Alguna cosa no rutlla quan escoltes el conseller d'economia, el senyor Mas-Colell, justificar la supressió de l'impost de successions pel risc de què les grans fortunes "abandonin Catalunya" (bé, pròpiament no ho va dir així, sinó recordant-nos que "són les que tenen més mobilitat" i altres frases per l'estil que el Salvador López-Arnal ha tingut el mínim de paciència de traduir en aquest article en un llenguatge no neo-liberal).
Collons, senyors de CiU, ¿que no havíem quedat que el fonament d'aquest país, els nostres patriotes de pedra picada, els capitans que governen la nostra nau amb fermesa, els estels que ens guien des de la foscor cap a la Terra Promesa d'un PIB que s'apuja eternament, són les grans famílies catalanes, els nostres grans patriarques empresarials? Com podria ser, doncs, que aquests paladins de l'ordre, del progrés i de l'amor més profund envers la seva terra marxessin cap a d'altres contrades per un fet tan terrenal i obscè com l'evasió fiscal?
Esclar que tot plegat no és res nou, i que ja fa temps que se senten veus que critiquen l'impost de successions perquè les rendes que més hi haurien de contribuir ja fa temps que no ho fan perquè van aprendre com evitar de fer-ho (pot resultar-ne il·lustratiu un passeig pels fòrums de la pàgina de NoSuccessions, però cal que sapigueu, si encara no hi heu entrat, que també hi ha moltes intervencions demagògicament lacrimals i, sobretot, de nous membres de les classes mitjanes altes que consideren abusiu tributar per un patrimoni "tan minso com de només 600.000€").
Però alguna cosa no rutlla quan escoltes que el conseller d'economia, el senyor Mas-Colell, ho justifica tot plegat la mateixa setmana en què s'ha fet públic l'informe 2009 de La Responsabilidad social corporativa en las memorias anuales de las empresas del IBEX 35 (a Kaosenlared hi ha aquest article que en parla) on es posa de manifest que mentre a l'Estat Espanyol la recaptació per l'impost de societats s'ha reduït un 55% des del 2007, la inversió empresarial en paradisos fiscals s'ha disparat.
És a dir, de què collons serveix tanta laxitud impositiva si els rics, tanmateix, se'n van? Fins a quin punt hem de rebaixar el llistó tributari per a què Ses Majestats Capitalistes tinguin la bondat i magnificència d'invertir en el nostre país? Els hi traiem ja del tot els impostos, els hi regalem terrenys públics per a què hi construeixin les seves fàbriques, els hi deixem portar treballadors de la Xina disposats a treballar 10 hores al dia 6 dies a la setmana per un sou molt inframileurista? Per què no, en canvi, els enviem a prendre pel cul d'una puta vegada i acceptem que hem de començar a pensar en un futur (molt més pobre sí, però també l'únic sostenible) on la felicitat i la riquesa no vinguin mesurats per Productes Interiors Bruts, índexs d'atur i rendibilitats econòmiques? Tothom amb un sostre calent per a dormir i menjar a taula per a esmorzar, dinar i sopar, que els luxes ja els anirem veient segons les nostres capacitats per a conviure amb major o menor harmonia.
