa per la comunicació. El contingut d'un maó —la seva funció, la seva eficàcia— és el maó mateix. Els maons i els sentits fan soroll.

Un poema, per tant, no és un sentiment vague sinó un artefacte físic la fisicitat mateixa del qual, ensems constrictora i constructiva, és ja portadora de sentit. Abans de Rimbaud era la rima la que lligava el sentit als sentits, la que emmarcava el caràcter artefacte de l'objecte poètic. Després de Rimbaud —diguem-ho provocativament—, la fisicitat del poema es trasllada als espais blancs que limiten els versos lliures. Podríem convertir el començament de la Política d'Aristòtil en un poema de qualitat mitjana, gairebé emocionant, si tallem les seves frases per la meitat:

Veiem que tota ciutat

és una comunitat

i que tot comunitat

està constituïda

en vista d'algun bé

perquè els homes

sempre actuen mirant

allò que els sembla bo.

Però també sabem, després d'Aloysious Bertrand, que la fisicitat d'un poema es pot estrènyer contra els marges i no cenyir-se ni a assonàncies ni a tabuladors horitzontals, però llavors cal que sigui curt i ben definit, com un cos i no com un melanoma. En qualsevol cas, assonants o consonants, en vers o en prosa, els poemes han de ser delimitats i físics com un maó. Perquè els éssers humans estem constituïts de tal manera —sobretot sota el capitalisme— que necessitem un cop de maó per a poder veure les estrelles.

A això es dedica Koldo Campos Sagaseta des de fa molt de temps en tots els formats poètics possibles. Un gran poeta italià va explicar que un poeta és com un jugador d'escacs, algú que s'exercita en una pràctica minoritària ajustada a regles molt severes on la intuïció idiosincràtica obre corbes impensades en el jaciment comú. Per a marcar la fisicitat de la seva feina, el poeta ha estat comparat amb el teixidor, amb un joier, amb un artesà (i m'agrada la imatge de Virgili de l'ossa mare que "dona forma" a llepades al seu cadell borrós acabat de néixer). Però a un poeta se'l pot comparar també amb un tennista que, de cop i volta, de manera inesperada, en virtut d'una mena de reflex supletori, assoleix i torna una pilota que tothom —espectadors i rivals— donaven ja per perduda. ¿I per què no un malabarista?

Koldo —l'anomenaré així a seques en nom de l'amistat que ens uneix a força de plagiar-nos— és una mica tennista i una mica malabarista. En vers i en prosa,en sonet i en bolero, torna pilotes impossibles i llança enlaire, amb agilitat meravellosa, quatre, cinc, sis pilotes que es creuen sobre el seu cap, dibuixant piruetes, sense caure mai a terra. Però en Koldo no juga al tennis amb pilotes ni fa malabarismes amb boles de drap... sinó amb bombes. Tots ho fem. Les paraules són maons; les paraules són bombes. Totes les paraules esclaten perquè totes, fins i tot les que no ho fan, deixen víctimes col·laterals. El no-res també esclata; el no-res també fa soroll i per això, en un món on no deixen de passar coses, gairebé sempre dolentes, gairebé sempre acusatòries per a algú, gairebé sempre perilloses per a tothom, no hem de desdenyar el tennis ni els jocs malabars, no hem de menysprear la fisicitat de la poesia; però si que hem de demanar-li que ens proporcioni aquell tipus de plaer —indissociable també de la intuïció i del reflex supletori— que fa esclatar totes les tapadores.

Sota el capitalisme cal que ens donin un cop de maó per a veure les estrelles; per a veure alguna llum, per petita que sigui. Per a veure fins i tot una pedra o una maduixa. Per aquest camí ens duu, entre masegades i cops de llamborda, aquest llibre d'en Koldo.

—Article original: El ladrillo y las estrellas.

Cap a l'abocador social (Niño Becerra i Jean-Claude Michéa)

2010-03-15T14:10:00.000+01:00

Ahir podíem llegir a l'Avui una entrevista força interessant a en Niño Becerra (economista i no pas cantaor flamenc, com podríem pensar pel nom). En destaco aquesta part:

--Si arribem a una taxa del 30% d'atur, com es pal·liaran els efectes?

--El futur són les assignacions mensuals de 426 euros, avui pròrrogues del subsidi d'atur i que es convertiran en definitives. Serà un subsidi de subsistència que es donarà a la gent que no sigui útil en el nou model econòmic i que evitarà la misèria. Totes les pensions i subsidis convergiran a la baixa en aquesta renda de subsistència.

--El món quedarà dividit en dos: els que serveixen i els que no?

--Sí. Només seran necessaris els que desenvolupin tasques que perpetuïn el nou model. Crec que anem cap a una societat tecnologitzada i governada per tecnòcrates.

I la destaco perquè malauradament em recorda el que havia dit Jean-Claude Michéa a la seva obra (indispensable) L'Escola de la Ignorància, que ja vaig traduir molt parcialment en aquest blog (i que, per cert, ja han reeditat en castellà Acuarela Libros). Específicament, aquests fragments:

—En el proper segle, dues desenes parts de la població activa seran suficients per a mantenir l'activitat de l'economia mundial. Com podia l'elit mantenir llavors la governabilitat del vuitanta per cent de la humanitat sobrera, la inutilitat de la qual havia estat programada per la lògica liberal? Brzezinski, antic conseller de Jimmy Carter, va proposar el tittytainment, un “còctel d'entreteniment embrutidor i d'aliment suficient que permeti mantenir de bon humor la població frustrada del planeta” [p.39].

—Caldrà doncs conservar un sector d'excel·lència, destinat a formar les diferents elits científiques, tècniques i de gestió al més alt nivell, cada cop més necessàries a mesura que la guerra econòmica mundial es vagi agreujant [p.40]. Un segon grup serà el de les competències tècniques mitjanes, que seran sabers descartables, tan descartables com els humans que els exerceixin provisionalment, en la mesura que, en basar-se en competències rutinàries i estar adaptats a un context tecnològic precís, deixen de ser operatius tan bon punt se supera el seu propi context [p.41].

—Evidentment, queda el grup més nombrós: els que el sistema destina a seguir aturats (o contractats de forma precària i flexible amb treballs escombraria), en una exclusió social que s'aguditzarà a mesura que els demés segueixin progressant [p.42]. És aquí on el tittytainment haurà de trobar el seu camp d'acció, i en aquesta escola per a la majoria on caldrà ensenyar-se la ignorància en totes les seves formes possibles [p.43].

Cada dia en som més i no ens aturaran (Willy Toledo)

2010-03-13T13:38:00.001+01:00

Espero que el Santiago Alba em sabrà perdonar, però després de molts dies (massa dies porto indolent) sense traduir-li cap article, encara va i li faig el salt amb el Willy Toledo. De fet, sé que m'entendrà, atès que el Santiago Alba és una de les persones a qui en Willy Toledo dóna les gràcies al final de l'article per haver-li donat suport públic contra el linxament mediàtic de què era víctima. I és que amb els temps que corren, en què la nostra democràcia (oficial però sedicent) s'atreveix a donar lliçons a Cuba pels morts a les presons i a Euskal Herria per la lluita contra el terrorisme (que li preguntin a en Jon Anza), cal celebrar que un personatge públic alci la veu i s'hi mostri disconforme. Bravo, Willy, i gràcies.

CADA DIA EN SOM MÉS I NO ENS ATURARAN

[Article original clicant aquí]

En aquells dies els marines ja estaven prenent posicions a Haití, el poble afganès enterrava els seus morts després de la darrera massacre comesa sense voler en nom de la seva llibertat i de la seva dignitat, la fosa comuna més gran trobada a Amèrica —amb dos mil cadàvers esquarterats— es segellava a Colòmbia amb terra nova i censura antiga tot protegint els responsables de cavar el forat.

El periòdic "Egunkaria" seguia segrestat i els seus treballadors periodistes (que no empleats, com es diu ara) silenciats; un palestí membre de Hamàs va ser assassinat fora de la seva terra per un grup de sicaris en nom d'Israel amb passaports (passaport físic, i de l'altre també) de diferents democràcies europees escrupoloses defensores dels drets humans.

El cinquanta per cent de la riquesa mundial seguia a mans de les cent famílies més poderoses del planeta i Tony Blair, José María Aznar, George Bush, el vell i el jove, i Javier Solana gaudien de tots els respectes i beneficis obtinguts en pagament pels seus crims de guerra.

En fi —ja abreujo que em perdo—, els banquers seguien al carrer i els polítics que ens menteixen i els jutges per a la democràcia que els protegeixen (a polítics i banquers) s'entretenien sepultant per sempre —per a què no quedi cap dubte de què mai va existir, per si de cas es repeteix— la Memòria Històrica; la Memòria Històrica del poble aixafat, és clar, no la memòria històrica d'aquella democràcia que ens va deixar a tall d'advertència, imposat per les urnes i sota les armes, un rei que guarda les claus que tanquen el pas a la sepultura del passat que amaga la brutal i dura veritat; i ja posats, aprofiten per a enterrar també el jutge ambigu que, no hem d'oblidar-ho, ha il·legalitzat partits polítics massa incòmodes i amb suport de part de la població, tot endegant a casa l'equivalent patri de la guerra global contra el terrorisme que han convingut anomenar "l'entorn d'ETA", una guerra que recorre també al mètode de la tortura i que, dit sigui de passada, no només aquest "entorn" sembla patir.

Si es pot anar més enllà, sempre hi ha algú que s'hi anima. Tot discorria sota l'extraordinària placidesa descrita (que alguns recorden que es vivia ja des de quaranta anys abans de la mort del dictador), quan un ciutadà, amb més accés als micròfons del que seria desitjable i un pensament compartit per milions que creien totalment silenciats i neutralitzats, comença a ocupar un espai estranyament no ocupat per tot l'anterior. Per què? Perquè s'atreveix a declarar als periodistes presents, davant dels micròfons i les càmeres de televisió, que els senyors i senyores els paguen i que els van contractar —no cal dir-ho, obligant-los a acceptar les conseqüències que tindria qualsevol qüestionament de la versió oficial obligatòria, per un interès econòmic però sobretot ideològic basa en la por nerviosa a què se sàpiga i es contagiï la veritat— manipulen, simplifiquen i menteixen obertament sobre tot allò que tingui a veure amb Cuba i el seu dret irrenunciable a la determinació davant de la piconadora del sistema financer demòcrata-fonamentalista del capital; i, a més, els comunica que, malgrat de la seva voluntariosa i benintencionada però equivocada informació, la persona per qui demanen no és un pres polític, sinó que era a la presó per delictes comuns.

Cuba. Què passa amb Cuba? Alguna cosa important i perillosa troben en què arribi sense la censura que ells exerceixen, i de què acusen el govern cubà, l'exemple imperfecte però en tantes coses vàlid de la seva Revolució. Comencen les hòsties. Això no es pot permetre. Els mitjans de comunicació, que utilitzen les ones i les impremtes atorgades a dit a preus multimilionaris per tal de mantenir la mentida que els permetrà de conservar els seus privilegis obrint i obrint-los les portes del poder i al poder dels bancs i dels Parlaments, decideixen que ja n'hi ha prou. Comença la cacera, no només del ciutadà en qüestió sinó, per tal de donar una lliçó exemplar, de tot aquell que gosi informar-se, formar-se una opinió i rebatre per fi el corrent aclaparador de la posició única de tota persona que vulgui ser digna de què la considerin una persona de bé. De pertànyer, com ells diuen, al món lliure. Aquest ciutadà sóc jo, i aquells que hauríeu de prendre nota del meu exemple i no tornar-ho a intentar mai més sou vosaltres.

Ja vaig ser en d'altres batalles, difícils però gratificants; en algunes es va aconseguir la victòria, en d'altres encara no. I hi seré en d'altres. Però aquesta batalla ha estat diferent. Diuen alguns que perquè me la vaig menjar tot sol, tot negant la possibilitat de qualsevol suport. Les primeres hores van aconseguir convèncer-me de què era així. De seguida vaig confirmar allò que malgrat el bombardeig —mètode preferit en qualsevol dels seus significats per tots els mencionats més amunt— érem molts i moltes els qui provaven de trepitjar i acovardir. En el fons ja ho sabia, i per això escric aquesta carta. Per a mostrar-me emocionat, enfortit i commogut en veure aquí, en aquestes pàgines i en moltes altres d'aquest territori i de molts d'altres, que la gent envia missatges que demostres que cada dia en som més, que no ens aturaran i que el seu muntatge és a punt de caure.

D'aquí surt la reacció que coneixen i usen millor quan senten que el poble saben de què van i que ja no està disposat a callar: la violència. Avui he llegit que Espanya assoleix aquests dies el rècord en nombre de forces de seguretat, de forces totes ben armades per a la repressió. Sabent que Espanya és un dels països amb un índex menor de criminalitat i que tanmateix és, de tots, el que té un major nombre de població entre reixes, alguns complint a la pràctica una cadena perpètua de moment il·legal al nostre país; aquesta gegantina quantitat de "cossos i forces de seguretat de l'Estat", tinguem-ho per segur, es deu a què no tenen cap confiança en la seguretat del sistema. Cal que estiguin preparats per al que saben que arribarà. Seguim endavant, sense defallir, que aquest absolutisme demòcrata —que intenten de fer-nos empassar tot provant de negar-nos la possibilitat de mastegar per a què no siguem capaços d'assaborir dient-nos que no hi ha res més per a provar— se'l vomitarem.

Volem llibertat. En aquests dies de pèrdua definitiva de la meva virginitat, aclaparat pel pel poder ja conegut del poder, he après moltes més llengües que el llatí. Ho vaig fer el millor que vaig poder. També quan ho vaig fer fatal. Potser vaig aprendre més quan ho vaig fer fatal. Sé que hi havia ulls i boques sense l'altaveu que se m'ofereix a mi, pendents d'escoltar allò que ells voldrien dir; sé que el alguns moments els vaig decebre. Sapigueu que també em vaig decebre a mi mateix, però tinc en compte —tingueu-ho en compte vosaltres també— que només sóc un ciutadà a qui li va venir al damunt, com una allau, el que jo vaig sentir com una responsabilitat envers totes les persones que senten, com jo, que cal respondre aquesta gent, que quan ens ho permeten no hem de perdre l'oportunitat. Tot i així, la pressió i l'obligació d'emprar els mètodes que se'm presenten per a defensar-me a mi i a tots els que caminem del bracet en aquesta lluita per a reivindicar, com diu Eric Fromm, no les lleis de l'home sinó les lleis de la humanitat, em van dur, sobretot en una ocasió lamentable però instructiva, a dir coses que, atès que no les penso, mai no hauria d'haver-les dit. Tenen perfeccionada la màquina, que no els sol fallar, d'infondre —mitjançant la calúmnia, l'allau sense donar temps a respirar, sense escrúpols— el missatge fals de la nostra presumpta solitud, la por que estan convençuts que ens paralitzarà.

Jo, que ja n'he pres nota, estaré més atent. És important per a mi, com crec que és important per a tots, la tribuna que se m'ofereix, el que pugui pensar la gent que està llegint això. Sóc allà, amb tota aquesta gent, com un més. Tinc l'altaveu, fins a nova ordre que temo i sé que aviat arribarà com molts d'altres ja han comprovat a les seves carns, i fins llavors espero saber aprofitar-lo.

Gràcies de nou a totes i a tots. Gràcies per lluitar. Gràcies a la gent que admiro i que contribueix amb la seva feina i la seva generosa solidaritat a què ens puguem informar des d'un prisma més proper a la realitat, i que van dir coses en la meva defensa, en la nostra defensa, que de veritat van aconseguir emocionar-me. Gràcies a en Julián i a l'Alberto pel seu temps, solidaritat i comprensió en ajudar-me tant amb les paraules que volia dir però que no vaig poder o no vaig saber escriure. Gràcies al meu antic company, malgrat que tan esporàdic, Carlo Frabetti, a en Pascual, a Belén, a Santiago y a Carlos per ser els primers en fer-me veure que no estava sol, per ser els meus nous companys. Gràcies a tothom. Per la poesia. Per maleir la poesia concebuda com un luxe cultural pels neutrals, que tot rentant-se les mans es desentenen i evadeixen, per maleir la poesia del qui no pren partit fins a tacar-se. Gràcies als molts i moltes que van enviar els seus missatges de solidaritat amb què em van recordar de nou de quin costat vull estar.

Article original: Cada dia somos más no nos van a parar.

La legislació espanyola discrimina el català (Plataforma per la Llengua)

2010-02-23T11:53:00.000+01:00

[Notícia extreta de la pàgina de Plataforma per la Llengua. N'he mantingut el text, però l'he reordenat una mica].

La Plataforma per la Llengua presenta avui tres informes complementaris que comparen el reconeixement legal que té el català a l'Estat espanyol amb la situació que experimenten altres llengües amb un nombre similar de parlants en el context europeu i en d'altres països plurilingües:

(1) 500 disposicions impositives del castellà a casa nostra. 500 exemples de normatives, reglaments i disposicions vigents que obliguen o estableixen de manera impositiva el castellà en les activitats i relacions amb l'administració als ciutadans i empreses del domini lingüístic català dins de l'Estat espanyol a desembre del 2009. [Descarrega'l en PDF].

Aquest informe exposa 500 exemples de normatives, reglaments i disposicions vigents que obliguen o estableixen de manera impositiva el castellà en les activitats i relacions amb l'administració als ciutadans i empreses del domini lingüístic català dins de l'Estat espanyol a desembre del 2009. Per descomptat, la majoria inclouen sancions lingüístiques. Entre aquests 500 exemples hi ha disposicions de tot tipus. Així, n'hi ha 54 de seleccionades que de manera clara obliguen el coneixement del castellà -i únicament del castellà- com a requisit per accedir o desenvolupar feines, tasques o altres activitats. En algunes d'aquestes lleis, s'especifica, a més, que les altres llengües oficials en cap cas no podran ser també requisits i s'estableix un màxim de puntuació de mèrits per si alguna administració les vol comptabilitzar per a l'obtenció de places.

Així mateix, hi ha 189 disposicions que obliguen a etiquetar en castellà, de fet 195 si comptabilitzem la totalitat de lleis que afecten a productes, inclosos aparells i maquinària, que, més enllà de l'etiquetatge, també obliguen a fer en castellà les instruccions, les garanties, els manuals d'ús o les dades dels béns i serveis. La retolació, la senyalització o els cartells informatius també estan afectats per les obligacions en castellà. Es mostren 16 disposicions o reglaments que, bé sigui en aeroports, carreteres, indústries, transports o avisos als consumidors, hi obliguen el castellà. Hi ha també 115 exemples de disposicions que obliguen a fer en castellà documents de tota mena. Aquí es tenen en compte tant els documents que els ciutadans o empreses han de fer o presentar per a l'administració, aquells que les empreses cal que facin per a altres ciutadans o consumidors, o els que està obligada l'administració mateixa. Se'n destaca que, com a situació excepcional en el context de la Unió Europea per a estats plurilingües semblants, s'imposen denominacions oficials de representació de l'Estat únicament en castellà, tant en la imatge institucional del nom de l'Estat, com de diversos organismes públics que afecten a tot el territori espanyol i o fins i tot es troben ubicats només a Catalunya, País Valencià o Illes Balears. Igualment, s'han seleccionat 76 disposicions que estableixen de manera obligatòria el castellà en carnets, targetes, documents oficials identificatius, llicències o títols oficials personals.

Un cas paradigmàtic és el d'aquelles lleis que impossibiliten, i per tant prohibeixen, l'ús del català. La més coneguda afecta als representants polítics catalans al parlament de l'Estat, on l'única llengua establerta i permesa, en una situació altre cop excepcional en el context de la Unió Europea, és el castellà. Tot i que el català és una llengua molt més parlada que la majoria de llengües oficials de la Unió Europea, el Govern espanyol mai no ha volgut que en fos oficial en aquest estament. No en va demanar l'oficialitat quan va entrar-hi ni tampoc posteriorment, com va fer Irlanda amb l'irlandès. L'informe recull també les legislacions espanyoles que ratifiquen aquesta situació

(2) Presència de les llengües pròpies en webs oficials de països multilingües. Comparació dels casos espanyol, suís, finès, belga i canadenc. [Descarrega'l en PDF]:

Aquest document compara els tractaments lingüístics dels webs institucionals del cap d'estat, el govern, el parlament, l'exèrcit, el tribunal constitucional o equivalents, els serveis ferroviaris públics i l'agència oficial de turisme en diferents països. La conclusió de l'informe és que totes les institucions analitzades, a excepció de les espanyoles, inclouen en els seus webs versions completes de com a mínim totes les llengües pròpies que assoleixen el 5% de la població o bé que compten amb més d'1 milió de parlants en el país. A més, en diversos casos aquestes institucions també inclouen en els webs versions en llengües pròpies menys parlades, com per exemple el sami a Finlàndia (0'3% de la població), el retoromànic a Suïssa (0'5% de la població) o l'alemany a Bèlgica (1% de la població). Altres exemples d'aquest reconeixement de les llengües pròpies en països multilingües per part d'institucions oficials és el cas de la monarquia del Regne Unit, que compta amb versions parcials del web en gal·lès i gaèlic escocès, tot i que els parlants d'aquestes llengües representen un petit percentatge de la població del regne. En canvi, ni la monarquia ni cap de les 7 institucions espanyoles analitzades inclouen versions completes en català dels webs (en 3 casos testimonial), tot i que aquests parlants representen un 17% de la població d'Espanya segons les dades de la CIA (govern dels Estats Units d'Amèrica) o més del 10%, segons la Universitat de Laval al Canadà. A Espanya, el català només apareix testimonialment en els casos de RENFE i el web del Govern, i sempre de manera excepcionalment parcial i barrejada amb el castellà.

(3) Tractament oficial de les llengües en els països de la Unió Europea i de l'espai Schengen. Comparativa en el reconeixement de l'oficialitat de les llengües en relació a les llengües pròpies més parlades de cada país. [Descarrega'l en PDF]:

En aquest document es posa de manifest també el caràcter excepcional del reconeixement oficial de les llengües d'estat en el cas espanyol. Així, en referència a la resta de països de la Unió Europea i de l'espai Schengen no hi ha cap país amb llengües pròpies que representin més del 10% de la població o que tinguin més de 5 milions de parlants que no siguin plenament oficials a l'estat en els mateixos termes que la llengua més parlada. Així, sí que trobem alguns dèficits puntuals en el reconeixement de llengües amb més d'un 5% de parlants i amb més d'un milió de parlants per als casos concrets de Romania, Itàlia, França i Eslovàquia, però en cap cas no s'arriba al cas excepcional d'Espanya. Així, d'entre els països que consideren oficials a tots els efectes totes les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 5% de la població hi trobem Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, República d'Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Lituània, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, Suècia, Suïssa, República Txeca i Xipre (sud). Entre els països que consideren oficials de l'estat només les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 10% de la població hi trobem Eslovàquia i Romania. Finalment, entre els països que ni tan sols consideren oficials de l'estat totes les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 10% de la població només hi ha Espanya.

La conclusió és que la legislació de l'Estat espanyol, de manera excepcional, fa un tracte discriminatori vers el català, i que la nostra llengua és la menys protegida de la Unió Europea si la comparem amb la resta de llengües amb un nombre similar de parlants. Els informes, per exemple, destaquen el tracte impositiu desmesurat que aplica el Govern espanyol, amb almenys 500 lleis que imposen la llengua castellana al nostre territori. També s'han analitzat els llocs web oficials de diversos països multilingües, amb la conclusió que també en aquest context el català és un cas únic de maltractament institucional. El català és l'única llengua d'entre les analitzades amb un nombre similar de parlants marginada en els webs institucionals de la Casa Reial, el Govern, el parlament espanyol, l'exèrcit o el Tribunal Constitucional, entre d'altres.

La Plataforma per la Llengua presenta aquestes dades en un context de continus atacs a la llengua catalana i en què han aparegut nombrosos processos que tenen com a objectiu posar constants traves a les legislacions que pretenen equiparar el català al castellà (l'Estatut de Catalunya pendent d'una sentència, les crítiques al Projecte de llei del cinema de Catalunya i al nou Codi de consum, etc.).

A títol de conclusió, la Plataforma per la Llengua assenyala que mentre la llengua catalana no assumeixi com a mínim el mateix estatus legal que el castellà en l'estructura de l'Estat, o fins que no s'aboleixin o s'equiparin totes les normes impositives del castellà a casa nostra, els ciutadans del domini lingüístic català no podran gaudir del drets dels quals gaudeixen les altres llengües en marcs comparables, i l'ús i desenvolupament ple de la llengua es veurà limitat, com passa ara, per la imposició legal vigent. La modesta legislació puntual en algun sectors per tal de contrarestar la situació, ben poc pot fer davant la maquinària impositiva, desmesurada i limitadora de la legislació estatal. Per la seva banda, els responsables polítics del domini lingüístic català tenen encara molt de camí per recórrer per equiparar o posar en evidència aquesta situació excepcional, tant en allò que afecta a les competències dels respectius governs com en la denúncia d'aquesta situació desigual pel que fa al govern de l'Estat.

El familista amoral

2010-02-20T17:19:00.001+01:00

Malgrat que no hi combrego gaire (i quan parla d'Israel, gairebé mai), avui he trobat molt interessant l'article d'en Joan Francesc Mira publicat a l'Avui: el familista amoral. Em molesta (i avergonyeix) una mica no haver-ne sabut res fins ara, però com que veig que la wikipèdia no diu res del concepte i del seu autor, en Edward C. Banfield, gairebé res, romanc mínimament consolat.

Aquí us deixo les parts més definitòries d'aquest tarannà "mediterrani" (segons Banfield i el sedàs d'en Mira) que ajudaria a entendre una mica més l'actitud apolítica i passota dels ciutadans del nostre país:

--És un principi segons el qual els individus miren sobretot o només per ells mateixos i per la seua família, i qualsevol cosa que facen en benefici propi o dels parents pròxims (o pels amics pròxims i equivalents: ¿la Màfia no és també “La Família”?) serà moralment positiu i reconegut com a tal. I qualsevol cosa que facen per enganyar o aprofitar-se de les institucions, de l’Estat o de qualsevol instància pública, fiscal, legal o administrativa, serà prova d’habilitat i d’intel·ligència i reconeguda com a valor positiu. En conseqüència, explica Banfield, en una societat de familistes amorals, ningú no procurarà l’interès de grup o de la comunitat excepte si hi troba algun avantatge privat.

--En una societat de familistes amorals (en direm s.f.a., per abreujar) només els funcionaris i els qui tenen un càrrec s’ocuparan dels afers públics, perquè només a ells els paguen per fer-ho. Si un ciutadà privat té un interès seriós per un problema públic, això serà vist com a cosa anormal o fins i tot inconvenient. I en conseqüència, en una societat d’aquestes característiques, hi haurà poc control dels càrrecs públics o dels funcionaris, perquè aquest control és únicament cosa dels mateixos funcionaris o càrrecs. I afegiré jo: ¿coneixen vostès molta gent normal i corrent, gent del carrer, que, de manera eventual o regular, vaja més enllà de dir “Això és cosa del govern”, o de l’ajuntament, o de la conselleria, o de qui siga, però no cosa meua? ¿Molta gent que participe no solament en la protesta sinó en la solució, implicant-s’hi de manera efectiva?

--En una s.f.a. serà molt difícil de formar i mantenir organitzacions per al bé públic, amb actuació conscient i concertada. Una condició de les organitzacions amb èxit és que els membres han de tenir confiança entre ells i lleialtat a l’organització mateixa. En una organització amb moral alta, se suposa que faran sacrificis, fins i tot importants, en favor de l’organització.

--En una s.f.a., els qui ocupen un lloc de funcionari, com que no senten cap identificació amb les finalitats de l’organisme públic, no treballaran més del necessari per a conservar els seus llocs o (si això està dins de les seues possibilitats) aconseguir una promoció. De fet, una posició oficial o una qualificació especial seran considerades armes per usar-les en benefici propi. En conseqüència, el familista amoral que ocupa un lloc o càrrec públic acceptarà un suborn, directe o indirecte, quan pensa que no li passarà res. Però tant si l’accepta com si no, la gent del poble, de la ciutat o del país (amb la mateixa mena de moral) suposaran que ho fa. I afegiré: no és estrany, per tant, que alcaldes o presidents de diputació, públicament reconeguts com a subornats i subornables, corruptes i corruptibles, siguen objecte de sopars d’homenatge per part dels seus conciutadans. Ben prop de casa, en tinc exemples insignes.

-- En una s.f.a. els febles afavoriran un règim que mantinga l’ordre amb una mà forta (repassem la història recent…). En una s.f.a., la pretensió de qualsevol persona o institució de ser inspirat pel zel de l’interès públic més que per l’avantatge privat serà considerada un engany. En una s.f.a. no hi haurà connexió entre els principis polítics abstractes (la ideologia) i el comportament concret en la vida quotidiana. El familista amoral valorarà els guanys que aconsegueix la comunitat només si a ell també el beneficien o no el perjudiquen: sovint, mesures que es prenen en benefici general provocaran la protesta dels qui pensen que no en participen, o no suficientment. En una s.f.a. el votant dipositarà poca confiança en les promeses dels partits. En una s.f.a. hom assumirà que qualsevol grup que ocupa el poder és corrupte i ho fa en benefici propi (“tots els polítics són iguals”... no és cert?).

CSO La Rimaia o encara un altre Hotel?

2010-02-06T14:21:00.007+01:00

(1) Una mica d'aquí i una mica d'allà m'he pogut assabentar d'algunes claus sobre la nova okupació de la Rimaia:

-Es veu que s'hi volia fer un altre hotel de luxe, però que mentre es mareja la perdiu especulant amb els preus, ensabonant uns possibles re-compradors i corrompent els càrrecs públics que s'hi oferissin, l'edifici ja portava 4 anys (!!) buit. Bé, buit del tot no, perquè algun dels pisos ja estava okupat en secret i sense fer soroll.

-El desallotjament de l'antiga seu al carrer Casanova va venir provocada per la mort de la darrera inquilina legal de l'immoble, allò que en l'argot del mobbing s'anomena amorosament un "bicho", és a dir, aquell escarbat que cal exterminar com sigui per a procedir amb la revalorització de la casa.

-El propietari del nou edifici (el de Gran Via 550) va personar-se l'endemà de l'okupació amb un estol de forces de seguretat, manobres malpagats per a tapiar l'entrada(visca la consciència de classe!) i agents immobiliaris. Però no se'n va sortir. El més greu, però, és que un okupa em va explicar que el tio els va dir que això no li importava, que ell era un tio poderós (fins i tot va vantar-se de tenir negocis amb els sàtrapes de l'Urdangarin i la filla menys subnormal dels Borbons) i que no necessitava denunciar-los per a fer-los fora. Segons sembla, hauria contractat un grup de matons que es dediquen a vigilar els voltants de l'edifici, esperant alguna oportunitat per a fer vés a saber què.

[Actualització 19:30h - Alguns dels Boixos Nois detinguts desallotjaven cases okupes amb pallisses. Llegiu-ne la notícia a l'Avui].

Sigui com sigui, els nous inquilins estan molt animats amb el nou projecte de La Rimaia (de fet, amb el canvi han sortit guanyant moooolt d'espai, ja que el nou edifici és immens i té 9 plantes). Acaben de publicar una carta oberta als veïns del barri, i pretenen que la nova Rimaia esdevingui un referent a la ciutat d'espai lliure guanyat a l'especulació, i obren les seves portes a tots aquells que hi vulguin col·laborar.

(2) Casualment (o no tant, atès que és el pa que es dóna a la ciutat), a l'Ateneu Layret hem tot just inaugurat una exposició amb fotografies i textos sobre casos d'assetjament immobiliari a la ciutat, com per exemple el famós d'Enric Granados 147. Encara falta establir-ne el dia, però alguns dels protagonistes i també membres de l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample vindran a fer-ne una xerrada.

(3) En el recent comunicat de la CUP Barcelona [amb qui també estic establint contactes... ja en parlaré!] contra el projecte de candidatura de la ciutat per a acollir uns Jocs d'Hivern, s'hi diu el següent: "s'ha proposat que els 400.000 euros destinats a la Comissió Tècnica es destinin a fer un estudi sobre el cens real de pisos buits a la ciutat. Aleshores, legalment, s’hauria de forçar el lloguer d’aquests habitatges". Me n'alegro que el posicionament de la CUP en política d'habitatge (una de les grans xacres de la ciutat!) sigui així de contundent. Aviam si es reprenen antigues propostes, com aquella de fa un parell d'anys (d'ERC?) que no va prosperar i que pretenia obligar els propietaris a llogar els pisos. Que el sostre és un dret i no un negoci!

* * * *

[Actualització 20/02/10]

L'edifici que acull l'actual Rimaia és propietat d'una nissaga que viu de l'especulació. (Article publicat al Setmanari Directa, però reproduït íntegrament per Kaosenlared).

La Universitat Lliure La Rimaia té nova seu a Gran Via, 550. L'edifici ocupat es trobava abandonat des de fa 4 anys, després que la propietat pagués importants quantitats de diners als inquilins i a l'impremta que usava el local comercial perquè abandonesin l'inmoble. La propietat de l'edifici correspón a Agrícola Fund 3 S.L., una de les múltiples empreses de la família Guerrero Gilabert. En aquest cas els propietaris de la finca són dos dels nou germans: Nicolás i Luís Miguel, ambdós advocats del prestigiós bufet familiar d'advocats Guerrero de Castro. Els Guerrero Gilabert s'han enriquit a través de l'especulació immobiliària i financera fins arribar a ser líders en aquest camp. La família està al capdavant de Gaesco, líder en els mercat bursàtil, i de Falcon Real Estate Investments, societat creada per CB Richard Ellis -la major consultora immobiliària del món- per invertir en actius immobiliaris. Els Guerrero Gilabert estan també al capdavant del Club de Golf de Vallromanes, del qual són socis d'honor Iñaki Urdangarín i Cristina de Borbón, i del conglomerat empresarial que vol tirar a terra Can Fàbregas a Mataró per fer-hi un Corte Inglés. Les seves empreses acumulen diverses denúncies per móbing presentades a l'Oficina d'Habitatge de l'Ajuntament.

Un conglomerat especulatiu

Els germans Luis Miguel i Nicolás estan al capdavant de gairebé 25 empreses, la majoria de les quals dedicades a la promoció immobiliària, és a dir a la compra, venda, tinença i administració de béns inmobles, i a la compra d'actius bursàtils. L'empresa mare és Domasa Inversiones S.L., un holding amb més de 40 milions d'euros de capital social que agrupa els nou germans, i que participa a Indo amb un 6% comprat a Diana Garrigosa, dona de Pasqual Maragall. Aquesta és l'empresa que rep la majoria de denúncies per mòbing. Una altra empresa és Danube Property Fund II S.L., que gestiona vehicles d'inversió immobiliària a l'Europa de l'Est, principalment a les grans ciutats de Rumania i Bulgària, i que recentment ha adquirit la fàbrica de la Mercedes Benz, de gairebé 8000m2, a Bucarest. Entre d'altres operacions especulatives, cal destacar una a Navalcarnero, on Nicolás s'ha beneficiat d'una reordenació urbanística que va revaloritzar quatre parceles seves que sumen 26.000m2. Dues de les empreses de la família, Riera Urbanizer S.L i Eland 352 Promociones S.L., estan al darrera de la destrucció de Can Fàbregas a Mataró. Eland 352 Promociones és consellera i secretària de Torre Barceló -antiga Residencial Aurum-, promotora immobiliària que vol construir els gratacels de la Ronda Barceló i que va comprar Can Fàbregas a Naves Biada per fer-hi el Corte Inglés. Per altra banda, Riera Urbanizer S.L va tenir com a administrador a Construccions Riera S.L., empresa que figura a l'auto del jutge Baltasar Garzón del Cas Pretòria al costat d'empreses com Proinosa o personatges com Luís García, Luigi.

Un club selecte a Vallromanes

A les acaballes del franquisme s'inaugura a Vallromanes un selecte camp i club de golf, colindant amb la Casa Palau del comte d'Alba de Lieste, del que a l'actualitat n'és vicepresident Luís Miguel i capità de camp el seu germà Javier. Segons fonts del consistori de Vallromanes, la història del camp de golf està plena d'irregularitats. Així dons, gràcies a l'alcaldesa Maria Cabot i al partit Independents de Vallromanes, del qual n'era regidor l'íntim amic de Luis Miguel, Eduardo Alié, l'ajuntament sempre ha signat totes les modificacions del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal que interessaven al camp de golf, com són les ampliacions del camp, l'obertura de nous camins o les requalificacions per construir xalets propers al camp. Algunes d'aquestes obres s'han adjudicat a empreses d'Alicia Ferrin -administradora d'Agrícola Fund 1 S.L.- com Cenit Gestió

Moderació de comentaris activada

2010-02-05T19:19:00.009+01:00

A resultes de l'abandonament a què havia sotmès aquest meu blog, ha estat bombardejat amb diversos comentaris molestos sense relació directa amb el tema tractat (allò que l'anglès, amb la seva tendència a la brevetat més monosil·làbica, en diu "spam"). Anteriorment ja n'havia rebut algun que altre, i m'havia limitat a esborrar-lo amb resignació, però em temo que hem traspassat un límit (el de l'emprenyament) i no puc fer cap altra cosa que activar la moderació de comentaris. Bé, també podria provar de carregar-me de paciència, però darrerament no en vaig gaire sobrat. Grrrr. Disculpeu la molèstia d'haver d'esperar a què jo miri el correu per a poder veure publicat el vostre comentari.

PD: Quedi ben clar que no és una mesura censuradora. Les crítiques (siguin constructives o bé de seguidors de la Rahola) segueixen sent benvingudes. De fet, un dels darrers comentaris ha estat una crítica que m'ha deixat una tal Leia, i a qui encara no he respost. Més disculpes.

PD2: Una de les moltes novetats de les que no he parlat al blog (i a causa precisament de les quals no he pogut fer-ho) és que m'estic traslladant de pis. Literalment. Vull dir que canvio de pis, però no d'escala. La Laura i jo deixem l'àtic-bufó-capseta-de-mistos i passem a un pis ja com déu mana, de 70 metres quadrats. Ara passarem a pagar 850€ al mes (60€ més que abans), que si ho sumem al fet que amb la pujada de l'IRPF he passat de cobrar 929€/mes a només 900€, la meva capacitat adquisitiva s'ha vist mermada considerablement. Visc a Barcelona! Bé, això ho explicava ara per a justificar que la meva reentré al blog encara no està assegurada, perquè els d'ONO m'estan fent el trasllat del servei però de moment la cosa està a mitges: ja tenim telèfon al nou pis, però no connexió a internet.

PD3: M'he entretingut a copiar-i-enganxar el text en xinès del darrer comentari spàmic al Google Translate, i les úniques paraules que ha pogut traduir han estat de l'estil de "phimosis", "sexuality" i "reverse aid". Em pregunto què hi dirà a les que no ha pogut (o no ha gosat) traduir.

Han desallotjat LA RIMAIA!

2010-02-02T16:30:00.008+01:00

ACTUALITZACIÓ [23:45h]: En acabar la manifestació, s'ha okupat un nou edifici ben a prop de l'antiga Rimaia. Ara són a la mateixa Gran Via, entre Villarroel i Casanova. Sembla difícil de creure quants edificis buits hi ha a Barcelona... [Llegiu-ne la notícia a Kaosenlared].

* * *

El d'avui serà un escrit de retalla-i-enganxa, un estil força patètic considerant que volia fer una reentrada digna al meu blog, però un recurs d'allò més pràctic per al poc temps de què disposo. El fet és que aquest matí han desallotjat La Rimaia, la casa okupada el passat estiu al carrer Casanova 17 prop de casa meva, i que malgrat el poc temps que hi portaven havien convertit en un centre d'emanació de cultura i coneixements: classes de català i d'electricitat, tallers d'art i teatre, una biblioteca popular, etc.

Com a contrast curiós (i, si m'apureu, demagògic) a aquest política oficial per a afrontar els problemes d'habitatge i de penúries econòmiques que ens sacsegen, no me'n puc estar de compartir l'experiència traumàtica que va patir dissabte passat el meu company de feina i amic Jordi Valls: quan al matí va obrir la finestra de l'habitació de casa seva a Santa Coloma de Gramenet, es va trobar que del balcó de la casa del costat en penjava d'una corda el cos mort d'un veí que havia decidit posar fi a la seva vida. El motiu? L'imminent pèrdua de l'habitatge. I és que a Barcelona cada dia es produeixen uns 10 desnonaments per impagament. La crisi que la paguin els pobres, les ajudes que les rebin els bancs i que els habitatges serveixin per a especular i no per a què uns okupes els donin un ús social. Visc a Barcelona!

Al final només retallo-i-enganxo aquest text que m'ha arribat per correu

(1) HAN DESALLOTJAT LA UNIVERSITAT LLIURE “LA RIMAIA”!

Després de mesos de treball per rehabilitar l’espai abandonat i començar un projecte de cultura popular pel barri i del barri, venen uns desconeguts uniformats i ens fan fora! L'espai social La Rimaia hi conflueixen diferents projectes com la Biblioteca Popular , amb més de 2500 libres, cursos d'electricitat, classes de català, activitats infantils, taller de belles arts... a més, és un centre de reunions de nombrosos grups d'acció social, organitzacions que lluiten per canviar l'ordre establert, i un lloc de trobada. Un espai d'empoderament social que resisteix a les polítiques “públiques” que s'estan duent a terme des de l'Ajuntament de Barcelona. Hem nascut perquè la llista sense fi d'incoherències, injustícies i corrupció ens força a actuar. Sentim que no actuar avui significa legitimar la perpetuació del desastre. La ciutat governada des dels interessos privats, per al benefici privat -de molt pocs-; l'espai públic neutralitzat políticament, entès com a espai productiu i de consum d'on tot conflicte massa intens ha de ser evacuat i difamat; el centre de la ciutat transformat en parc temàtic per al consum i gaudi del turista -en que a totes i tots ens volen convertir-. Això en un moment de crisi en el que totes les violències estructurals s'intensifiquen: violència urbanística, laboral, educativa, migratòria, de gènere, etc L’Administració no només tanca els ulls, sinó que resulta una còmplice directa de la precarietat que afecta les nostres vides, tant si som joves que no podem pagar un lloguer o som treballadores a qui volen acomiadar de l’empresa. La pèrdua d’espais on relacionar-nos amb el nostre entorn, ens aliena encara més, potencia l’individualisme i la deshumanització a la qual estem sotmeses en aquesta ciutat-aparador. La seva legalitat és una joc que fan servir a conveniència: encara no havien transcorregut els termes legals perquè la casa del carrer Casanova 17 figurés jurídicament com a "casa okupada", segons la legislació vigent. El procés obert al setembre sembla que s'ha arxivat, però s'ha obert un altre que denuncia a “ocupants desconeguts”. Evidentment a la societat del capital les lleis són per a uns i no pels altres. Uns tenen dret a especular i els altres no tenen dret a l'habitatge ni als espais alternatius d'acció social fora del circ ridícul i infame de l'ajuntament de Barcelona. Hi ha quasi mig milió d'habitatges buits a Barcelona, més de 600.000 aturades i aturats i més de deu desnonaments per no pagar lloguer o hipoteca cada dia. El banc ens fa fora de casa, l’empresa no ens paga ni les hores extres, i la policia defensa els poderosos. Fins quan hem de callar, fins quan hem d'esperar per a recuperar les nostres vides?

(2) Més informació: a Kaosenlared, a Vilaweb i a l'Ateneu Layret (del qual m'he fet soci, com espero poder explicar més detalladament algun dia, i on aquest matí hem acollit bona part de la biblioteca de La Rimaia mentre troben un nou lloc on tenir-la

CONCENTRACIÓ, avui dimarts 2 de febrer, a les 20h al Mercat de Sant Antoni, cantonada Ronda de Sant Antoni amb la Ronda de Sant Pau (al costat del bar Tres Tombs), per salvar la teteria, la biblioteca popular, el hacklab, el taller d'electricitat, la ludoteca, l'escola freinet, el taller de belles arts, i tot el que estem fent i farem! La lluita continua!

Sobre el futur de l'edició en català

2009-12-28T16:55:00.001+01:00

Mentre el meu projecte d'una editorial lliure i gratuïta de textos en català dorm el son dels infants (i la criatura té molts números d'esdevenir un nou Peter Pan), aquests darrers dies els diaris han parlat diverses vegades sobre el futur del món del llibre. Per exemple: (1) A l'edició d'avui del diari El Punt (a l'article Llibres fets a mida) parlen sobre l'editorial Tria Llibres, que apostaria per la edició digital per encàrrec. (2) A Vilaweb van dedicar un especial als e-books i e-readers: aquest vídeo i aquest article d'un dels seus blocaires, en Joan Josep Isern. (3) El diari Avui publicava dissabte una entrevista al malparit del Jaume Vallcorba. Després d'afirmar que "és ingenu que els autors vulguin viure de la literatura", t'assabentes que s'ha gastat una ronyonada en la restauració del pis on hi ha la seu de l'editorial. Queda clar que del llibre en viuen (i bé) els editors i distribuïdors, però no els autors. Ah, i que l'autocrítica és cosa de marxistes! (4) A la llibreria ens han arribat alguns exemplars de Setzevents, un "nou i revolucionari segell editorial" que aposta pel català i per l'atorgament a l'autor de tots els drets sobre l'obra. (5) A l'estiu va néixer també l'editorial Petròpolis, que "naix de la voluntat d'editar textos d'autors novells i de clàssics per posar-los a l'abast de tot el món mitjançant les noves tecnologies". (6) Poc abans havia nascut també Llibres de Veu, que edita exclusivament audiollibres, és a dir, llibres recitats.

* * *

PD: Si amb la campanya de Nadal ja n'hi hauria prou per a justificar la meva nul·la dedicació al blog aquests dies, he de dir que em va morir l'ordinador que ma germana m'havia donat a l'estiu, després que m'haguessin robat el portàtil. Per tant, segueixo sense poder prometre res fins a passat Reis... Bona entrada d'any a tothom, doncs, si no ens llegim abans!

Jordi Solé Tura

2009-12-08T19:00:00.001+01:00

En les disputes eternes i caïnites entre el qui podríem anomenar trotskistes i estalinistes, jo acostumo a ubicar-me ràpidament al costat dels primers. Principalment, i com ens passa a la majoria, perquè el règim de burocràcia i terror instaurat per Stalin va ser efectivament exemplar, però precisament d'allò que el comunisme no hauria d'haver estat mai. I que consti, tanmateix, que accepto alguns dels arguments dels seus defensors, com ara que calien mesures excepcionals per a una situació excepcional, i l'URSS s'estava dessagnant llavors al bell mig de dos conflictes: a l'exterior pels interessos de les potències imperials i a l'interior pels anhels de llibertat de la classe obrera, i és evident no es pot anar només amb flors a la mà quan de tots dos conflictes en sortien enemics ferotges i despietats que et destrueixen si tu no els destrueixes abans. Ara bé, hi ha un bon tros de justificar l'ús de la violència (l'assassinat, la deportació siberiana) en situacions excepcionals contra l'enemic mortal (com jo puc arribar a acceptar) a passar a rebaixar unes tan greus mesures contra gent desarmada que sovint resultaven ser simplement un obstacle per als obscurs interessos personals de la classe política estalinista. Ja m'estic anant per les branques... El que volia dir és que, si bé normalment simpatitzo molt més amb el —diguem-ne— trotskisme, més encara després de la persecució estalinista del POUM (encara que ells estrictament ja no seguien les directius de Trotski) i l'assassinat de l'Andreu Nin mitjançant l'operació Nikolai, ara en canvi, arran de la mort del Jordi Solé Tura, he de donar la raó als qui acusen els trotskistes de preferir fer el joc a la burgesia contrarrevolucionària que als companys revolucionaris. Parlo, per exemple, de l'article que ha publicat a Kaosenlared en Pepe Gutiérrez-Álvarez (qui normalment gaudeixo molt llegint): Los tiempos de Jordi Solé Tura. És evident que la mort d'una persona és sempre motiu de dol, i més encara en les condicions amb què l'alzheimer havia anat corcant l'existència del Solé Tura. Però no veig per quins sets sous se li ha de dedicar el més mínim homenatge des de l'esquerra que encara es consideri conseqüent amb les bases marxistes (poseu-li l'etiqueta que preferiu: revolucionària, obrera, leninista, anticapitalista etc). ¿Potser perquè durant molts anys va ser-ho, de marxista conseqüent? Doncs precisament per això (perquè no es pot negar que, com a mínim, durant molts anys va dedicar-se en cos i ànima al Partido Comunista, fos això o no marxisme conseqüent) trobo jo que no es mereix cap homenatge, si no la major de les repulses, per traïdor. ¿Com pot ser possible que algú amb la seva trajectòria acabés esdevenint un dels pares de la Constitución (mira per on) i defensors del Rei (ves quin remei)? És clar que aquest seu gir el van fer moltes altres persones, però per això mateix també l'últim que calia era fer-li un homenatge, perquè ara tota aquesta generació de traïdors de passat esquerraníssim i present dretà podran endolcir la seva condició i quedar-se amb la consciència més tranquil·la encara. PS: Des d'un àmbit nacional, cal considerar també, com bé recordava ahir en Vicent Partal, que en Solé Tura "és el gran inventor d'un discurs sobre el país que s'entesta a creure que el nacionalisme és un invent de la burgesia". "Especialment, hauríem de saber criticar aquell llibret seu dels anys setanta [Catalanisme i revolució burgesa] que pretenia bastir les bases ideològiques antinacionalistes des de la perspectiva no pas del feixisme sinó de l'esquerra democràtica. I hauríem de poder dir, sense que això s'interprete com una falta de respecte, que era un pobre llibret que els historiadors fa anys que han deixat reduït a un simple exercici de batxillerat marxista ple de prevencions i ressentiments; i que, malgrat això, les idees d'aquell pobre llibret encara alimenten avui els sectors més espanyolistes de la dita esquerra catalana, que són precisament els que opugnen el sobiranisme".

Democràcies

2009-11-30T19:44:00.001+01:00

Aquesta setmana ens està oferint un parell de grans exemples del que cal entendre per democràcia a principis del segle XXI: (1) Des d'Hondures ens ensenyen com cal celebrar unes eleccions per a què comptin amb el vist-i-plau dels EEUU: les ha de convocar una dictadura colpista, han d'incomplir l'acord Guaymuras-Tegucigalpa-San José, cal que siguin ratificades per un Tribunal Electoral de magistrats inhabilitats (alguns dels quals alhora són diputats del govern colpista) i que l'empresa contractada per a efectuar el còmput electrònic sigui propietat també d'un dels colpistes (de nom Arturo Corrales). Però tota aquesta farsa, en què ves per on ha resultat vencedor un dels colpistes (de nom Pepe Lobo), només ha comptat amb la participació d'un 21% dels electors. Hi ha un interessant recull d'articles a l'especial de Rebelión sobre Hondures. (2) Des d'Espanya un es pensaria que actuarien amb més subtilesa, però davant de l'amenaça secessionista abertzale-judeo-maçònica hi ha patriotes espanyols capaços de sacrificar el seu braç per a mantenir la indissoluble unitat de la Nació. I és que la Guàrdia Civil està esplèndida: a banda d'aquest heroic agent que ha provat infructuosament de simular ser víctima d'un atemptat d'ETA (d'on no n'hi ha no en raja, senyors), un cotxe camuflat de la Benemérita que transportava un dels detinguts de Segi va atropellar mortalment a Madrid un dona de 84 anys. Després d'un parell de dies torturat als calabossos, segur que encara aconseguiran que el detingut declari haver estat ell qui conduïa... I tot plegat en uns dies en què la brunete mediàtica ha reaccionat al·lèrgicament contra la impaciència catalana davant de la broma de l'Estatut (ja de per sí una broma), i ara ja en espera delitosa per l'emocionant crescendo fins a la celebració dels referèndums per la independència el proper dia 13 de desembre, en què la concepció i talante democràtics del Regne d'Espanya es mostraran amb tota la seva potència, riquesa i esplendor.

Sobre els llibres electrònics

2009-11-27T12:23:00.006+01:00

Com cada tardor, estic sumit en un pou de desídia, apatia i mandra. Fa temps que vull dedicar un bon post (amb cara i ulls) al llibre electrònic, altrament conegut, en les seves diferents variants dialectals, com a e-book (el llibre) o e-reader (la màquina per a llegir-lo), però no hi ha manera... Em limitaré, doncs, a enllaçar-vos amb un parell de notícies que han aparegut avui sobre el tema: (1) Des del cantó de la pela, és a dir, des d'un vessant més acord amb el sector empresarial, Vilaweb es fa ressò de l'aposta de cada cop més editorials catalanes en favor del llibre electrònic, concretament del creixement de la plataforma digital Edi.cat. (2) Des del cantó de la llibertat, és a dir, des d'un vessant més proper al benefici popular d'aquestes noves tecnologies, tenim l'article Teoría y práctica del libro electrónico publicat per Carlos Martínez al seu blog (tot i que jo l'he trobat a Rebelión). Com bé sabeu (o podeu suposar), i malgrat que el meu sou depèn directament del món del llibre, jo estic clarament posicionat en aquest segon grup. Com a entreteniment, si us avorríssiu, podeu llegir la petita esbatussada que vaig mantenir ara fa un mes amb alguns lectors del blog de l'Antonio Orejudo al diari Público, quan aquest va escriure un article contra la pirateria (de llibres): Esta columna no trata del caso Gurtel.

Card entre llasts: el Sostres ja no és a l'Avui

2009-11-18T17:27:00.006+01:00

No tot són males notícies. Salvador Sostres ja no escriu a l'Avui, atès que la direcció del diari ha considerat que la seva columna Llir Entre Cards "és repetitiva i suposa un llast per al diari". Podeu llegir el seu precipitat (i moderat) article de comiat al mateix diari, o bé l'altre que ha escrit una mica després al seu blog, ja més en el seu acostumat to bel·licós i prepotent. [Com que en el seu blog em sembla que no té un enllaç per a cadascun dels articles, aquest en qüestió es titula "La veritat del que ha passat" i l'ha publicat avui 18 de novembre]. El director provisional de l'Avui, en Carles Flo, en surt força malparat: fins i tot s'hi arriba a "insinuar" que és un putero. No diré que les crítiques que hi escriu en Sostres no siguin veritat (el Partit "Socialista" deu ser una de les institucions més corruptes del país), però té collons que les faci algú que alhora està defensant aferrissadament Convergència, i fins a nivells ridículs, com ara encimbellar l'Alavedra i el Prenafeta a l'altura de "patriotes catalans", afirmacions que li han costat l'enemistat amb l'altra opinadora ultramuntana del país, la Pilar Rahola [llegiu-ne aquest article]. Segueix també ferm amb aquella altra de les collonades a què ens té acostumats, la de mantenir-se en la postura dretana clàssica que defensa i admira l'esforç (la maledicció bíblica del "et guanyaràs el pa amb la suor del teu front", perquè els poderosos sempre han tingut l'Esglèsia per a mantenir els privilegis), quan gairebé sempre qui ho diu ha tingut la vida regalada. El nostre amic Sostres no en podia ser una excepció, perquè si ha arribat on és ara (a banda de les seves innegables capacitats literàries, que admiro), després d'haver estat alumne de l'elitista escola Aula, ha estat gràcies a la seva mamà, capità general de l'imperi del càtering Semon, tant o més elitista que l'escola Aula.

Caldria preguntar-se, ja que en parlem, com és que algú que reparteix carnets de patriotisme català permet que la seva mare allotgi la pàgina web en un domini ".es", i que la pàgina principal surti per defecte en castellà... Però bé, és que a part de bon escriptor, tota la resta de qualitats del Sostres no són precisament favorables: a banda d'incongruent, és mesquí, superb i fatxós. Per a acabar-ho d'adobar, en el seu blog hi ha posat un número de compte bancari per a què els seguidors entusiastes li facin una "donació per a mantenir la pàgina". Visca l'esforç, eh Sostres? Si ja sembles un "sociata", paio, volent viure de subvencions no maternes! Però ja ens coneixem ja, i tot plegat només és una tapadera per a recaptar diners amb d'altres finalitats... Aviam si el teu odiat Garzón t'acabarà engarjolant al costat dels abertzales!

Magdalenes d'alt standing

2009-11-16T18:39:00.001+01:00

L'espai social Magdalenes (és a dir, la casa okupa situada al carrer del mateix nom, al Barri Vell de Barcelona) ha rebut una ordre judicial on se'ls notifica que seran desallotjats qualsevol d'aquests dies. Com que és un espai que ha beneficiat els veïns del barri (principalment, l'inquilí víctima de mòbing que encara hi viu) i que tampoc no ha ocasionat molèsties ni brutícia durant els 3 anys que porta en funcionament, els mitjans de comunicació no se n'han fet ressò. Allò que ven, allò que cal esbombar, allò que agrada, són els esquàters guarros, sorollosos i borratxos. La resta (la gran majoria) no surten als mitjans de desinformació, no fos cas que la gent es fes una idea encertada de les coses. L'única excepció l'he trobada al diari El Punt, que li dedica en la seva edició d'avui aquest article de títol inequívoc: Millor esquàters que turistes. Si hi ha algú de les CUP Barcelona que em llegeix, proposo que sigui el lema de la campanya de les properes eleccions municipals. Perquè cal que triem. Al carrer Magdalenes, o bé la casa okupa o bé l'Hotel Catalònia que els vol fer fora. A Barcelona, o bé seguim amb aquest model pensat cada cop més exclusivament per als turistes i la gent rica, o bé decidim apostar i donar suport als centres socials i a propostes com ara els Habitatges Realment Públics. O bé unes magdalenes casolanes, fetes amb amor, humilitat i artesania, o bé unes altres de prefabricades, plàstiques, nocives i amb l'únic objectiu d'enriquir la butxaca d'uns pocs.

El Jueves es revenja de Ramoncín

2009-11-11T19:33:00.001+01:00

Porto dies espès. Volia parlar del Mur de Berlín, dels impostos dels futbolistes estrangers o de la guerra entre pirates i corsaris a les costes de Somàlia... però tot se'm fa massa gros. La tardor m'empetiteix, i em torno més ximple i primari. I he rigut com un posseït en veure la reacció d'El Jueves al tancament del seu canal Youtube per acció de la mà negra, llarga i peluda del Ramoncín. En podeu veure aquest video curtet. I els podeu seguir des del nou canal que han obert a Dailymotion, des d'on prometen dedicar-li un vídeo cada setmana. La guerra està servida, i la diversió assegurada.